Dilluns, 17 de setembre de 2018
La muralla de Busa té un magnetisme al que és difícil sostreure’s, desprèn una força primitiva que té un punt intimidant. Sempre és un encontre inesperat, perquè encara que ja la conegui em fa contenir l’alè quan es desplega al meu davant i em descobreixo novament incapaç d’endevinar-li punts febles. Malgrat que breu, rotunda i esquerpa, pretendents no li falten i darrerament a les seves parets han proliferat un munt d’itineraris que són un fidel reflex d’aquest caràcter.
L’Esperó Tort el van obrir fa té tres estius d’una tacada i sense expansions, posteriorment es va adreçar el traçat pels panys més esvelts i li van afegir alguna xapa per compensar l’exposició que com podrem comprovar esdevé segell de la ruta. Porto un parell de mesos sense tocar roca i la idea és una via de bon fer per anar recuperant sensacions, així que confiem en la ressenya que ens presenta l’Esperó Tort com via de grau moderat i bona per iniciar-se al cingle.
Part de raó té, el grau de la via està sempre dins els límits raonables, però la roca és una autèntica loteria, de cada quatre còdols un cau segur i en conjunt resulta molt poc franca d’equipar amb la conseqüent dosi d’exposició que comporta. L’arrencada ja apunta maneres, un diedre roig d’anar fent sense presa, deixant que els dits s’acostumin de nou a la textura d’aquest rocam, aspre, adherent, però irremeiablement incert.
Un flanqueig potent sobre cantell menut i ben protegit per un bolt que no pot ser més oportú ens treu de sota el sostre i ens permet recuperar la lluïssor de l’esperó. Però abans d’atènyer la línia franca de l’aresta ens topem amb un diedre ingrat i esmicolat en la que un pitó dubtós torna a disparar la concentració al màxim. La següent tirada s’intueix emocionant, ens aboca de ple a la verticalitat en una travessa tan excitant com perillosa (paraules del company i plenament encertades).
L’esveltesa de la placa incrementa la sensació de buit que tenen tots els flanquejos i la roca té la desesperant virtut de meravellar-te i sobresaltar-te a parts iguals. Com poden uns còdols tan ben plantats esdevenir volàtils a la que baixes la guàrdia i tibes com reclama la seva insolència. Si li afegim que costa d’equipar i poc material trobem a la paret, el resultat és una via on el compromís mana. La concentració amb que escalem en dóna fe.
Tercera i darrera tirada, completament neta, que no decaigui l’esperit aventurer. Una placa senzilla de gest menut i verticalitat minvant posa el punt final a aquesta escalada que ha resultat ser vibrant. Certament la ressenya que portàvem i la descripció que en feien els oberturistes no reflecteix en absolut el veritable caràcter de la via, la bellesa del traçat és parella al seu atreviment, però falta polir-la perquè llueixi com cal. No apta per taquicàrdics!
Test de còdols: Via potent que requereix tenir clar el compromís que suposa un rocam delicat, difícil d’equipar i assegurances escasses (deunidó els oberturistes aventurar-s’hi amb tan sols flotants). Tres tirades en les que cal escalar en totes elles, el diedre inicial i la placa del segon llarg són els que defineixen el traçat.
Poc material trobareu a la via, un bolt i un pitó al primer llarg al que cal sumar un pont de roca i tres bolts a la segona tirada, compte amb la segona reunió que és d’un sol bolt i costa de reforçar. La roca, tot i les llastres i còdols mòbils és prou bona, compacta i neta de fissures, us haureu d’esforçar per protegir mínimament els passos.
No calen peces grans, portàvem vuit cintes, friends (0,5 al 2), aliens i no oblideu tascons mitjans o tricams que faran feina. La via és xula, però són de les que s’han de pair a poc a poc, apte tan sols pels iniciats amb rodatge en aquest terreny d’aventura!
