NOVA VIA **** L'Esperó del Silenci, 175m, 6a/Ae (V+ obl.), Pic Alt de Xel, la Valldan, Odén

Cada cop que arribava a Oliana pel sud, sobresortien al meu davant un circ d'arrogants parets que desconeixia per complert. Fins que un bon dia em vaig decidir a fer una passejada simplement per plaer, però amb els ulls ben oberts i allà davant meu apareix aquesta evident i elegant aresta que em crida amb forces. Em va faltar temps per voler saber-ho tot d'aquesta vall tan poc coneguda al “mundillo” vertical a pesar de les seves allargades i desafiants parets.

vistes del Roc del Migdia

Només una via oberta al any 2005 per Blanco, Parcerisa i Vilarasau i que amb el seu nom pot donar alguna pista del pa que es dona aquí: l'Aplegarocs, una ruta d'autoprotecció de sisé grau, que segurament és el motiu pel qual aquestes parets hagin restat en un llarg oblit que encara dura. Un cop a peu de parets el panorama tampoc no millora gaire, verticalitat constant, peus de via desplomats per tot arreu i un curiós conglomerat taronja que es desfà nomes de mirar-ho. Peró nosaltres estem de sort i ens toca la grossa, a l'esperó pot sortir una via d'un grau assequible, roca prou compacte que amb una mica de neteja prèvia pot desvetllar un itinerari prou digne.
L'allargada carena de la Valldan, amb Oliana al fons (esquerra)

Nom de la via: L'Esperó del Silenci

Situacio: Roc del Migdia, la Valldan, Odén, el Solsonés

Dificultat: 6a/Ae
Dificultat obligada: V+
Desnivell: 175m
Horari: 3-4 hores
Orientació: sud
Material: 12 cintes, estreps, alguna baga sabinera i aliens (opcional)

La ressenya

Via en un lloc solitari i bucòlic, amb molt d'ambient en tot el seu recorregut. Primer supera un desplom i a continuació voreja una gran cúpula amb un parell de llargs de travessia molt espectaculars que van a buscar la cridanera aresta fins a cim. La via està prou equipada, amb parabolts de 8 mm als llargs i de 10 a les reunions, en els trams fàcils on allunyen una mica podem col·locar-hi catxarros. La roca és un conglomerat de fusió amb trams prou bons i algun altre de discret, amb alguna repetició quedara prou neta, però ara per ara cal parar atenció a la llastra del 5e llarg. Falta alliberar el desplom de la segona tirada (possible 7a/b), recomanable portar pedals per aquí. Des del cim vistes impagables de parets veïnes i prou desconegudes com la Mora Comtal.

Llarg 1: Tirada d'escalfament. Un cop situats sota la geomètrica piràmide que conforma la via, guanyem alçada per terreny “matojero” i un xic pedregós, superem una curta i fàcil xemeneia i encarem amunt un mur final vertical i net que podem protegir be (IV+). Reunió en un gran bloc caigut, molt de compte si tenim alguna cordada per sobre nostre, ja que aquest tram canalitza totes les caigudes de dalt (40 m, 4 parabolts).

inici de la via, amb la característica piràmide per on va la ruta
xemeneia del primer llarg

1er llarg, sortida del muret final

Llarg 2: Desplom continuat. Caminem per l'amplia vira uns cinc metres a la dreta i enfilem amunt amb uns primers passos en lliure (Vº) i després quan la roca esdevé completament llisa i desplomada en Ae. Tan punt superem una marcada panxa, guardem els pedals i remuntem per una xemeneia que cada cop desploma més i ens tira al buit (V+), però on trobem unes presses de mans escandaloses, fins a la incòmode i penjada reunió (15 m, 9 parabolts)

inici del segon llarg abans del tram artificial
segon llarg, darrers passos desplomats
metres finals de la xemenia desplomada del segon llarg

Llarg 3: Travessa psicològica. Gairebé sense guanyar alçada, fem una llarga travessia a esquerra, sense recorregut prou definit i amb el buit sota els peus, pressa petita i poc evident que ens demanara finesa i sang freda, al pas clau (6a) possibilitats de Ao. Compromís tant pel primer com pel segon de corda, ens treballarà més el cap que el cos (20 m, 5 parabolts, 1 pitó, 1 baga).

travessa a esquerra amb molt d'aire sota els peus

passos finets a mitja travessa del tercer llarg

Llarg 4: Ambientasso! Tirada que va flanquejant sobre la gran cúpula per buscar l'aresta. Sortim cap a la dreta per terreny fàcil (millor mosquetonejar les dues cordes). A partir d'aquí una llarguisima travessa a l'esquerra per roca excel·lent i terreny no gaire difícil (Vº), les xapes allunyen una mica, però podem protegir força bé. Poc a poc el terreny es posa més vertical i fi (V+) i anem a buscar una estreta vira de peus en tendència esquerra/amunt. Els darrers metres abans de la reunió són fàcils, però sobre terreny discret (45 m, 8 parabolts).

inici del quart llarg

llarguíssima travessa sobre una roca excel.lent

Llarg 5: Aresta amb vistes. Pugem uns metres a l'esquerra del fil de l'aresta per evitar la roca podrida, començament fàcil (IV+) i poc a poc va guanyant verticalitat fins posar-se completament dret, però trobem unes presses excel·lents (V+). Tant punt cedeix la inclinació, trobem una llastra sospitosa que millor evitar per l'esquerra. Curta i vertical travessa a la dreta i trobem una aèria reunió de tres punts (35 m, 7 parabolts, 1 baga).

el tram més vertical de l'aresta al cinqué llarg

Llarg 6: Fi de festa (hi ha la possibilitat d'empalmar els dos darrers llargs). Sortim de la R per un curt tram vertical (IV+) i després el terreny es suavitza, però no podem baixar la guàrdia en aquest rocam fins el darrer metre. Acabem per un petit mur vertical i compacte amb tendència a la dreta (20 m, 5 parabolts).

espectacular imatge de l'esperó del darrer llarg, un segon després de la foto va volar el company!

darrers metres de la via

Aproximació: Des dels Bombers d'Oliana surt una pista asfaltada que ens deixa al càmping de la Valldan. Aquí deixem el cotxe i reculem 50 metres per enfilar cap a les parets per una pista de terra amb una senyal de prohibit el pas. Més endavant, a vegades és tancat l'accés per una tanca metàl·lica, creuem i tanquem. Al poc de passar una gran bassa, sortim dels sembrats per una tanca de filferro i aquí ja trobem marques de pintura fúcsia que ens duran al peu de via, però és possible que enmig de l'espessor del bosc les perdem, per tant caldrà situar correctament la via abans d'entrar al seu interior (35 minuts).

Mauro i Bruno, exultants a l'altiu cim principal del Roc del Migdia

Descens: Un cop dalt del cim resseguim el fil de la carena cap a l'oest i en 5-10 min arribem a un marcat coll (fites), baixem 2 metres i trobem la primera instal·lació de rapel (40m), tot seguit, uns metres a la dreta, trobarem la segona instal·lació de rapel (20m). Avancem pel peu de paret i anem a buscar les marques de pujada.

Dos argentins opinant en calent....

**** Cerda/Riera 50m. A2+ La Trona, Cingles de Berti

dimecres 15 d'octubre del 2009

De nou carregats com burrus cap a la Trona, a posar a prova els nervis i ballar sobre el buit penjat de tota mena de catxarrets. Ens adonem que per fer vies artificials encara ens falta criteri sobre tot en el material a portar i ja es sap.... davant el dubte tot amunt!

Aquest cop la linea escollida es la Cerda/Riera, una de les mes classiques del sector i sembla que des de que va ser reequipada, els amants del lliure en fissura i de l'escalada lleugera , son majoria per sobre dels lents i carregats escaladors d'artificial, poder l'atractiva escalada que s'intueix desde el seu peu i un grau relativament asequible (6b), te part de culpa del seu exit.

La ruta comença per una homogenea i compacta placa d'aquesta roca tant especial que conformen els Cingles de Berti, els primers passos els fem en Ae i es un bon escalfament. Tant punt agafem la fissura hem d'escollir per quina de les dues ens enfilarem, a l'esquerra una ample i fonda i mig metre a la dreta un altre fina i no gaire profunda, ens decantem per aquesta darrera.

L'escalada es evident i poc "expo" gracies a les assegurançes fixes que anem trobant regularment, pero de nosaltres depen possar una mica de pebre o no..., poc abans de la primera reunio, cal afinar en l'emplaçament del material i superat aixo una petita travessa facil ens deixa en una bona repisa on esta la reunio.

Laura de segona avança rapida i gaudeix de la verticalitat total del llarg i de tant en tant, deixa anar algun renec perque tot allarga una mica.

El segon llarg s'enfila per una fissura evident i poc a poc va desplomant, fins que arribem al pas clau de la via que es la superacio d'un petit sostret, aqui el material fixe allunya una mica mes, pero en tot moment els pitons i els friends que emplacem fan molt bona pinta.

Just superat aquest toca una curta sortideta en lliure no gaire dificil, fins arribar a una curta fissura on ens tornem a penjar i poc mes enlla acaba la via. Una ruta curta, facil i agradable per gaudir de les sensacions de penjar-se de tot allo que coloquem, ideal per sonmiar amb objectius mes ambiciosos.

*** Itzi, 150m. Vº, Les Agudes - Montseny

Diumenge, 12 d'octubre del 2009

Avui ens toca fer de Cicerones, avui te el seu bateig en la via llarga una noia que acaba d'obrir els ulls al mon vertical i tenim el repte que surti amb un gran sonrriure als llavis i sobre tot amb ganes de tornar, cal trobar una escalada agraida, amb cert ambient, ni llarga ni curta, no gaire exigent, pero tampoc un passeig i sobre tot que vegi de que va aixo de l'escalada en paret.

L'opcio ens ve rapidament al cap, ens anem a pujar un cim de la manera mes elegant possible i quin millor lloc aquesta incipient tardor que el Montseny.

Una aproximacio on escalfes prou, envoltats d'una fageda amb el seu vestit a mig despullar i unes parets i una roca que mai ens deixen de sorpendre positivament. La Tamara amb els seus ulls vius, no es perd detall dels nostres consells, i mira amunt amb una mescla de neguit e il.lusio, ella fins ara nomes havia fet algun tast d'escalada esportiva, pero rapidament s'adona que aixo es un altre pelicula, tot i que dugui el mateix titol.

Masses conceptes en poca estona..., material, maniobres, comunicacio de cordada, nussos, pero ella s'ensurt amb facilitat. Avui la via escollida es l'Itzi, una ruta ideal per portar a algu a tastar per primer cop les sensacions de la via llarga, on cal colocar catxarros i te passos molt aeris i espectaculars amb una dificultat prou asequible.

Laura fa cordada amb Tamara i per darrera d'ells, Jo amb Xaro, que ens te una mica abandonats en el tema vertical, a mes d'escalar em dona temps per fer un petit publireportatje a la "novata" en el seu bateig alpi, a mes de veure com es desemvolupa en aquest terreny i la veritat que demostra bones maneres, poder dintre de poc sigui ella la que ens dugui d'excursio amb la llengua fora al seu darrera...

La via a pesar d'haver-la escalat uns quants cops, no ens deixa de sorpendre mai en molts sentits..., passatges espectaculars i aeris a vistes d'ocell, itinerari evident, roca generosa per escalar i equipar amb l'ensurt inclos d'una roca mida "microones" fent-la anar paret avall.

Una escalada amb el premi final d'arribar a un cim, que es un detall que quan ens enfrasquem en escalar mes i millor, molt sovint no li donem importancia i ben mirat es el principi de tot plegat.

Foto de cim de D'Artagnan i les seves mosqueteras, un petit mos i excursio pel bellmig de la fageda enfonsats fins els genolls de la fullaraca acabada de caure. Un diumenge rodò i sense passar por!

PD acabo de rebre aix0:

www.youtube.com/watch?v=Xgq93vTUF1c

sembla ser que a part de futura bona escaladora, tambe triunfara a hollywood, aquesta noia!

sortida colectiva al Lustou, 3,023m

Diumenge, 3 de octubre del 2009.

Un any mes i van uns quants, toca la sortida colectiva del GEM a un 3.000, sabem que es una data esperada per molta gent que fa baixa i mitja muntanya i vol gaudir d'una jornada en els grans cims pirinencs, al costat de companys del GEM que molt sovint no solem coincidir en les nostres activitats habituals. Per nosaltres es l'unica activitat que tenim fixe al calendari al llarg de l'any i cada temporada cal espremer mes l'imaginacio, cal que sigui un cim poc conegut i trepitjat, pero tambe accesible i amb prou interes perque tothom sorti amb un bon sabor de boca. Aquest cop ens recordem d'un cim que tenim pendent de tatxar quan van fer la llarguisima cresta de Culfreda i per horari vam deixar aquest sense trepitjar.

Gairebe 6 hores de cotxe, per arribar a la vall de Riomajou, propera a St. Lary Soulan, un cop alla un paisatge bucolic i un dia esplendid que convida a fer un mos, abans de carregar les motxilles a l'esquena i amb el dubte si carregar piolets i grampons, al final gairebe tots optem encertadament d'anar lleugers de pes.

Recordo pocs tresmils que tinguin una pujada tant mantinguda i constant com aquest, la nostre ideia inicial es intentar alguns dormir a la cabana de Thou i els altres plantar la tenda en alguna explanada, pero la cabana esta sota clau i tot semblar impossible no trobem ni 4 metres cuadrats prou plans per muntar la tenda, al final ens decidim per uns tancats d'ovelles menys inclinades i amb terra de textura un pel "sospitosa" i algun que altre valent desafiara al fred i als sorolls "extranys" fent un vibac.

En aquestes dates la nit ja cau d'hora i res millor que buscar una mica de llenya i improvitsar un petit foc que sempre dona caliu, calor i treu la millor de les nostres converses.

el mati s'aixeca fred i res millor que posar-nos en moviment pendent amunt, en poca estona davant nostre surt l'esvelta silueta del nostre objectiu, el Loustou que sobrepasa per poc la mitica cota dels tres mil metres. Avui la jornada es identica a la d'ahir, una rampa constant i sense treva, pero que ens fa guanyar rapidament alçada.

Poc abans d'arribar a la cresta, un petit corredor de pedres inestables ens posa a prova i aprofitem el recer d'un ampli vibac que trobem ja molt a prop del cim i que fins ara ha estat l'unic lloc planer on podiem haver plantat la tenda en els gairebe 1500 metres de desnivell que portem fins aqui.

El cim es a tocar, nomes ens resta una petita grimpada amb força ambient a banda i banda, algun de nosaltres te els seus dubtes pero al final aconseguim el ple total dalt del cim. Les vistes excepcionals, desde el Vignemale fins a les Maladetes i centenars de cims per coneixer i parets per descobrir.

Tot i que l'ascensio gairebe fins el final ha estat un cami de vaques, ara que estem al seu punt culminant les sensacions son de una muntanya altiva i seriosa per tots els seus vessants.

A part de la logica alegria del cim per tots, per dos del nostre grup la felicitat es extra, es el seu primer tresmil!! Xaro, amb cara de circustancies per la baixada i Josep recuperant forçes per l'esforç realitzat, pero els dos contentisims pel seu bateig en les majors alçades Pirineques.

** L'Espill: Heroes abstenerse (80m, V+), Surploms (70m, V+), Diedre (30, V), Sólo pa cobardes (70m, 6a), Estrets d'Arnes

dijous, 17 de setembre del 2009
Segons totes les meteos consultades, avui ha de ploure, ha de caure el diluvi universal! Així que ens aixequem amb la calma i amb poques esperances d'escalar, però, sorpresa: hi ha núvols, però no sembla que vagi a descarregar encara. Esmorzem i, entre incrèdules i escèptiques, ens pengem les cordes a l'esquena (que no sigui dit!) i ens n'anem d'excursió pels Estrets. Portem el llibre d'Escalades als Ports i mentre fem el tomb aprofitem per fer fotos a tot el que ens cau en gràcia, ubicar vies i situar parets de nom estranys com la Mola dels Biernets, la moleta del Duc i d'altres.

Com qui no vol la cosa i ben entretingudes jugant a endevinar traçats, arribem al final dels Estrets, què fem ara? Estem mandroses i la pluja no acut en el nostre ajut com a excusa per no enfilar-nos. En fi, ja que hem tret a passeig les cordes en treure'm un profit, però com que no tenim ganes de mullar-nos decidim investigar un petit sector anomenat l'Espill amb unes quantes vietes d'un parell de llargs i amb concepció esportiva.

En definitiva que en podrem baixar ràpid si comença a ploure que és el que ens interessa! No ens costa res trobar el peu de vies (avantatges de portar ressenyes!) i la mandra s'esvaeix en tan sols el temps que triguem a equipar-nos. És un pany de paret curiós, farcit de panxes i baumes que li donen una fisonomia pròpia.

Anem sense manies i enfilem per la primera filera de parabolts que trobem. Umm... la roca és conglomerat força bo, però no si val embalar-nos, cal mirar els passos, perquè el terreny és vertical i la pressa cal buscar-la.

Després del primer llarg s'arriba a una gran feixa des d'on es pot seguir amunt, tornem a triar la primera línia que trobem i cap dalt, aquesta tirada és menys vertical, però per contra més fina i amb seguros més allunyats, cal navegar una mica per trobar la darrera reunió. Un parell de rapels i tornem a ser a terra ferma, donem una ullada ràpida al cel, bé sembla que aguanta tot i que els núvols ja comencen a atapeir-ho tot.

Vinga un altre llarg que encara no plou, ara tiro jo en el primer pany, ja que la Maria té ganes de provar el 6a que hi ha dalt, a la feixa intermitja. En no res ja està penjada del primer parabolt i barallant-se amb preses petites i un petit desplom, amb habilitat i més d'un renec es va enfilant, més amunt la dificultat minva, però tot i així hi han unes quantes panxes que et posen les piles.

Apa, de nou som dalt, ja sabem el que toca, rapel i valoració de l'estat del cel. Han caigut quatre gotes, però sembla que ja para i anem amb ganes, en provem una altra? Sí. Torno a tirar jo, la Maria ara vol provar el V+ del segon llarg i no seré jo qui li digui que no. Pujo per un diedre un xic relliscós, però no puc evitar-ho, els diedres m'agraden i tiro amunt decidida.

Ei, comencen a caure gotes de nou o m'ho ha semblat! La Maria és a la reunió i... encara no arrenca la tempesta, però és al caure, s'està aixecant un fort vent que no presagia res de bo, així que anem per feina. La Maria no es fa de pregar i sembla que el mal temps la motiva perquè en un tres i no res ja ha fet el pany de V+, ara toca un flaqueig més delicat que difícil i jugar a endevinar on deu ser la reunió.

Ara sí que plou, pujo ràpid, abans no és mulli la roca i veiem que ens queda un llarg de xemeneia, vertical i molt maco per acabar la via. Però no, anem avall i no per falta de ganes, però és que ara sí que ens juguem una remullada de les bones. Pleguem trastos i desfem el camí fins la furgo envoltades d'un ambient cada cop més carregat d'aigua, tot i així estem de sort i assolim el principal objectiu del dia: no mullar-nos més del compte!

** Salshishes Tibetanes, IV+, 315m i Caspa i Càries, V, 325m, la Gronsa Sud (cara O), Estrets d'Arnes

dimecres, 16 de setembre del 2009
Vacances! que bé que sona aquesta paraula, dies i dies per davant per fer el que vulguis i amb la Maria com a companya de cordada, ja tenia ganes de tornar a escalar plegades, però des que se n'ha anat a viure a València no hi ha manera de coincidir. Però aquest cop sí que ho tenim tot ben lligat per escapar-nos uns dies a escalar on el temps ens deixi. De fet aquest és l'únic (i no pas petit) inconvenient, la idea inicial era anar a crestejar pel macís del Neouvielle i Vignemale, però la meteo no juga a favor nostre i després de mil ullades a diferents webs i previsions ens decantem pels Ports, un dels pocs llocs on sembla que no plourà. No les tenim totes, ahir a la tarda va caure un bon ruixat, però quan enfilem els Estrets tenim clar que avui una cosa o altra escalarem, encara que no sabem ben bé què!

M'agraden els Ports, qualsevol dels seus mil indrets, tots ells acostumen a ser solitaris i feréstecs, amb un tarannà propi que els fa tan especials, arreu et sents envoltat d'espadats, moles i cingles que et fan empetitir, però alhora no pots evitar el secret anhel d'escalar-los i vagarejar pels seus racons perduts. Els Estrets, són potser, un dels racons més visitats d'aquesta serralada, però avui gaudim d'una solitud inusual, perfecte! Els núvols no paren de creuar per sobre els nostres caps, així que optem per no complicar-nos la vida i anem a buscar la Caspa i Càries, una via fàcil, gairebé d'iniciació, però una bona excusa per conèixer aquest pany de paret.

La Maria s'ho mira i remira, ella ja la feta, per tant no duem ressenya. Tirem pel dret, per la primera canal a cercar les rampes de pedra que baixen per la cara oest de la Gronsa Sud i que es redrecen a mida que guanyes alçada. Trobem una reunió perduda en aquest mar de pedra, però no en fem cas, no és la via que busquem, és la veïna Salshishes Tibetanes.

Ens passegem una estona amunt paret amunt, paret avall i res de res, només roca trencada i molsosa, ja són gairebé la una del migdia i encara no hem fet res, així que anem per feina i optem per escalar la Salshishes. La Maria també l'ha feta i no té gaire complicació.

Tiro amunt i, en vista que els primers metres són d'escalada fàcil per plaques poc verticals, acabem escalant a l'ensamble i empalmant llargs fins plantar-nos al peu d'una bonica xemeneia.

Per fi una mica d'escalada de veritat, però s'acaba aviat i en res i menys som a la carena cimera, les vistes d'escàndol, les Gronses, les roques d'en Benet i tot els Estrets als nostres peus . La Maria fa una mica de memòria i l'encerta, cal resseguir la carena fins trobar un rapel de trenta metres que et deixa en un collet, al peu de l'ampla canal que ens portarà de nou al camí.

La baixada és pintoresca per dir-li d'alguna manera, cal desfer un camí apte per les cabres amb l'ajut d'algun passamà i acabar baixant pel mateix barranc.

De nou al camí, ens adonem que ens hem quedat amb ganes d'escalar més i ara ja tenim localitzada la Caspa i Càries, doncs hi hem vist una cordada, però quina hora deu ser, segur que és massa tard ja! Recollim les motxilles que havíem deixat a peu de via i incrèdules veiem que no són ni les quatre de la tarda. No dubtem ni un moment, amunt!

Repetim la tàctica anterior, els primers llargs que són fàcils a l'ensamble, de fet hi ha trams que sembla més un passeig vertical que una escalada!

Sortosament, la via traça un marcat flanqueig per roca delicada i va a cercar el pany de paret amb més interès. Un bonic esperó amb més presses mòbils de les que serien desitjables, ens deixa sota una paret panxuda, però de bon fer.

Mentre esperem que la cordada que tenim al davant acabi el darrer llarg aprofitem per fer una nova sessió de fotos a aquests inenarrables parets.

És el nostre torn, una darrera bauma, una última tibada i ja som dalt, repetim el camí de descens i ara, curiosament, sens fa més curt, potser perquè ja el coneixem o tal vegada per la sensació de feina feta. Recollim trastos i andròmines vàries i comprovem que tan sols són les sis de la tarda, l'hora perfecta per anar a fer les cerveses al bar!