dimarts, 6 de juliol del 2010
Envers d'Aiguilles, si el nom del refugi ja t'ho diu tot! Agulles perfectes, suggerents i esveltes ens esperen... però cal certa gosadia per atansar-se a aquestes altius espadats encerclats de glaceres abruptes i caòtiques. Realment l'escenari imposa, però és part de la seva màgia i el que dóna veritable caràcter a aquestes escalades. Tot això vaig rumiant mentre vaig fent passar el sopar coll avall a la terrassa del refugi d'Envers amb el Dru i les Jorasses com a teló de fons.
Envers d'Aiguilles, si el nom del refugi ja t'ho diu tot! Agulles perfectes, suggerents i esveltes ens esperen... però cal certa gosadia per atansar-se a aquestes altius espadats encerclats de glaceres abruptes i caòtiques. Realment l'escenari imposa, però és part de la seva màgia i el que dóna veritable caràcter a aquestes escalades. Tot això vaig rumiant mentre vaig fent passar el sopar coll avall a la terrassa del refugi d'Envers amb el Dru i les Jorasses com a teló de fons.
De fet encara no m'acabo de creure que demà estaré escalant alguna d'aquestes esmolades torres rocoses que ens envolten, però aquesta sensació d'irrealitat m'acompanya ja des de bon matí quan hem baixat del tren de Montevers amb les motxilles a l'esquena.
El camí fins al refu és llarg, però prou entretingut, de fet als pocs minuts ja et trobes amb una pintoresca ferrata que et planta damunt la glacera on hi ha multitud de personatges fent activitats diverses, des de pràctiques amb piolets i grampons fins a maniobres de l'exercit.
Així doncs: glacera, gel, esquerdes, més ferrata, sender, graons, marmotes, passamans, gencianes, neveros i... gairebé quatre hores més tard el refugi d'Envers, colgat en una proa rocosa abocada sobre el mar de glaç que llisca incansable als seus peus.
Ens llevem d'hora, ansiosos de veure de prop la via escollida i no triguem gaire en veure satisfets els nostres anhels, ja que l'aproximació és mínima i en pocs minuts hem creuat el tram de glacera que mena a la paret.
Un parell de sostres característics ens ajuden a situar la nostra via que discorre per una de les múltiples fissures que esberlen la paret de l'Aiguille du Roc.
És la primera via de roca amb cara i ulls que escalem als Alps, així que hem estat modestos i, per evitar-nos sorpreses, hem escollit una de les més assequibles d'aquest jardí d'agulles. La via són sis llargs i la cordada és de tres, així que fàcil un parell de llargs per cadascun, sobre el paper la més difícil és la quarta tirada de V grau i la resta IVs d'anar fent, però al primer llarg ja comença la diversió.
Posar-te els peus de gats fent equilibris sobre la neu i saltar a la paret sense caure dins la rimaia ja té el seu què, però la roca polida i un petit sostre que barra el pas ens fan aterrar de cop en la realitat alpina.
En Víctor s'estira, s'empotra al diedre, esbufega, descansa, renega i acaba traient-se el pas, ei... no ens haurem confós de via! No, no hi ha dubte, la xemeneia blanquinosa d'entrada no pot ser més evident i les plaques que l'envolten no tenen pinta de ser més fàcils. Per sort acaba el llarg sense problemes i troba la reunió on ha de ser, esvaïda doncs la incertesa pugem amunt disposats a esbrinar que ens depara la via. Senzillament al·lucinem, entre que no estem avesats al granit i que aquest patina d'allò més els primers metres ens costen un munt.
El quart ni l'olorem i sense por a ser agosarats puc afirmar que la graduació de la via està desfasada tres pobles, almenys en aquest primer tram. A aquest ritme acabarem essent uns cracks de l'artificial i tot i així el sostre ens fa suar de valent, però després la dificultat entra de nous dins límits raonables i comencem a gaudir de les particularitats de les fissures del granit. Tant és així que un cop a la primera reunió tornem al pla inicial i rellevem en Víctor de cap de corda.
La línia a seguir és clara i algun que altre químic ens acaba d'orientar, però bàsicament ens limitem a progressar per una mena d'escletxa vertical que s'eixampla i estreny alternativament regalant-nos passos de diedre, xemeneia i encastaments varis a equipar al gust.
Estem començant a gaudir de valent amb aquesta escalada. A partir del tercer llarg desapareixen els químics i prenen el relleu algun que altre pitó estratègicament col·locat. El terreny és ara menys evident i en aquest mar de plaques fissurades cal consultar amb atenció la ressenya per orientar-nos.
El quart llarg torna a ser un cinquè peleon, un diedre preciós i ben finet, després terreny més fàcil, però indefinit que obliga a en Josep a navegar per la paret. L'existència d'antigues reunions i abandonos no ajuda gaire, però amb tanta fissura acabes fent-te el camí una mica a mida.
Ens queda només un llarg per acabar la via, una xemeneia vertical i estètica per la que no dubto ni un minut en enfilar-m'hi. Un pitó a l'inici és l'únic indici de que disposem, però ves a saber si no és d'alguna antiga línia, tant és amb els ninots que duem no hi ha de què preocupar-se.
La diversió, però, ve quan la paret es redreça de valent i el terreny es fa menys evident. Al final del múltiple ventall d'opcions i encigalades, l'acabo encertant i surto a la feixa que creua la paret a mitja alçada. El llarg m'ha fet suar de valent, però el parell que venen darrere s'ho estan passant d'allò més bé, en fi m'abstinc de fer més comentaris sobre la graduació de la via, és qüestió de no fer-li gens de cas al grau i prou.
Hem acabat la Sonam, però des d'on som ja hem clitxat un seguro que de ben segur correspon a la via veïna, la Chihuahua, que segueix amunt fins un cim secundari de l'Aiguille du Roc. Anem bé de temps, així que l'elecció és ràpida, seguim cap dalt. Enllacem un parell de tirades en un moment, ja sigui que ens estem acostumant a aquest tipus d'escalada o que el grau aquí és força més real ens semblen fins i tot fàcils.
Ara la via creua algun que altra tram de placa que t'obliga a jugar amb l'adherència i ens té una estona entretinguts, però no hi ha que patir, allà on no es pot equipar apareix algun bolt. Els dos darrers llargs són un autèntic festival de fissures, espectaculars a més no poder.
En Víctor ha recuperat el lideratge de la cordada i va fent, cercant l'itinerari correcte que ens durà al cim d'aquest bastió rocallós de geometria perfecte. Passos atlètics, vertiginosos i aeris i el refugi, diminut als nostres peus, ens recorda l'inhòspit del lloc on som penjats.
Però no tot són flors i violes, ja fa estona que el dia s'ha tapat i el descens de temperatura és notori, ens estem quedant gelats així que quan tan sols ens queda un llarg ben curt per acabar la via decidim que per avui ja n'hi ha prou i anem avall.
Perdem el comte dels ràpels, vuit, nou... no sé la glacera es veu tètrica als nostres peus, però ens alegrem de trepitjar-la, el camí de retorn al refugi ara és franc i en no res som immersos enmig un batibull de cordades que endrecen material a la terrassa. Els bascos amb la mitica Guy Anne "L'insolite" a la butxaca ja són esperant-nos amb el sopar a mig fer, ens afegim a ells i no triguem ni un segon en posar-nos al corrent de les respectives escalades. Sense adonar-nos el dia va caient, batalletes, escalades, rialles i molta il·lusió, és el bagatge compartit que ens agermana en aquest singular niu d'àligues, ara sí, una mica nostre!
