Ens encanten les crestes, sentir el buit a banda i banda, l'absència de paret al nostre davant, cavalcar per les esmolades arestes mentre es van superant dificultats una rere l'altre.
Avui hem anat amb la idea de fer la clàssica aresta de Peyreget que puja al Petit Pic d'Ossau, un dia més no portavem cap ressenya ni sabíem ben bé que ens trobaríem i, per primer cop en una cresta, hem reculat per lletja!
En resum: la tan anomenada aresta de Peyreget no és més que la via normal d'ascens al Petit Pic amb tan sols una curta escalada final i nosaltres vinga gendarme amunt, vinga gendarme avall i vinga abandonar bagues en rapels ja que cap punta tenia continuació lògica fins que al final ens hem adonat que pel vessant est un tètric tarteram anava fent camí. Quan et baixes d'una via molt sovint no hi ha un sol motiu, solen haver-n'hi varis i ves a saber: estàvem cremats de tan perdre'ns; el dia que s'anava complicant; anàvem cansats i potser massa cofois per l'aresta d'ahir? WHO KNOW?
L'aproximació és tot un luxe, no ens porta ni 10 minuts i mentre passem a peu de la Penya Roja, acribillada a parabolts i químics, ja endevinem el pa que s'hi dóna: vies fines, sobades i verticals i no ens equivoquem pas de gaire. La ruta, malgrat el mar de vies que solquen la paret, és evident de trobar, tot i que en la foto de la ressenya que portem (el plaer de l'escalada) està mal dibuixada. 
La línia és una marcada i ampla fissura, però nosaltres comencem una mica més a la dreta de la seva vertical per suavitzar l'entrada, ara que, de suau res de res! ja veiem que el grau aquí cal lluitar-lo. Un cop la fissura s'estreny i desploma, ja no li veiem el color al V+ que marca per enlloc i cal tirar d'A1 amb tascons i friends que queden a “cañon” i, com sempre, sortideta en lliure poc assegurada fins la reunió. El següent llarg és el més maco sens dubte, davant nostre uns blocs encastats i molt verticals.
Pujo en lliure tot el que els braços em permeten ja que el canto que trobem és escandalós, sembla que en qualsevol moment tingui que sortir disparat amb qualsevol blocs d'aquests, però no! tot i que al final toca fer una mica més d'artifo per acabar el llarg.
La tercera i darrera tirada és completament diferent, més ajaguda i de placa on per arribar als cutre-seguros cal fer bones excursions. La baixada de luxe, un rapel i avall. Una via curta, però ben intensa!
Aquest cop no hi ha problema per trobar el bon camí, el recordem del darrer cop i anem directes a peu de paret, estalviant-nos un bon tram de tartera. Abans, però, ens estem una bona estona mirant la paret per tal de localitzar l'itinerari, no fem com l'estiu passat que ens vam enfilar per una via que no tocava! La intuïció i la ressenya ens permeten endevinar el traçat de la via, carai, sembla ben vertical i fins i tot un xic tètrica!
De fet el petit circ delimitat pel pic del Barbet i la mole del Canigó, és un lloc amb un encant particular, especialment pels amants dels llocs poc freqüentats i feréstecs. En poc més d'una hora som a peu de via, aquest cop la petita congesta que hi ha a peu de paret és inexistent, però la roca nua que ha deixat és absolutament inestable i has de vigilar de no rodolar amb uns quants rocs mentre t'equipes. En Josep està impacient i tira amunt sense miraments, ràpidament troba un pitó, bé sembla que anem per bon camí, perquè no estàvem massa segurs d'on començava la via i hem començat on ens ha semblat més lògic segons el que marcava la ressenya.
La roca és bona, granit, compacte, clar i amb bones fissures, aquest llarg no és difícil (IV), però no té equipament i has de navegar una mica per la paret cercant el millor pas. La reunió un luxe de repisa, intuïm per on va el segon llarg, cal traçar una diagonal a la dreta i després enfilar recte amunt cap fins la base del diedre, l'equipament segueix la tònica del llarg anterior, escàs, un pitó solitari i res més en trenta metres.
Ja som els dos a la segona reunió i des d'aquí el diedre té una pinta impressionat. Aquí el grau ja pica més (V), però es van trobant pitons a mida que puges, ara que no et regalen res, les assegurances allunyen i cal posar-hi imaginació per col·locar algun tascó o friend. Malgrat tot és un llarg preciós, cinquanta metres verticals amb algun que altre pas finet. El diedre al principi és obert i poc definit, però és va tancant a mida que puges fins esdevenir dues parets plegades sobre si mateixes en un angle perfecte.
La tercera reunió ja és una altra història, estem penjats al mig del diedre, arrapats a una estreta vira, amb un bon pati sota nostre i rodejats de parets que delimiten el circ amb una verticalitat que cau a plom. Que bé, ja feia temps que tenia ganes d'estar penjada en una paret amb només roca i buit al meu voltant! Ara toca el llarg clau de la via, tenim clar que si l'escalem ja sortim per dalt, en Josep ja fa estona que se'l mira i remira.
La ressenya li marca 6a o V/A0, el problema és que amb prou feines veiem un parell de pitons a can pistraus i per més inri un d'ells mig sortit. En Josep s'hi fica amb ganes, arriba sense masses entrebancs al primer pitó, però a partir d'aquí la cosa no és gens clara, les parets del diedre són ben llises i polides, cal tibar-li de valent per arribar al segon pitó que és ben amunt, sota un petit desplom.
Això d'A0 res de res i el problema és que la fissura només es pot equipar amb pitons, en Josep fa un parell d'intents, però no n'està gens convençut. Decidim per segon cop consecutiu anar avall, quina ràbia, la via és molt maca i l'estàvem gaudint de valent! però davant la impossibilitat de poder protegir aquest tram optem per no jugar-nos-la i rapelar. Un cop baix la sensació és ambigua, estem mig decebuts i emprenyats per no haver-la pogut acabar, però contents perquè el tram que hem escalat és espectacular i la via ha resultat ser austera, però amb molt de caràcter, alpina i d'aventura de les que ens agraden. La tornada al refugi ens l'agafem en plan excursió i no ens adonem que ja estem fent plans per tornar-hi i somiant amb els ulls oberts com sempre, però és que no podia ésser d'una altra manera envoltats d'aquests paisatges del nostre Pirineu!