Després del bon sabor de boca deixat ahir per la Pique Longue, avui tocava pujar una mica més el llistó, pot ser no en grau, però sí a l'hora de treballar-nos els llargs. La via triada aquest cop és la CADE a la Miranda de la Portella, a la regió d'Agulles, una via que haviem fet uns anys enrere i que ens havia deixat molt bons records.
Per arribar a la via recordàvem que calia baixar per una torrentera força vertical i bruta, així que hi busquem una alternativa, però no ens acaba de funcionar gens això de fer un rapel des del coll fins a prop del peu de via. A molta gent el primer llarg els fa enrere, un llarg que combina pedals i lliure, a més les assegurances allunyen i cal col·locar-ne alguna que altre per poder progressar. Just abans d'arribar a la reunió cal sortir en lliure un tram ben poc protegit, tot i així aquest cop ho hem gaudit més de primers que l'anterior de segons. Just darrera nostre puja un escalador decidit, ell amb la companyia del seu Soloist.
El segon llarg és de les tirades més curioses que podem trobar a Montserrat, una llastra d'entre 30 i 60 centímetres en la que vas avançant pel seu interior durant 40 metres i cap assegurança, però ben mirat, tant és! si algú cau aquí quedarà empotrat com un tascó, just el que li va passar a Laura just abans d'arribar al final del llarg al patinar-li un peu.
Cada persona que passa per aquí t'explica el seu mètode, alguns ben endins, altres sempre a buscar el fil de la llastra, tant és... aquí no hi ha cap regla escrita salvo la de si tenim claustrofóbia o no!
Tant punt surto del forat penso en el company que tenim per darrera, com dimonis s'escala això...? amb Soloist o sense? no serà més complicat rapelar això que no pas pujar-ho?
La tercera tirada és més espectacular que difícil. Aquesta em toca a mi, però al darrer moment miro avall i m'entren els dubtes i Laura, amb un somriure punyeteru als llavis, comença a negociar la primera travessa del llarg. Un cop s'arriba a un curt desplom es pot optar per seguir en lliure o treure els pedals i, ben mirat.... per què dimonis els portem, no? Un cop has passat veus el generós canto que pots trobar si t'has decidit a guardar-los.
La seguent tirada està marcada com a fàcil sobre el paper, però no veiem l'Ae per enlloc i sort dels "amics" salvadors que ens permeten donar-li a aquest curt diedre, llis i fissurat alhora.
Un cop superem aquest petit pas les dificultats ja han quedat enrere i només ens resta arribar a cim i gaudir d'una de les millors vistes que es podem tenir sobre aquest caprici geològic que és la regió d'Agulles. 
Una aproximacio on escalfes prou, envoltats d'una fageda amb el seu vestit a mig despullar i unes parets i una roca que mai ens deixen de sorpendre positivament. La Tamara amb els seus ulls vius, no es perd detall dels nostres consells, i mira amunt amb una mescla de neguit e il.lusio, ella fins ara nomes havia fet algun tast d'escalada esportiva, pero rapidament s'adona que aixo es un altre pelicula, tot i que dugui el mateix titol.
En aquestes dates la nit ja cau d'hora i res millor que buscar una mica de llenya i improvitsar un petit foc que sempre dona caliu, calor i treu la millor de les nostres converses.
