*** Havana Club, 145m, 6a/Ae, Serrat de la Pastereta, Montserrat

dilluns, 26 de novembre del 2012

Avui estic començant a temer un daltabaix escalatori, són les dotze del migdia i a part de la sessió de bar i una infructuosa passejada fins el peu de la Santa Espina al Serrat de les Garrigoses poca cosa més hem fet que no sigui contemplar núvols i descartar possibilitats. És ara o mai, així que fem cas d'en Ferran i ens marquem com objectiu l'Havana Club, via en la que, tan en Jordi com jo mai havíem reparat, però que té a favor seu totes les lloances d'en Ferran.

Sempre ens queda l'alternativa d'aturar-nos al Serrat del Muntaner si la boira amenaça amb engolir finalment tota la Pastereta. Ves per on que em fa gràcia, fa anys que no m'atanso a aquesta paret i no perquè li manquin atractius sinó perquè la seva proximitat la relega sempre a un segon pla que mai acaba de concretar-se. 

Però sempre hi ha l'excepció i avui tinc l'oportunitat de redimir-me del meu injust oblit tastant de nou el seu rocam que engloba vies prou variades per satisfer l'esperit golafre de la cordada més sibarita.

La via en sí són tres tirades, encaix perfecte donat que som cordada de tres, la resta fer metres amb algun passet més o menys pintoresc fins al cim de la mateixa Pastereta. Magnífic, tan sols ens resta demanar que l'escalada sigui tan bona com el record que en té en Ferran i si la memòria li falla convidarà ell a les birres, avisat està!

El dia és tan gris que encomana el seu color a tot el que ho envolta, però lluny de notar la fredor de la pedra estic atenta al moviment de les cordes que com una llambregada fimbregen a la par que el company quan li toca apretar als passos més fins. De moment la cosa promet, una fissura inicial on podem posar algun catxarro que sempre dóna alegria i una placa cada cop més vertical i presa justa que soluciona d'una tacada el problema del fred.

Menys objeccions li puc fer encara a la segona tirada, l'únic retret és per mi mateixa, no tenir el grau per gaudir-lo com és mereix. Un mur fantàstic, tan generós en cantells com implacable en la seva verticalitat. Mantingut de dalt a baix, tira enrere de forma subtil però constant requerint destresa i força a parts iguals. 

I ara que en Jordi i Ferran ja han gaudit de la seva dosi d'emoció és el meu torn, m'adjudico l'excel·lència del darrer mur que sembla esquerp des de la feixa, però és una meravella d'escalar. Una combinació perfecte d'equilibri, precisió en els cantells i bones bústies que només endevines quan són a tocar.

I com que una jornada sempre és més lluïda quan es fa cim arrosseguem les cordes pels darrers metres d'aresta fins un últim esglaó mínimament vertical que conclou a l'allargassada carena de la Pastereta. Fa estona que les bromes desdibuixen els perfils i atenuen el buit amb un halus misteriós que si bé místic, des del punt de vista pràctic dificulta localitzar la baixada que cap dels tres s'ha molestat en esbrinar. 

No cal patir, però, la Pastereta és prou freqüentada perquè no hi faltin ràpels, així que en no res localitzem una instal·lació i problema resolt. Arribem al cotxe sense tan sol mullar-nos i amb un regal d'escalada a la butxaca. Està clar que avui toca convidar a en Ferran per la tria. Via curta, però amb un geni que fa te l'hagis de guanyar, bona!

Montrebei de plaisir, mes enlla de la vertical...

10 i 11 de novembre del 2012

Despres d'una setmana escalant sense parar pels voltans d'Ager, ja ens ve de gust gaudir d'aquest paissatges vestits de tardor sense el neguit dels dies curts, ni les incerteses de que trobarem alla on ens enfilem. Aquestes terres aspres, tenen paisatges privilegiats i on segurament el Congost de Montrebei i els seus voltants son l'estrella de la corona.

Hem quedat amb uns amics i la seva petita tropa, la mateixa que ara fa just mig any s'estrenaven a la seva primera ferrata a les gorgues de Salenys, d'ença a ara no han perdut el temps i fins i tot ja s'han estrenat al paradís mundial per excel·lència dels "ferraters", les Dolomites. A aquest pas estem plenament convençuts que a la següent sortida serem nosaltres els que treure'm la llengua darrera d'ells.

Ens apropem fins l'encinglada i vistosa ermita de La Pertusa, als seus peus l'incombustible Joaquin Olmo i companys han amortitzat al maxim el contrafort mes llarg i vertical bastint diverses vies ferrades de nivell i llargades ben diferents. Escollim la Teletubbies, que segur que amb aquest nom es apte per totes les edats. 

Ruta molt ben equipada, amb força ambient i algun pas que tira enrrere  l'entrada a la via es fa per una singular placa amanida de generoses presses de colors i bestiari variat. Punt apart transitar per les esmolades arestes que semblen desafiar a les lleis mes elementals de la gravetat, on els equipadors s'han volgut curar en salut afegint-hi una generosa cotilla de tensors d'acer i ferro.

Realment es fa curta i quan començàs a gaudir de valent, aquesta toca a la seva fi. Just a continuació pugem amb molta mes calma  fins a l'ermita de la Pertusa pel cami equipat Olmo-Soler, gaudint de les vistes panoràmiques que ens regala aquest privilegiat roc.

Al dia següent el temps es inestable i optem per arribar-nos fins el mateix congost de Montrebei. Feia molts anys que feien aquest transitat cami i ara la nostre percepció de l'entorn i de les parets que ens envolten han canviat radicalment, ara sense voler juguem a resseguir fissures i diedres tant indefinits com impossibles i mirar de posar-li nom a cada una d'elles. Vist des de aqui avall tot sembla inabastable. La constància, el pas del temps i sobre tot creure fermament en un mateix, ens fa adonar que les úniques fronteres estan dins nostre.

Tardor salvatge que ens colpeix a cada pas del camí, fortament contrastada amb la tènue, pero cada cop mes visible ma de l'home, la passarel·la esta gairebé a punt, aixi com els dos immensos mecanos de fusta fabricats per l'ocasió i que salvem dos grans talls en el nou sender prefabricat que dura a l'alberg de Montfalco. El reposat pas del temps que sempre ha gaudit la masia de Mas Carlets, s'ha vist pertorbat darrerament per les obres que estan fent per adequar-ho com a refugi.

I per fi... l'estètic i aeri camí  excavat a la roca just quan el congost mes estret es torna i que als darrers dies ha agafat protagonisme al sortir unes espectaculars imatges en el trailer de la pel.licula acabada d'estrenar: El fin

**** Espitaires, 220m, 6a/A2, Paret de Portaclusa, Corça

dijous, 8 de novembre del 2012

Al segle X la inamovible frontera entre musulmans i cristians s'anomenava Marca Hispànica i era aigües amunt de la Noguera-Ribagorçana on la linea esdevenia mes subtil i indefinida donada la seva complexa i difícil orografia. Just en aquest punt era on la franja era mes estreta, en part per la gran potencia dels enclaus musulmans de Lleida i Balaguer i tambe per la resistència de les petites comunitats cristianes per mantenir el contacte amb els seus coreligionaris a l'altre vessant de la frontera.

Aixo va portat a la proliferació de castells que a la vegada atreien a nous pobladors. Aquestes fortaleses o torres de guaita solien situar-se en llocs elevats, d'importància estratègica i amb gran visibilitat. A prop de Corça i senyorejant el congost de Fet, s'erigia l'encinglada Torre de les Conclues per controlar amb les seves vistes privilegiades la ribera de la Noguera-Ribagorça.

Aquesta torre tambe es anomenada Torre de Portaclosa o la Torre de les Tinyoses perque segles despres que foragitessin als moros de la península es va fer servir per tancar i aillar el ramat afectat per la tinya. 

El Congost de Fet, fins a la construcció del Panta de Canelles a mitjans del segle XX, sempre havia estat lloc de pas i de comunicació preferent entre els pobles veins i entre la plana de Lleida i el Pirineu. Els avis de Corça sovint parlaven de ponts penjats de fusta per salvar les parets i segurament aquesta mestria en la construcció d'estructures inversemblants ens dona alguna pista per explicar-nos l'inexplicable cami a traves de la paret desplomada construït amb estaques clavades a la roca i desafiant a la gravetat i el pas del temps.

Setmanes abans en una conversa amb els germans Ullastre (segurament el mes semblant a exploradors de paratges verticals verges que tenim a casa nostra) ens deixen anar – a vosaltres, que us agraden els llocs raros i solitaris, heu d'anar a la Portaclusa, us fascinara- Dit i fet! En Xavi s'acaba apuntant a la festa encantat de la vida i cap el Congost de Fet que hi falta gent. Arribar no es dificil si tenim clar a on anar, en Luichy un cop mes ho borda, tambe els multiples retols de la Torre de les Conclues que anem trobant ajuden molt. Pocs llocs com aquest per sentir-te lluny de tot i de tothom, res ens fa sentir la civilitzacio a prop. La bellesa nua i ferestega d'aquest indret es colpidora. Malauradament el nivell de l'embassament esta sota minims i no podem gaudir de l'ambient aquatic de ben segur ens trobariem envoltats durant tota l'escalada.

El primer llarg s'inicia al peu d'una cridanera xemeneia que tira enrere  No dubto el mes minin en pujar en artificial. L'escalada en lliure es veu força dura per la falta de presses i una textura curiosa de la roca. Arribar als ponts de roca, no es garantia de res, ja que les bagues estan a les ultimes i canviem una d'elles. Sortida en lliure des de l'unic espit del llarg i travessem un terreny facil i trencat per anar a buscar la paret. Val a dir que si no tenim el grau per escalar en lliure i ens fa molta mandra pedalejar la xemeneia, aquesta primera tirada s'evita si pugem caminant per l'ample vira.

Llegint la ressenya amb carinyo, intuïm que la segona i la tercera tirada es on caldra apretar de valent i li cedim els honors a en Xavi. Fissura vertical, gairebé desequipada i amb una mica de vegetació  Escalada plaentera i mantinguda on podem jugar a gust amb els catxarros. Curiosa paret aquesta de la Portaclusa amb els imaginatius i encertats noms que han col·locat a les poques vies que fins ara s'han obert: Savinaires, Tasconaires, Espitaires i Mandala, amb aquesta ultima el mestre Ballart va trencar la lírica descriptiva de la paret.

A continuació  el llarg clau, una fissura en diagonal que pujarem en bavaresa mentres anem protegint amb peces grosses a mesura que avancem amunt. Tirada força llarga, on perdrem al company de vista i el pas mes delicat es per superar una xapa col·locada a un diedre finet, finet...

Les següents dues tirades que van a carreg de Laura, van per terreny indefinit, un xic trencat i força arbustiu. Al cinquè llarg, canvia el tarannà de l'escalada per complert, ara toca ballar sobre plaques d'adherència  on nomes 2 tristos claus ens desvetllen el cami que cal seguir i l'escassetat de fissures li aporten la mínima tranquil·litat necessària per autoprotegir-se. Es just en aquest moment que l'equilibri (fisic i mental) juga la seva batalla, que ens comença a ploure, un nuvol ben fosc ens deixa amb l'ai al cos per si anira a mes o passara rapid per sobre nostre, sortosament escull la segona opció.

La torre de les Conclues ja treu el cap i aixo significa que la paret de la Portaclusa ja comença a quedar enrrere  llarga travessa per cercar els punts febles de la muralla i nervis templats per escalar vertical amb opcions molt minses per protegir-nos. Tot i que la via rep el nom d'Espitaires, no trobem mes de 10 espits en tota la via, reunions incloses. Arribem per segon cop a la torre de guaita amb un somriure d'ample a ample i no nomes per la via, que ben val la pena, si no mes be pel conjunt d'activitat i sobre tot per l'entorn tant summament salvatge que es desenvolupa en tot moment. Bona via on cal escalar i el C4 ens resultara força util. Que el sugerent nom no ens cridi a engany! Llastima d'alguns trams de vegetació i altres amb roca trencada que no ens permetran baixar la guardia en cap moment. Ruta per paladars selectes prou avesats en terreny d'incerteses  Qui sapigui valorar una escalada a un lloc colpidor mes enllà del gest, aqui xalara de valent.

**** Somiatruitres, 155m, V+, Serrat de la Corona, Àger

dimecres, 7 de novembre del 2012

La curiositat és un bon aliat quan es tracta de fer que l'escalada mai esdevingui monòtona, si a aquesta li sumes una mínima de predisposició per dedicar temps i ganes a explorar noves raconades de la nostra geografia tens la combinació perfecte per expandir contínuament les fronteres de les nostres inquietuds verticals. 

Al Serrat de la Corona fa temps que hi teníem una visita pendent, però no acabàvem de decidir-nos per cap de les vies del seu exigu repertori, quan més o menys tenim apamat quina era l'escollida cau a les nostres mans la ressenya de la Somiatruites i immediatament tenim clar que ja no seguim postergant les presentacions. 

S'ajusta a la perfecció al que aquests dies breus i freds demanen per gaudir de l'escalada, una via que sense ser curta és prou ràpida per no patir per l'horari i alhora disposar de prou temps per dedicar-lo a indagar l'itinerari i alleugerir de pes l'arnes mercè de les seves fissures que ajuden a complementar el “generós” (la ressenya fa gala de refinada ironia) i a voltes singular equipament.

Aproximant ja te n'adones que aquesta via no és objectiu cobejat pel gruix d'escaladors, doncs per no haver no hi ha ni camí, ni sender sinó tan sols un genuí bosc a través. De totes formes és de tal evidència que en poc més de mitja hora ja som a peu de via decidint com repartir llargs. Malgrat la brevetat del croquis que duem la via resulta senzilla de seguir, en tot moment busca el recorregut més interessant sense deixar mai la lògica, ni la bonança de les fissures de banda.

El que més ens agrada és la seva varietat, tan aviat estàs escalant un seguit de petits murs encadenats per feixes sinuoses, com encastat dins una xemeneia o surant en algun magnífic diedre. Hi ha una mica de tot, fins i tot vegetació i mala roca que et manté ben alerta quan la dificultat baixa i et dóna la clau de pas, perquè t'obliga a llegir la paret amb ulls d'aperturista.

Tot plegat té un deix d'aventura i romanticisme fruit de l'indret que resta oblidat a l'ombra de les parets veïnes que s'enduen els honors d'un grapat d'itineraris de renom, però que ni de bon tros tenen l'exclusivitat que dóna una aparença enganyosament modesta. La via és tosca, falta encara el pas de més cordades perquè els seus passos es poleixin, però ara mateix això li dóna un encant molt peculiar fruit de la roca a controlar i un equipament escàs, però correcte i més que suficient. 

Cal escalar atent, seguint el dictat de la paret, la via té ambient, passos singulars i alguna que altra sorpresa que fàcilment es converteix en anècdota. Són cinc tirades, cap d'elles massa fàcil, cap d'elles intransigent en la seva dificultat, però en totes cal afinar la intuïció i tirar d'experiència per resoldre algun que altre passatge que trenca l'harmonia de l'escalada quan aquesta guanya en intensitat. 

La via és bona, està ben trobada i va més enllà del simple exercici del gest, requereix un cert gust per itineraris encara per amansir, eixuts, amb un punt esquerp que lluny de mantenir distàncies el que fa és donar-li caràcter. 

Curiosament també és d'en Remi Brescó, deu anys la separen de l'Ocells de Niló, però el bon ull per trobar itineraris atractius no li falla pas al mestre. Bona feina, la bellesa del paratge fa la resta. Així doncs, amb aquestes premisses la jornada, com no, esdevé rodona, sempre i quant tinguis un esperit un xic senglar!