**** El Mango y la Uña, (230m, 6a+/Ae), Mallo Cuchillo, Riglos

Dimarts, 23 de gener de 2024

A Riglos xemeneies i fissures reivindiquen l'evidència de la clàssica, em fascinen. Són un viatge diferent en aquest regne de panxes i desploms. La fissura del Mango del Cuchillo promet sensacions intenses i el segell dels seus oberturistes la fa imprescindible. Així que carreguem tot el material que creiem necessari i ens plantem a la Cova del Palomar ben disposats a resoldre la incògnita que una línia tan directa de ben segur amaga.

Ens trobem amb un itinerari de bellesa primària on la roca proveeix de tot el necessari per fer camí i protegir-lo. Endinsar-se en els clarobscurs d'aquesta fissura és descobrir formes noves d'escalar on tot el cos hi participa. La seva és una lògica que demana creativitat en els passos i confiança en un conglomerat sempre variable. Tosca, autèntica i elegant per naturalesa, escalar-la et retorna a l'aventura.

I com que no volem que acabi encarem la Fisura de la Uña, continuació natural d'una línia que si ja era magnífica, ara serà rodona. Canvi de tarannà, de nou espai obert, bolts i un diedre que ratlla un mur de buit contundent. Passos picants i aeris, roca que cal tocar dues vegades i l'impuls salvatge de ser part de tanta verticalitat.

El cim del Cuchillo és un reialme en si mateix, aïllat de la resta esdevé reducte de cel i vent. Baixar-ne és part de la descoberta, per sort la tarda espera que toquem terra abans d'acomiadar-se. Quina jornada la d'avui, intensitat que perdurarà!

Notes d’interès vertical: El Mango y la Uña (ressenya Luichy), atractiva combinació de dos itineraris que instaura en el Cuchillo una magnífica escalada de tall clàssic, gens massificada i de lògica tan rotunda com el seu traçat. Veritable, genuïna i decidida, un fragment de la història de Riglos traslladat a la paret. Per als qui els agradin les vies d’una noblesa on tot hi té cabuda, aquesta és la seva.

El Mango del Cuchillo va ser oberta el 1963 per la històrica cordada J.A. Bescós, R. Montaner, A. Rabada y E. Navarro. La línia arriba fins el cim, però avui en dia s’escalen tan sols les quatre primeres tirades, la via que li dóna continuïtat és la Fisura de la Uña, oberta F. Orús i A. Olloqui l’any 2000 esdevé l’itinerari natural de la paret.

Pel que fa a l’equipament, parlem de dos estils diferents, el Mango, ruta semi-equipada amb criteri de mínims (bolts, ponts de roca i algun pitó) i amb reunions rapelables (bolts). Al dos primers llargs és on es concentren la majoria de bolts, en els dos restants es deixa que mani la netedat de la fissura. La tònica és escassos seguros que no trobes fins que arrisques el pas i la majoria d’època. A la Fisura de la Uña canvi de criteri, via ben equipada amb bolts col·locats per fer escalar i reunions rapelables també.

De material necessitem, 18-19 cintes, estreps i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4), tot i que la millor opció és portar dos C4 i prescindir del C3. C5 opcional, per la fissura ampla del tercer llarg amb fama d’exposada.

Roca, conglomerat riglero amb dues versions, al Mango còdol de grandària mitjana, robust i polit en alguns punts, qualitat més que acceptable dins criteris clàssics. A la Fisura de la Uña, “bolos” aspres amb un ventall més ampli de mides, però amb matriu fangosa de la que costa refiar-se. En conjunt roca mediocre que tot i estar sanejada pot donar algun ensurt. L’equipament, però compensa els dubtes que genera escalar en fang amb còdols incrustats. En les dues vies, verticalitat com a constant que tot ho unifica.

Grau tradicional que es pot percebre com ajustat a la baixa en el Mango i dins els estàndards de Riglos a la Fisura de la Uña. Amb bona tècnica de xemeneia i diedre la dificultat es relativitza (V+/6a i A1 oblig). Compromís mitjà/alt, per l’escàs equipament, sumat als trams difícils de protegir del Mango i la qualitat de la roca en la Fisura de la Uña. Orientació sud-oest, a l’hivern el sol arriba a les onze a la paret.

El traçat del Mango no necessita presentació, l’estricta definició de línia de la seva fissura fa sobrer qualsevol croquis (foto blog ManiobrasdeEscapismo). Intensament clàssic, et deixa electritzat. Tan sols el primer llarg és de placa amb panxes que ja et posen a to. Segona tirada amb arrencada acrobàtica per sortir de la bauma i artificial pintoresc per atènyer la fissura que ja no abandonarem. Una bonica bavaresa per arribar a la R2 inicia la festa.

Tercer i quart llargs de xemeneia que s’escala majoritàriament en “ramonage”, intensos i sostinguts, conserven la essència. Escalada de la vella escola, assegurances distants i antigues, al tercer llarg fins i tot un tram que se’l pot considerat exposat. Malgrat la lògica impecable de la fissura, la seva l’amplada fa que mai sàpigues com encarar-la fins que t’hi endinses.

Emergim de les profunditats del Mango per atènyer una feixa des d’on encarar la Fisura de la Uña. Canvi d‘estil, escalem un diedre fissurat en la mínima expressió farcit de panxes desplomades al cinquè llarg i amb “canto” d’escàndol al sisè. Tan sols la qualitat de la roca desmereix l’aèria elegància dels passos. Darrer llarg de tràmit per arribar al cim del Cuchillo.

Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (3 euros/dia).

Aproximació, pugem fins l’església del poble i just a l’entrada del pati surt un corriol a mà dreta que porta directe als mallos. Tan sols hem d’anar a buscar la base del Cuchillo. La via comença a l’alçada de la Cova del Palomar, caldrà fer una curta grimpada per arribar a la bauma situada a la dreta de la cova (10min). L’inici el marquen dos bolts situats al desplom de l’extrem dret de la bauma i que després segueixen amunt per un esperó farcit de panxes.

Descens, cinc ràpels on continuar l’aventura (foto ràpels blog GuaraVertical). Des del final de la via baixem per la sirga metàl·lica cap el coll entre el Cuchillo i el Mallo de Enmedio fins trobar una instal·lació que amb un sol ràpel (25m) ens deixa a l’estreta plataforma plantada enmig de les parets. Un nou ràpel (55m) per la canal est (vessant que dóna a la Visera) ens porta a l’ampla canal de la Rosaleda. Baixem uns metres atents a trobar a la dreta una corda/sirga que voreja per una vira colgada a la paret del Cuchillo fins el primer dels tres ràpels que ens portaran a terra (35x35x45m).

Cal estar atents, la segona instal·lació la trobem a la dreta a l’alçada d’una petita cova, abans d’una gran repisa. La tercera instal·lació està uns cinc metres per sota una sabina en un bec a l’esquerra de la paret. Darrer ràpel magnífic pel bell mig del desplom, volem amb ell. Si seguíssim per la sirga trobaríem una segona línia de ràpels amb anelles blanques, serien tres ràpels més i tots ells amb doble corda.

Si algo sorprèn de Riglos és que en un espai mínim hi tenen cabuda diferents tipus d’itineraris, el Mango y la Uña és un retorn al romanticisme de l’escalada, a una essència que perdura més enllà de modes i estils. Aventura que segueix tenint els seus adeptes.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** José Antonio Sanz, (220m, 6b), Mallo Frechín, Riglos

Dilluns, 22 de gener de 2024

Quan una idea et ronda pel cap se li ha de donar forma i la meva és una muralla on mani sol i verticalitat. Còdols i panxes materialitzen el meu desig, Riglos és refugi d'hivern. Al peu del Frechín no hi ha línia, tan sols una paret que s'estén uniforme fins la monotonia. Escollim doncs, la via més clàssica, José Antonio Sanz.

Alçar la vista és descobrir un mar petrificat que se't desploma al damunt i com provoquen aquestes onades. Ens belluguem entre gris i taronja, rere un rastre de bolts que marca el rumb per maniobrar desploms. Els dits noten el desgast d'anys de pas, tacte però, compensat per l'exageració del canto sempre que trobis ràpid el que toca. Metre a metre torna la memòria d'aquest conglomerat on tota dimensió és alternativa.

Avui l'escalada és meravellosament simple i aèria, una descarrega d’energia que t'empeny amunt. El d'aquest mallo és perfil únic, tan sols un breu diedre qüestiona l'autoritat de la placa. M'agrada de principi a fi. Al cim del Frechín retorna el cel, s'ha fet esperar, però és que amb aquest espectacle de roca al davant és impossible no passar a un segon pla. Riglos sap com deixar-te en estat de gràcia.

Notes d’interès vertical: José Antonio Sanz (ressenya Luichy), clàssica de tota la vida en versió actual, bon equipament i traçat atractiu l’han convertit en una de les línies més populars del Frechín. Directa i vertical, ostenta els elements propis de tota escalada riglera, “panzas” i passos atlètics que garanteixen intensitat i ambient de paret. Una bona opció per començar a prendre el pols a bolos i desploms.

Oberta l’abril de 1971 per F. Alcay, F. Monzón i j. Ascaso va ser re-equipada, no sense polèmica, el 2004 ja que es van afegir assegurances i és va dreçar el traçat quedant un recorregut força allunyat de l’original.

Actualment la José Antonio Sanz és una via completament equipada amb bolts i on totes les reunions són rapelables (anella i cadena). Assegurances correctes i per norma on toquen, només a la meitat del tercer llarg i al inici del sisè trobem un parell de bolts difícils de xapar si no ets alt. De material tan sols necessitem setze cintes.

El seu és un conglomerat que no necessita presentació, còdol gran i panxes el defineixen, en general la roca és bona, compacta i de presa generosa. Tot i així, als panys taronges trobem inevitables trams polits que delaten la popularitat que el nou i generós equipament ha donat a la via. Quan la roca és gris resulta punxosa i adherent, un plaer d’escalar que desmenteix la fama de sobada que la seva freqüentació li atribueix. Tan sols hi ha un parell de punts amb roca dubtosa, un al creuar el diedre central i l’altre al final de la via a tocar del cim, ambdós perfectament sanejats.

Grau sensat en l’àmbit de verticalitat encesa que és Riglos on panxes i murs sempre volen desplomar. Escalada atlètica per definició i amb una tècnica molt particular per optimitzar pila (V+/Ae oblig i amb estrep per gestionar els passos més rabiosos).

Compromís baix gràcies al prolífic equipament que defineix el recorregut i convida a ser atrevit. Orientació sud-est, sol com a garantia, l’hivern és el seu moment.

A diferència del recorregut original que serpentejava en busca del terreny més senzill i evident, la restauració de la via ha redreçat la línia, fent-la més directa i cercant la millor roca. El traçat actual, tècnic i contundent, ignora la fissura del centre de la paret i enfila els murs pel dret sortejant panxes amb habilitat (foto Onaclimb).

Aprofita tan sols un tram de diedre que dóna varietat i un toc clàssic que amplia gest i forma. En general les tirades són aèries, atlètiques per definició i reclamen distàncies curtes per una bona lectura. Sostinguda en dificultat, no hi ha llarg banal ni sobrer. La verticalitat és presència constant.

Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (3 euros/dia). Aproximació (15min), pugem fins l’església del poble i just a l’entrada del pati surt un corriol a mà dreta que porta directe als mallos. Un cop localitzem el Frechín, la via comença en un petit pedestal, just a l’esquerra de la marcada fissura/diedre del centre de la paret.

La José Antonio Sanz s’enfila pels mur de la dreta de la fissura central (bolts visibles), no hem de tombar l’esperó on la paret gira cap a la canal, en aquest pany hi discorre la Irene y la Paz (ressenya Luichy). A l’esquerra de la nostra via trobem la clàssica Currucuclillo (ressenya Luichy).

Descens, pintoresc i amb vistes immillorables, tot i que si no es coneix millor fer-lo amb llum. Des del cim caminem uns metres en direcció nord fins un petit coll, el creuem i enfilem una rampa de pedregosa (II, corda fixa que millor no tocar) que ens deixa en l’ampla carena del cordal principal. Tombem cap a la dreta (est) per un sender fitat que puja a la Visera. En l’ampli llom abans del cim cal estar atents a localitzar les fites que ens indicaran la baixada pel vessant de la dreta.

Flanquegem sempre en direcció est, primer per rampes de pedra i després ja de nou per un sender que voreja per sobre les parets en direcció a un evident coll per on discorre el camí principal de la circular als Mallos. Abans d’arribar al coll però, a l’alçada d’una gran canal arbrada prenem el camí que hi baixa pel dret i ens deixa sense pèrdua a prop de la base de les parets (50min).

La continuïtat feta via, la Jose Antonio Sanz ens brinda tot el que es pot esperar de Riglos amb continguda mesura. Franca i decidida, demostra que els tòpics tenen el seu moment. Clàssica reciclada als temps moderns.

companydeviatgeiatzars:Lau

π