" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** No Future (240m, 6a+, 6aoblig), Paret de Catalunya, Montrebei

Diumenge, 16 de maig de 2021


Si algo té Montrebei és que aprens a escalar en fissures, el seu ventall és tan ampli que la classe esdevé magistral. No Future, la línia que cal voler veure i un manual a l'ús per iniciar-se en aquests menesters verticals. Discreta, s'amaga rere l'angle en que la torre s'endinsa a la canal, com si volgués encobrir l'atractiu reeixit del seu traçat. L'encerta, no hi ha major provocació que aquesta insinuació de descoberta.


Arrencada vigorosa d'escalada singular per l'exotisme inusual del seu rocam. Inesperada elegància aèria la que ens brinda aquest mur on s'assenta el pilar que ens tempta, però avui la història va de fissures i ens hi endinsem sense recança que són totes bones. La noblesa del seu dictat perfila diedres salvatges, bavareses exquisides i fins i tot una breu xemeneia.



Relleus canviants que mosseguen, tenim de tot i en la justa mesura, gaudim. Ball de peus al darrer mur de cantells vibràtils i emoció continguda que ens diposita sense estridències a la carena. Retornem a la suavitat mundana de la perspectiva habitual, impregnats però, de l'horitzó apassionat que dibuixen les alçades!


Notes d’interès vertical: No Future, itinerari sinuós on totes les tècniques hi tenen cabuda ja que no es deixa res per tastar. Com és de rigor en aquestes contrades no hi falten les fissures, sense estar-se de navegar per placa i aprofitar l’obvietat de dos magnífics diedres, una atractiva bavaresa i fins i tot l’espai comprimit d’una breu xemeneia. Notable la varietat que concentra aquesta línia que sap jugar al caire de l’esperó alliberant tot l’audàcia d’una escalada tan complerta.



Espartana en equipament resta semi-equipada amb bolts, pitons i ponts de roca, reunions en arbres o a reforçar i com a norma còmodes. Necessitarem material, 16 cintes, tascons, dos joc complerts de tòtems i/o camalots fins C3 i un C4. Grau correcte, la dificultat la marquen el primer i tercer llarg (6a+), en general la l’escalada és sostinguda i la graduació la dóna la continuïtat.


Aproximació, des del Prat d’en Lluis prenem el sender que surt a l’extrem dret del prat, que no és altre que el camí habitual de descens i pugem en direcció a la paret. Poc abans d’arribar a la base estem atents per trobar un marcat corriol (fita) que flanqueja per sota les parets. La No Future recorre el perfil del contrafort que delimita per l’esquerra la profunda canal colgada de vegetació on hi ha la Spaghetti (30min).



La via s’enfila a tocar de la canal i fins i tot s’hi endinsa breument, això juntament amb la seva orientació sud-oest garanteix l’ombra fins el migdia. Unes peculiars xorreres donen inici a la No Future, primer llarg que serpenteja per una placa de regletes, vertical, aèria i sorprenentment lògica un cop t’hi fiques, va a trobar l’esperó de la dreta que ens reserva els passos més atlètics i tècnics de la tirada. Segon llarg per fissura-diedre agraït i amb cantells de sobte arrodonits, inesperat territori de roms.


Tercer llarg estrella, un diedre vermell d’aparença ferotge i escalada exigent compensada per la franquesa que mostra a l’hora de deixar-se equipar. Compte a la part final que abans no acabi hem de sortir a la placa de l’esquerra (bolt gairebé invisible) i fer un flanqueig per roca dubtosa que ens retorni a la vira on trobem R3 al peu d’un segon diedre vermell marca de la casa.



Quarta tirada per gaudir de la verticalitat ja més dòcil que ens brinda aquesta roca singular, sense acabar el diedre sortim a la dreta per una vira d’equilibrista (bolt) i voregem l’agulla fins trobar R4 amagada en un curiós nínxol. Cinquè llarg per lluir-se en encastament en una folgada fissura que demana col·locació, quan s’eixampla deixem la canal per anar a la dreta en busca de l’elegant bavaresa de la sisena tirada.



Roca de luxe i fissura neta a equipar, la bavaresa ens deixa en una vira que seguim a esquerra fins el peu de la placa del setè llarg, tirada de roca trencada, placa de navegar amb calma i equipar amb seny. Vuitena tirada senzilla per sortir de la paret, des de R7 flanquegem descaradament a l’esquerra i escalem el mur pel pany més senzill.


Quarta i cinquena tirades es poden enllaçar amb menys fregament del que pot semblar. Un cop acabem la via trobem a la dreta un sender poc marcat que ràpidament enllaça amb el camí habitual de descens prop del coll on comença la canal de baixada (30min).


No Future, una grata sorpresa, és d’aquelles vies amb tots els elements per sortir-ne satisfet. Oberta el 2014 crec que a aquestes alçades ja teu prou rodatge per reclamar la seva candidatura a futura clàssica d’aquest sector de la paret. És d’aquelles vies que t’incita a seguir boicotejant la zona de confort.


companydeviatgeiatzars:Lau

**** Desequilibrio Hormonal (240m, 6b+, 6a+/A1oblig), Paret de Catalunya, Montrebei

Dissabte, 15 de maig de 2021


Darrerament la Desequilibrio Hormonal sembla estar de moda, serà qüestió de veure el perquè de tanta freqüentació. Alguna sospita en tinc, diedres de bellesa ferotge, fissures eloqüents, roig i gris alternant amb indolent elegància. La línia que dibuixa la ressenya suggereix una neta simplicitat. Desconfio, l'única racionalitat en la que crec és en l'exigència del traçat. Des del Prat totes les conjectures són possibles, però tinc còmplice per treure'n l'entrellat.


Ens hi endinsem, conscients de que no hi ha millor perspectiva que la de la paret. Intensitat calculada és la que desplega aquesta via, sofisticat desig de verticalitat creixent que Montrebei sap satisfer. Té una força que desperta instints ancestrals i comprens que tan sols anant més enllà dels teus dubtes pots resoldre les tirades. Austeres fissures i esvelts diedres teixeixen un mapa pel que naveguem auxiliats per la més diversa ferralla.



Creuem panys magnífics que fan que no vulguem més terra ferma que aquests murs de passos minimalistes. La muralla acaba en el moment precís, quan forces i raó s'alien per demanar una treva, he vibrat fins el darrer pas. Després de tants anys de no trepitjar la Paret de Catalunya quin retorn més incisiu, la Desequilibrio sap el que es fa. Esperit indòmit amb el que ens confabulem, conspiradors de la vertical!



Notes d’interès vertical: Evident sistema de fissures que implacable avança paret amunt i ens regala un dels diedres més estètics de Montrebei. Itinerari sostingut i exigent que troba el seu espai amb una naturalitat que admet dificultat i compromís.



Via semi-equipada amb pitons, espits i algun burí, les reunions són correctes (restaurades no fa massa) i en general els llargs són de bon protegir. Material, un bon grapat de cintes (15-16), tascons, joc tòtems (repetir mitjans) i camalots núm. 3 i 4 repetits.



Per aproximar cal prendre el sender que neix a l’extrem esquerra del Prat d’en Lluís i anar flanquejant fins, un cop passat un primer barranc, localitzar un sender que pugi cap al pany de la Desequilibrio Hormonal, a la dreta de l’evident canal-xemeneia de la Gede. Per arribar a peu de via hem de vorejar per l’esquerra el pedestal de la base, una senzilla grimpada ens deixa al capdamunt (30min).



Fem cas de la ressenya d’en Luichy i escalem la via en sis tirades, obviant antigues reunions intermitges que caldria reforçar si les volguéssim fer. Tots els llargs són bons, no n’hi ha cap de banal, però el quart i cinquè mereixen menció a part per espectaculars, un impressionant diedre vermell que sembla sortit d’una altra dimensió i una deliciosa placa de fissures mínimes on el gest ho és tot.



El diedre del primer llarg concentra la major dificultat de la via (6b+), per la tercera tirada guardeu un parell de peces grans pel final (fissura ampla neta) i el sisè llarg té una exposició que demana pols ferm en el flanqueig per placa vertical i cantelluda (V+) que trobem després del parell de pitons inicials, a tenir en compte que el pitó que protegeix la fissura després del flanqueig (segona fissura IMPT) està amagat dins un forat i no es veu fins tenir-lo a tocar.



Grau correcte, però les tirades són llargues i la dificultat mantinguda amb una verticalitat que posa a proba la potència dels nostres braços (6a+/A1 obligat), si li sumem l’ambient de la paret tot es magnifica. Roca fanàtica, un xic polida al primer llarg per la morfologia de la paret (diedre vermell que regalima aigua quan plou) i trencada al final del quart (millor no escalar el gendarme que corona el diedre i sortir-ne a la dreta a l’alçada d’un anell de corda que l’abraça sencer).



Llargs atlètics i tècnics a la vegada que amb bona tècnica de fissura és resolen amb solvència. Descens, una breu grimpada ens deixa a la carena, remuntem fins el punt més alt on el camí es converteix en pista. Baixem per ella atents a les fites enmig del prat que ens indiquen on desviar-nos per trobar la canal de baixada de la paret, una immensa fita en senyala l’inici (40min).



Desquilibrio Hormonal, ara ja sé el que s’amaga rere un nom que no dóna pistes dels seus atributs. Una petita meravella capaç d’alterar les dimensions de l’espai que ens envolta fins contenir un buit que ens abdueix al cor de la paret. M’ha captivat, imprescindible!


companydeviatgeiatzars:Lau

*** Lenticularis (350m, 6b+/Ae, 6a oblig), Paret de les Bagasses, Terradets

Dijous, 13 de maig de 2021


Espais que es fan grans dins la dimensió aèria. Naveguem la fermesa d'aquests murs que ens mantenen ancorats a la solidesa quotidiana pel sortilegi de minúsculs fermalls minerals. La Lenticularis desplega la bellesa de la simplicitat. Roca encara nova, malgrat que la via té rodatge, potser perquè el metall no hi abunda, tot i que haig d'admetre que no li reca mostrar-se generosa en passatges on les fissures fan de guia.



Arrenca amb modèstia, però a mida que guanyem metres desplega una intensitat que desperta la fam de més. Més metres, més verticalitat, més d'aquesta incertesa buida de neguits, l'única incògnita que volem resoldre és la que ens desvetlli com fer dòcil el misteri d'aquestes plaques refinades.



Connectats a la paret n'esdevenim part en intuïtiva simbiosi amb les alçades, el temps no compta, gaudim del viatge. Constatem l'encert de la restauració fins la falsa feixa i més amunt...pura meravella. Un centenar de metres impregnats de l'energia abrusada de les Bagasses, l'espai s'ha convertit en aire i nosaltres amb ell. Sadollats de buit!



Notes d’interès vertical: Lenticularis, una via que sense ser love climbing està feta per gaudir. El recent re-quipament (2019) amb l’afegit de cinc tirades fins la feixa li han donat el protagonisme que li pertoca a aquest bombonet que cal degustar amb calma per no perdre ni un dels matisos que desvetlla l’interès creixent de la seva escalada.



Dificultat homogènia amb trams puntuals més picants, roca que sembla nova al tacte i equipament en el punt just són les claus del seu encert. Semi-equipada, conserva encara un cert aire de pionera, tirades senzilles gairebé netes i plaques més tibades protegides on cal, sempre deixant espai a les fissures perquè respiri la ferralla.



Hi trobem material divers, bolts, pitons i ponts de roca, les reunions sempre són d’un parell de bolts i en general força còmodes. Encara hi queda un rastre de burins com anècdota d’altres temps. Cal completar les tirades amb un joc de tascons, friends fins el núm.2, semàfor d’aliens, una plaqueta i catorze cintes.



Aproximació curta (15min), des de l'aparcament de la Font de les Bagasses anem a buscar l’antic pont que creua el riu i pugem fins la via del tren, caminem direcció nord i un cop creuem el túnel hi pugem a sobre. Ens atansem a peu de paret, la Lenticularis comença a l’esquerra de la clàssica Supertramp, un antic burí fa de R0.



El traçat pot semblar sinuós, però en realitat fa una lectura òptima de la paret buscant els trams més espectaculars i amb millor assortit de fissures per tal de col·locar el mínim d’expansions. El resultat una ruta clàssica que ens obliga a navegar, sobretot als trams senzills, intuïció i una bona ressenya són claus, hem trobat a faltar algun pitó, així que cal anar atents.



Part inferior més fina, murs elegants de moviments felins (adherència marca de la casa) i per damunt de la falsa feixa la via es torna més atlètica immersa en una verticalitat que li dóna caràcter. Un consell, enllaceu novena i desena tirada, queda un llarg sublim.



La via finalitza a la Feixa, descens senzill i bonic per un corriol que ens porta sense pèrdua fins la carretera (40min). Fa temps que tenia ganes d’escalar la Lenticularis i puc dir que ha superat les expectatives, té bellesa i ambient un tàndem que funciona. Escalar-la resulta estimulant!


companydeviatgeiatzars:Lau