**** Camí del Tro (150m, 6a), Pollegó Inferior (cara sud), Pedraforca

Dijous, 6 de juny de 2024

La paret sud del Pedraforca té la capacitat de fer creure als més incrèduls, però perquè el sortilegi funcioni primer és necessari escalar-la. Abans resulta impossible imaginar que rere una aparença tan monolítica hi pot haver camí. Aproximant des de prat de Reo copsem sencera la bellesa albina de la muralla. Esplèndida perfecció que imposa respecte reverencial, la necessitat de tocar-la, però és innata.

I és precisament aquest impuls el que revela el seu secret. Un calcari que fa meravelles. Llamp de roca, tan compacta que qualsevol indici de cantells és un rastre que seguim amb devoció. El Camí del Tro, però ens ho posa fàcil, uns espits que ja comencen a tenir els seus anys ens guien amb fermesa per unes plaques que fan elegant al més maldestre.

Passos que requereixen l'esforç constant de ser subtil. Aquí la claredat amb que s'expressa l'adherència crea escola. Regletes de tacte exquisit i una urpada de bones fissures justifiquen la reputació certa de la via. De la seva mà solquem un pany d'aquesta paret que dóna a la verticalitat la dimensió d'ingravidesa. Escalada nítida i franca amb sensació d'estiu que arriba. Que bo haver trobat per fi algú que m'hi acompanyi!

Notes d’interès vertical: Camí del Tro (ressenya TopoRoc), clàssica actual capaç de concentrar en poc més d’un centenar de metres la particular bellesa i tarannà de la sud del Pedra. Un format ideal per un primer tast d’aquestes plaques on l’adherència adquireix la màxima expressió.

- Collita dels noranta, oberta el 1993 per Joan Boter, Francesc Pañella i Francesc Suñol.

- Pràcticament equipada amb espits, claus i un pont de roca. Els passos difícils estan ben protegits, trobem alejes només quan la dificultat baixa i solen anar acompanyats de bones fissures per protegir. Alguns espits de la via acumulen força rovell, però els de la tercera tirada ja són nous. Als trams més senzills algun pitó casolà no dóna gaire confiança. Reunions rapelables (tres espits o més força nous).

- De material necessitem setze cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C0.75), opcionals C1 i C2, útils si enlloc de rapelar la via optem per sortir per dalt escalant un darrer llarg de IV+/V gairebé net.

- Roca magnífica, calcari gris clar de tacte excepcional que no necessita més presentació que la seva visió. Domini absolut de placa compacta fins intimidar i ultra adherent. Cantell petit i romos alternats amb bones bústies i fissures que donen varietat als passos. S’insinua alguna canalera, el toc diferencial del Pedra.

- Grau enèrgic que no acusa desgast tot i el rodatge que ja porta la via. Dificultat sostinguda a les tirades amb trams puntuals més apretats (V+ del bo obligat). Bona tècnica d’adherència fa els passos més amables.

- Compromís mitjà, la paret Sud del Pedra ja té cert caràcter alpí per aïllament i solitud, a més el desgast d’alguns espits és un factor que condiciona. Sense flotants tenim trams exposats on la dificultat baixa per la distància entre assegurances, res que no es pugui gestionar amb algun friend.

- Orientació sud, vessant encarat a ple sol que només fa nosa mentre aproximem ja que per la paret sempre hi corre un aire que refresca encara que estem a ple estiu. Malgrat el que la orientació pot donar a entendre, és una bona opció per mesos calorosos.

- Traçat brillant que s’ha de descobrir, la sòlida extensió de la placa aboleix qualsevol rastre de línia. El Camí del Tro posa de manifest una lògica feta d’equilibri i adherència. Quatre tirades tècniques, d’escalada majoritàriament de finura sobre una verticalitat mai excessiva i amb bones fissures que aporten varietat en forma de bavaresa, diedre i algun que altre encastament.

El primer llarg ens posa en situació, el segon i tercer són els més difícils i elegants i en el quart llarg ja hem pres el pols a la roca i es gaudeix de cap a peus. La via acaba aquí, però es pot escalar un llarg més sortint recte de la reunió amunt per muntar-nos sobre una aresta que tomba a l’esquerra i ens porta fins una gran vira diagonal on muntem reunió amb friends (55m, IV+ i passos V, un bolt i un parell de pitons).

- Accés, des de la carretera B-400 que va de Saldes a Gósol prenem la carretera que puja al Mirador de Gresolet/refugi Lluís Estasen i quan portem 1.7qm aparquem en una esplanada de terra a mà esquerra (enllaç maps). Amb un tot terreny es pot pujar fins al final de la pista que surt a l’extrem de l’aparcament, 1qm aproximadament.

- Aproximació, prenem la pista en forta pujada fins que aquesta acaba en una gran esplanada d’herba. Seguim per una antiga pista en desús que surt a l’extrem dret de l’esplanada i que en un parell de llaçades ens deixa a l’inici d’un marcat sender (fita i rètol Prat de Reo) que puja pel bosc en direcció a la paret. Pugem pel sender que sense treva avança decidit amunt, quan arribem a una font en un abeurador de vaques estem atents perquè uns metres més endavant hem de trobar una bifurcació on anem a la dreta.

Avancem ara per un sender més estret senyalitzat amb marques vermelles i blaves difuminades anant sempre en direcció a la paret (foto TopoRoc). Salvem un contrafort i arribem als pendents herbosos de la base que remuntem fins peu de via. El Camí del Tro va pel característic triangle de la part dreta de la paret (1h/1h30min depenent d’on deixem el cotxe) (croquis TopoRoc). L’inici és a l’esquerra d’un curiós forat/tub rodó, inscripció Tro mig borrada i primers espits són visibles. Important no confondre’ns amb la línia de bolts de la dreta, corresponen a la via Llamp de Tro.

- Descens, tenim dues opcions, rapelar la via o bé escalar un llarg més fins l’ampla vira de la part final de la paret. Un cop a la vira pleguem cordes i remuntem per ella fins trobar una canal ampla a la dreta per la que pugem. Abans que s’acabi la canal flanquegem a la dreta per una vira fàcil i sortim a l’ampli crestall de les Costes del Dou.

Baixem mantenint-nos sempre prop de la carena (fites), quan el pendent s’accentua no entrem a bosc, sinó que baixem per la cresta (marques pintura). Deixem enrere una primera canal estreta i passat un tall a la cresta arribem a una ampla i senzilla canal per la que baixem i ens porta ràpidament a la base de la paret. La resseguim fins enllaçar amb el camí d’aproximació que desfem fins el cotxe (1h15min/1h30min).

Del Camí del Tro en surts amb la sensació que la màgia existeix, sinó expliqueu-me com és possible escalar la monolítica cara sud del Pedra. Factoria d’adeptes a la placa.

conspiradorsdelavertical:Xavi&Marc

π

*** George Harrison (75m, 6a+), Agulla del Romaní, Frares Sud i UME 40 Aniversari (80m, 6a), Cap del Guerrer, Agulles, Montserrat

Diumenge, 26 de maig de 2024

Em ve de gust una escalada d'agulles menudes, d'aquelles que són jardí i et permeten perdre't en les canals que duen a les seves obagues. Avui no és dia de grans parets, però sí de bona roca. Encarat a ponent, el llençol perfecte de l'Agulla del Romaní, té tacte de bosc. Llum verd submarí i còdol compacte de relleu apretat.

El llampec daurat de la George Harrison, però trenca el sortilegi i ens guia per una placa d'aparença impenetrable. Verticalitat que es va fent generosa fins ser una autèntic festí de cantells insignes. El seu cim se'ns queda curt i tornem a la cerca d'un perfil que ens tempti. El Cap del Guerrer promet escalada robusta i de bons arguments. Només cal seguir al peu de la lletra la línia que ens proposa la UME per fer-nos addictes al tacte rugós del seu conglomerat.

Passos que es dispersen en l'amplitud d'aquesta aresta on els còdols bons mai són agrupats. Interessant descobrir com fer-los encaixar. La vista queda relegada a un segon pla, són els dits els que ens guien fins un cim des d'on sentir-nos de nou súbdits privilegiats d'aquest reialme prodigiós de vent i agulles. Improvisar en els seus dominis sempre és un bon pla.

Notes d’interès vertical: George Harrison (ressenya original), línia breu de caràcter directe i estètica elegant. Una placa impol·luta per més modesta que sigui sempre vesteix i més en una agulla solitària d’excel·lents vistes.

- Oberta per G. González, A. González i A. Gibernau el maig de 2010.

- Ben equipada amb espits en bon estat, pel que fa a les reunions la primera és d’espits i la segona a muntar en alguna savina del cim. Assegurances correctes, properes en els trams inicials més exigents i a una distància que ja fa anar més atent quan la dificultat baixa. Manté el concepte de clàssica.

- De material necessitem catorze cintes.

- Conglomerat ben ferm, placa feta d’una sola peça de còdol menut al principi que es va fent generós a mida que guanyem metres. Roca que no dóna pistes, cal descobrir-la des del tacte.

- Grau sense sorpreses, concorda amb el que la paret insinua (V+ oblig).

- Compromís baix, breu i ben equipada, la via tan sols té delicada la breu desgrimpada del cim.

- Orientació plenament oest i peu de via dins de bosc garanteixen ombra fins ben entrada la tarda.

- Traçat sense misteri, tot i que aquest conglomerat compacte resulta difícil de llegir, la línia la marquen les expansions (foto DesventurasyMilagros). Tot i així té la seva lògica, tan sols cal navegar bé per trobar les preses adequades. El recorregut es compon de dues úniques tirades absolutament plaqueres i verticals, tècnica i d’escalada fina la primera i de cantell gran perfecte per gaudir la segona. Elegància no faltarà.

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta de federat 3€. 

- Aproximació, seguim el GR passant pel Coll de la Portella fins el refugi Vicenç Barbé i continuem direcció Coll de Porc. Un cop passem el Pas del Príncep seguim el camí atents a trobar el Torrent del Lloro. Pugem pel torrent seguint un sender amb marques blaves i abans que es redreci fort fent zetes fins l’estretament del Dit entrem a la canal de la dreta i la remuntem sense camí fins la bases de l’Agulla del Romaní. La George Harrison comença en el costat esquerra de la paret, corrua d’espits daurats visible.

- Descens, desgrimpem uns metres pel vessant est (III) i arribem a una àmplia collada des d’on baixem per la canal arbrada de l’esquerra. Un cop al final de la canal tombem a l’esquerra i resseguim la paret fins tornar de nou a peu de via (10min).

UME 40 Aniversari (ressenya Manel&Ita), la força del pedestal i l’esveltesa de l’aresta combinats en un recorregut breu i rodó. El plaer d’una escalada senzilla amb l’atractiu d’un cim tan expressiu com el del Cap del Guerrer.

- Oberta l’any 2004 per J.C. Moreno, E. Viana i A. Romero.

- Ben equipada amb parabolts i amb totes les reunions muntades. La primera assegurança està una mica alta i és finet arribar-hi, la resta col·locades on toca per fer escalar sense perdre l’hàbit de moure’s per la paret.

- De material tan sols necessitem vuit cintes.

- Conglomerat del bo, relliscós tan sols a l’inici. Còdols que s’alternen amb forats per brindar tot un ventall de presses i cantells que fan de l’escalada un joc interessant. Placa i aresta el defineixen.

- Grau franc, és el que toca (oblig V+).

- Compromís baix, ruta ben equipada, ràpida i amb bona roca.

- Orientació sud, vessant de sol, l’ombra ni s’insinua.

- Traçat que sap trobar el camí, evita les baumes del pedestal del Guerrer amb enginy per guanyar la sensata verticalitat de l’aresta. Atractiu i amb un punt de navegació que manté el toc clàssic (foto DesventurasyMilagros). Primera tirada la més exigent, el pas més obligat de la via és arribar al primer bolt, demana una bona dosi de finura i abans de la reunió una breu sortida de panxa ens farà buscar bé els cantells per anar amunt. Segon i tercer llarg s’enfilen pel bell mig d’un mur de còdols cada cop més generosos col·locats amb amb exactitud per gaudir de l’escalada.

- Aproximació, des del refugi Vicenç Barbé pugem a l’esquerra per buscar el sender que remunta la Canal del Cirerer. Ràpidament sobrepassem la primera agulla, la Màquina del Tren i pugem cap al coll entre aquesta i el Cap del Guerrer. Des del coll baixem uns metres pel vessant contrari i localitzem la via que comença a l’esquerra de les baumes (bolts visibles) (10min).

- Descens, un ràpel volat de 20m pel vessant nord fins un collet, la instal·lació es troba lleugerament per sota del cim. Des del coll baixem cap a l’oest seguint un sender desdibuixat que ens deixa al camí amb marques vermelles de la Canal del Cirerer. Anem a l’esquerra i en pocs minuts arribem al refugi (20min).

Escalar no sempre són grans vies, també és el plaer simple d’agulles modestes amb línies que et fan tocar de peus a terra. Jornades disteses on escalar i caminar és romanticisme vertical.

conspiradorsdelavertical:Lau&Maira

π

**** Reina-Sánchez (235m, 6a/Ae), Ganivet de Diables, Montserrat

Dissabte, 25 de maig de 2024

Quan l'evidència és norma la bellesa de la línia ho pot tot. La Reina Sánchez no admet cap feblesa, no sigui que la Paret de Diables faci ombra al Ganivet. Penjats del buit del seu arc gaudim de l'espectacle. Avui som part de l'escenari grandiós de la nord de Montserrat. M'ha costat tornar-hi, però és tan bo percebre de nou el batec profund que desvetlla. Pur instint, com la via.

Clàssica de la vella escola de recorregut perfecte i lògica absoluta, no hi ha més a dir, tan sols escalar. No ens separem de la fissura, per més que a vegades costin de trobar, en ella estan tots els passos. Aèria i intensa, conserva prou rovell per mantenir l'essència. No la recordava fàcil i segueix sense ser-ho, un diedre que és pilar es converteix en fissura ampla en la que mai acabes de saber com col·locar-te.

Conglomerat ancestral de gest incòmode. El compàs de la fissura ens aboca a un arc magnífic que resseguim en flanqueig continu. Quina travessa, cada passa és d'aire. L'estètica de la via arriba al màxim, però irromp el tall net del fil del Ganivet. S'acaba la muralla. Terrenals de nou, els acords de l'escalada, però perduren. Melodia de la nord.

Notes d’interès vertical: Reina-Sánchez (ressenya RomanticGuerrer), clàssica indiscutible del Ganivet de Diables d’una lògica visual tan poderosa que articula per si sola un itinerari que no necessita presentació. Una línia que fa sorgir la necessitat d’escalar-la.

- Oberta el 1972 per Gabriel Reina i Antonio Sánchez.

- Via semi-equipada amb un estil ben peculiar, bolts que s’alternen amb pitons (bastants d’ells força malmesos), ponts de roca com a mínim curiosos i uns pocs burins en els trams d’artificial. Reunions restaurades (tres bolts), en general incòmodes i força penjades. A les tirades, deixant de banda els bolts col·locats en un necessari re-equipament, la major part d’assegurances que hi trobem són antigues (possiblement algunes són encara les originals) i no permeten abusar de la confiança que hi dipositem. Els primers llargs són els més nets amb diferència, en especial l’espectacular xemeneia/off width de la quarta tirada.

- De material necessitem divuit cintes, estrep i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4), C5 opcional, però útil per l’off widht. Preveure cordinos per escanyar algun pitó. Conglomerat ben afermat i de tacte no sempre òptim, el segell de la nord no pot faltar. En general roca de qualitat on predomina còdol menut i compacte. Tan sols el primer llarg és descompost. Les fissures són de lectura difícil.

- Grau clàssic i de cara nord, en general fa treballar més del que la ressenya augura (6a oblig o com li diuen alguns V incòmode, tot depèn de l’època que prenguem com a referència, ressenya original). Escalada tècnica i variada, tant en placa com en fissura.

- Compromís mitjà, tot i que re-equipada queden encara forces pitons en mal estat, la possibilitat de reforçar amb flotants dóna un plus de seguretat. La xemeneia/off width de la quarta tirada resulta exposada sense friends grans (bàsics C3 i C4, si portem el C5 també el fem anar).  

- Orientació est/nord-est, sol reservat al matí, el migdia ja és territori de l’ombra.

- Traçat impecable, un arc perfectament definit que destaca sobirà en la paret (foto DesventurasyMilagros). Lògica i elegància són els seus punts forts. El recorregut presenta dues parts clarament diferenciades, una primera meitat de tarannà més tradicional, centrada en la fissura i una segona part que tot i no abandonar la guia de l’arc resulta més plaquera i més ben assegurada. Excepte la primera tirada i la darrera que són de tràmit, la resta són variades i d’una intensitat que no decau.

Primer llarg net i de roca trencada que demana atenció, trobem la R1 en un còmode replà a l’inici de la fissura. Segon llarg, pedestal que no acaba de definir-se en diedre, escalada tècnica i de finura que et posa a lloc. Tercera tirada, diedre atlètic perfectament fissurat i de cantell generós amb arribada neta a la reunió, vibrant. Quart llarg, xemeneia que dóna el toc singular a la via, esdevé off width d’amplada incòmoda i d’una netedat que fa respecte, cal escalar-lo amb calma, encastament obligat.

A partir d’ara l’arc fa de guia, entrem en territori de plaques on es combina lliure i artificial sobre peces antigues. Tres tirades de flanqueig, aèries i on predomina el gest. Sisè llarg juntament amb el tercer són els de lliure més bonic. Els dos últims llargs, setè i vuitè, es poden enllaçar sense problemes.

- Accés, aparcament del monestir de Santa Cecília, situat al lateral de la carretera BP-1103 (enllaç maps).

- Aproximació, caminem per la carretera uns metres en direcció al Monestir de Montserrat i ràpidament trobem un camí que puja pel flanc de la muntanya i enllaça amb el camí de l’Arrel (marques GR vermelles i blanques) que seguim cap a la dreta flanquejant per sota la muralla.

Deixem enrere la paret de Patriarques i a la que estem a l’alçada del Ganivet busquem un corriol que s’enfila per un torrent força tancat (fita) en direcció a la paret. El sender es difumina per estones, però fixant-te sempre trobes la continuació. Un cop a la base del Ganivet resseguim la paret cap a la dreta fins divisar el característic arc de la via (1h). La Reina-Sánchez comença per un mur esglaonat d’aspecte poc engrescador a l’esquerra de la fissura principal.

- Descens, la via acaba al fil del Ganivet on trobem una instal·lació que amb un ràpel de 30m ens deixa al coll que separa el Ganivet de la Paret de Diables. Des del coll baixem amb compte cap a la dreta (oest) per terreny esllavissat de fang i arbres. Tracem una diagonal a la dreta pel millor pas en aquest terreny dret i mòbil fins arribar a la canal dels Avellaners. Baixem per la canal mantenint-nos a prop de la paret de Patriarques fins sortir al camí de l’Arrel pel que retornem seguint el GR fins l’aparcament (1h).

- Regulacions, la paret del Ganivet de Diables sol estar tancada en primavera, fins a finals de maig per nidificació.

Hi ha línies que no tenen altre raó que existir, la Reina-Sánchez ho demostra. La bellesa dels dies i les escalades que en formen part.

companydeviatgeiatzars:Lau

fotos,riuresibonacompanyia:Susanna&Víctor

π