*** Laia (180, 6b), Rentisclera de la Maçana, Camarasa

Dimarts, 5 de març de 2024

La Rentisclera de la Maçana em fa sentir còmode i avui és el que necessito, una escalada des de la calma. Terreny conegut, al costat de la Penjolls la Laia, dues línies que de tan similars se'n podria dir germanes. El mateix caràcter i els mateixos vicis. Plaques que et fan tocar el cel i trams que sota terra i matolls rescaten una verticalitat apta per senglars.

La primavera s'insinua en cada feixa traient color a murs grisos d'un calcari sempre aspre. Passos que s'han de buscar i moviments d'intensitat sobtada vesteixen una escalada pensada per deixar-se portar. M'agrada el seu tacte, té un llenguatge propi que dóna protagonisme a cantells roms i adherència.

Continguda i bonica a la seva manera, s'integra sense cap mena d'excés a la paret i ens obre de nou les portes d'un horitzó on avui els cims són blancs de neu. I el teu somriure... ja per sempre!

Notes d’interès vertical: Laia (ressenya loGalldePonent) via que juntament amb la Penjois de la Reina forma part de la petita revolució oberturista que el 2019 va donar un tarannà més amable a la paret de la Rentisclera de la Maçana. Discreta no té res que la faci destacar del conjunt, és l’excel·lència de la placa el que la salva de l’anonimat. Atractiu senzill per una escalada no tan simple com podríem pensar.

- Oberta pels mateixos autors de la Penjolls de la Reina, J. Bernat i A. Rovira.

- Pràcticament equipada amb bolts, un parell de pitons i alguna baga savinera. Totes les reunions muntades (bolts). Tot i estar ben equipada on la dificultat baixa hi ha certa alegria entre assegurances (remarcable a la part final del darrer llarg), per tant no està de més portar flotants per reforçar i de pas anar amb més temple als trams de roca bruta o vegetació.

- De material necessitem setze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2).

- Bona roca en conjunt, calcari similar a la veïna Penjolls de la Reina, predomini de murs grisos de franges horitzontals i cantells roms, amb bones regletes que salven més d’un pas. Roca que mossega, adherent i en general compacta, de la que ens en podem refiar. Llàstima dels trams bruts de liquen (L3) i de terra i vegetació (L2 i L3) que li resten l’atractiu que es mereix.

- Grau correcte i que compta amb l’ajuda d’una roca dotada d’un tacte que fa agraïts els passos més durs (V+/6a oblig).

- Compromís baix per l’equipament i les nombroses possibilitats de retirada. Tan sols als trams més senzills la distància entre seguros augmenta, però amb flotants el compromís no va a l’alça.

- Orientació sud, sud-oest, tarda a ple sol.

- Traçat que es basa en bones plaques i un diedre tan poc evident com la resta del recorregut (foto loGalldePonent). Via feta de tirades independents a les que els hi costa encaixar en un sol itinerari per culpa de les feixes i que demana de distàncies curtes per apreciar una lògica que per estones resulta un pel forçada. Destacar per continuïtat i atractiu el primer i tercer llarg.

Primera tirada la més elegant amb diferència, placa d’un geni que no se n’està de dir la seva. Tercer llarg el més obligat i sostingut, diedre que no et revela el pas fins que l’arrisques. Pel que fa a la resta, segon llarg diedret picant a l’inici seguit de placa amb trams que només es resolen amb bona adherència, però massa interrupcions (matolls i terra) perquè llueixin. Quarta tirada difícil de definir, força el traçat per buscar la dificultat concentrada en un mur atlètic i rabiós i acaba en unes plaques tombades que fan navegar.

La Laia es creua amb altres línies en les feixes, així que a tenir en compte per no confondre’ns. Des de la R1 situada en la feixa, creuem recte fins la paret i la línia de bolts de la dreta correspon a la Laia. La línia de més a l’esquerra que va per una placa marró de regletes és la Penjolls de la Reina. Des de la R2 creuem la feixa cap a l’esquerra, no fer cas dels bolts en la fissura arquejada de la dreta, és l’Aguanta. Les inicial PR picades a la roca indiquen el diedre per on continua la via, la nostra és la línia de bolts que enfila a la dreta. Aquest diedre és compartit amb la Penjolls de la Reina, però els seus són els bolts que marxen en diagonal a l’esquerra.

- Accés, des de Camarasa continuem per la C-13 en direcció Tremp i un cop passat els dos túnels de la presa de Camarasa aparquem en un dels laterals de la carretera, aparcament Cova del Tabac (enllaç maps).

- Aproximació (foto Joan Asín), reculem uns metres per la carretera i saltem el mur de contenció pel seu punt més baix (fites visibles al bosc). Seguim un sender que marxa cap a l’esquerra i s’enfila per l’esperó rocós que ens barra el pas per després vorejar-lo i seguir avançant en lleugera tendència a l’esquerra abans d’enfilar cap a la paret (fites). Un cop a la base de la muralla flanquegem cap a l’esquerra. Després de creuar sota una zona de baumes trobem els magnífics murs de roca gris per on van les tres vies d’aquest sector (30 min).

La primera línia (Aguanta) flirteja amb l’esperó, a la seva esquerra tres línies d’esportiva i quan el pany canvia d’orientació trobem la Penjolls de la Reina que enfila per un mur gris d’aspecte engrescador. Més a l’esquerra al tombar l’esperó, l’esplèndida placa per on discorre la Laia.

- Descens, en la carena busquem un corriol que marxi en direcció oposada a la paret (nord) i ràpidament desemboquem en una pista per la que anem a la dreta. Avancem planejant amb magnífiques vistes sobre els dos congosts fins arribar a una explanada on trobem al costat d’una torre d’alta tensió el coll (rètol indicador) pel que baixa cap a la dreta en infinites ziga-zagues el sender cap al Congost de Mu.

Quan portem una bona estona baixant (dos terços del camí cap el congost i abans d’arribar-hi), en un tram recte en el que deixem enrere les torres d’alta tensió estem atents a trobar un marcat sender a la dreta (fites) pel que continuar baixant. El sender voreja per sobre la central elèctrica i ens retorna a la carretera. Descens bonic, pintoresc i relaxant (40 min).

La Laia és una via amb els seus clarobscurs, el conjunt d’escalada i entorn satisfà, però la seva és una elegància en grau de temptativa, encara està assajant els passos. Interès controvertit en funció de les nostres expectatives al que l’esperit incondicional de descoberta ajuda.

conspiradorsdelavertical:Pere&Parce (loromanticguerrer)

π

*** Penjolls de la Reina (175, 6b), Rentisclera de la Maçana, Camarasa

Dimarts, 20 de febrer de 2024

Parlar de via llarga a Camarasa és pensar en el Montroig, però vigilant-lo des de l'altra banda del pantà tenim la paret del Tamok o Rentisclera de la Maçana que és com se la coneix ara. Sempre m'ha intrigat, la seva és una verticalitat d'extrems, o bé queda interrompuda per feixes o bé esdevé barrera, tot i així hi ha qui sap trobar-hi vies que li donin continuïtat. Línies de nova fornada que rescaten la paret de l'oblit i porten aires nous a una muralla que avui s'entesta a amagar-se entre boires.

Dels tres itineraris més recents escollim la Penjolls de la Reina, m'agrada el nom i el que el seu traçat insinua. Escalada franca amb una rocam que té els seus moments. Em quedo amb el primer i darrer llarg, pura meravella en format placa, calcari aspre que et deixa electritzat i et connecta a la paret. Tram intermedi que rescata un esperit senglar que mai s'ha de perdre, però prou protegit perquè el dubte quedi domesticat. El conjunt satisfà.

M'ha sorprès la roca, quan vol sap ser compacte a rabiar, cal instint per escalar-la, però a canvi ens fa elegants en el gest. El pany final treu tot el geni que la paret ha estat contenint, concebut amb enginy fa contenir l’alè fins el darrer pas i li dóna a la via la intensitat que estàvem necessitant. No pot ser més bo. Cim que no és tal, sinó carena oberta a totes les valls i als paisatges del passat.

Notes d’interès vertical: Penjolls de la Reina (ressenya Joan Asín), via que juntament amb la Laia forma part de la petita revolució oberturista que el 2019 va donar un tarannà més amable a la paret de la Rentisclera de la Maçana. Directa a la seva manera, sap trobar murs magnífics que argumenten un itinerari al que la poca personalitat no li resta empenta. Plaques esplèndides i l’encant decadent de l’entorn donen brillo a l’escalada.

- Oberta per A. Rovira i J. Bernat amb la col·laboració de A. Tuset.

- Equipada amb bolts, només al primer llarg trobem un parell d’espits antics. Totes les reunions rapelables (bolts).

- De material necessitem vint cintes, friends de C0.5 a C1 opcionals, però útils per un parell d’alejes puntuals, en la resta de punts on les assegurances són alegres no es pot protegir.

- Roca bona, calcari amb un tacte excepcional i notable adherència. Compacte en general, però amb crostes i llastretes que fan vigilar als llargs finals. Predomini de romos i regletes que donen vidilla. En aquesta via manen les plaques, a destacar murs de franges horitzontals rugoses que són una meravella. Llàstima del tram central on terra i vegetació desllueixen la continuïtat.

- Grau correcte i homogeni (6a obligat i d’apretar).

- Compromís baix, l’equipament i les feixes que interrompen la continuïtat de la paret fan que la via sigui de bon gestionar.

- Orientació sud, sud-oest, tarda a ple sol.

- El traçat no és el punt fort de la via, tot i que la línia està ben trobada i demostra instint a les plaques, les feixes resten ambient i per estones tenim la sensació d’escalar llargs aïllats. On veritablement es llueix la via és al primer i quart llarg, esplèndides plaques d’adherència i regletes. Mur de la primera tirada sostingut i tècnic, s’ha de llegir bé. Quart llarg boníssim i el més obligat de la via amb diferència, arrenca amb una placa d’adherència de la fina i un parell de bombos difícils d’encarar i acaba en un mur vertical de cantell petit que et deixa en estat de gràcia.

Segona tirada un tant peculiar i discontínua, comença fort per una placa de regletes mínimes i després zigzagueja en busca de les fissures més ben plantades. El diedre del tercer llarg és el contrapunt a tanta placa, poc evident, però amb franca verticalitat i passos interessants.

La Penjois de la Reina es creua amb altres línies en les feixes, així que a tenir en compte per no confondre’ns. Des de la R1 situada a l’inici feixa, veiem el segon llarg al nostre davant, creuem recte fins la paret i la línia de bolts de més a l’esquerra que va per una placa marró de regletes és la nostra. La línia de bolts de la dreta correspon a la Laia. Des de la R2 cal creuar la feixa cap a l’esquerra, les inicial PR picades a la roca indiquen el diedre per on continua la via, la nostra és la línia de bolts que marxa en diagonal a l’esquerra. Aquest diedre és compartit amb la Laia, però la seva és la línia de bolts de la dreta.

- Accés, des de Camarasa continuem per la C-13 en direcció Tremp i un cop passat els dos túnels de la presa de Camarasa aparquem en un dels laterals de la carretera, aparcament Cova del Tabac (enllaç maps).

- Aproximació (foto blog Joan Asín), reculem uns metres per la carretera i saltem el mur de contenció pel seu punt més baix (fites visibles al bosc). Seguim un sender que marxa cap a l’esquerra i s’enfila per l’esperó rocós que ens barra el pas per després vorejar-lo i seguir avançant en lleugera tendència a l’esquerra abans d’enfilar cap a la paret (fites). Un cop a la base de la muralla flanquegem cap a l’esquerra. Després de creuar sota una zona de baumes trobem els magnífics murs de roca gris per on van les tres vies d’aquest sector (30 min).

La primera línia (Aguanta) flirteja amb l’esperó, a la seva esquerra tres línies d’esportiva i quan el pany canvia d’orientació trobem la Penjois de la Reina que enfila per un mur gris d’aspecte engrescador. Més a l’esquerra al tombar l’esperó, nova placa per on discorre la Laia.

- Descens, en la carena busquem un corriol que marxi en direcció oposada a la paret (nord) i ràpidament desemboquem en una pista per la que anem a la dreta. Avancem planejant amb magnífiques vistes sobre els dos congosts fins arribar a una explanada on trobem al costat d’una torre d’alta tensió el coll (rètol indicador) pel que baixa cap a la dreta en infinites ziga-zagues el sender cap al Congost de Mu.

Quan portem una bona estona baixant (dos terços del camí cap el congost i abans d’arribar-hi), en un tram recte en el que deixem enrere les torres d’alta tensió estem atents a trobar un marcat sender a la dreta (fites) pel que continuar baixant. El sender voreja per sobre la central elèctrica i ens retorna a la carretera. Descens bonic, pintoresc i relaxant (40 min).

Escalar és descobrir i la Penjolls de la Reina m’ha permès tastar una paret que sempre m’havia mirat amb recel. Certament és una via tan bonica com el seu nom suggereix, fa de les plaques elegància en format vertical.

conspiradorsdelavertical:Lau&Xavi

π