Desprès de fer la còmode baixada pel darrera de la Paret del Os, arribem de nou al cotxe i ens quedem sorpresos que ràpid ha sortit aquesta darrera via i el millor de tot que encara tenim mes ganes de marxa, en no res tornem a enfilar de nou cap el peu de l'espero Remacha, pero aquest cop amb l'idea de fer la seva via normal, acaben de rapelar la via una cordada de dos veterans que sembla que coneguin a la perfecció aquesta paret, ells tota l'estona parlen de tirades fàcils i “tibades” puntuals, però mirem de reüll des de avall i a vegades sembla que no parlem de la mateixa via.
Aquest cop ens proposem repartir-nos cada un un llarg i per tant comença Laura, una gran lapida ( si, si, una lapida de cementiri!) recorda a en Joan Remacha al peu del vistos espero del que ha pres el nom. Desconeixem si va ser exactament en la ruta que anem a escalar, on malauradament es fes mereixedor de tal llosa de marbre, de moment el mal rotllo ja ho duem dins. Això si... no hi ha mal que per be no vingui... i es que els primers passos son llisos i un xic polits i va de meravella posar-se de peu a sobre de la lapida per entrar amb mes seguretat a la via.
Laura avança fidel al seu estil, poc a poc i bona lletra, l'equipament es prou generós, però tot i així col·loca alguna coseta mes de camí amunt, estona mes tard crida reunió. Ha tingut que improvisar amb una gran escarpia i varis tascons per poder muntar quelcom solid. Mes tard ens adonem que ha muntat uns cinc metres per sota d'on toca, però es que en aquesta petita i històrica pedra hi ha material per tot arreu, el els 15 metres que deu de fer això d'ample travessen al menys 3 vies diferents. Ara arriba el llarg mes exigent i cap allà que va en Jordi, Aquí la ruta fa una marca “S” per superar un allargat sostre que ens barra el pas per sobre, les assegurances estan a prop, tot i que no permet “acerar”,
la roca es de bona qualitat i les presses son molt generoses, fins i tot quan les bateries dels avantbraços s'esgoten, et permet seguir progressant sense bufar en excés, una llarga travessa a esquerres dona per acabat el segon llarg i al·lucinem amb la soltura que la cordada veterana que ens precedit ha passat per aquest llarg, mes proper al sisè grau que no pas al cinquè.
La tercera tirada s'inicia per una vertical xemeneia hi a continuació un llarg passeig “a pelo” a la dreta per seguir superant petites panxes, d'allò més entretingudes a traves d'un terreny que ara es prou d'aventura, el darrer pas de la via es una apretada final en un petit desplom, els braços ja es ressenten del mati que portem, però per sort una sabina salvadora ve al meu auxili.
Uaaauuuuu quin fart a fer roca aquest darrers dies!. Cubana, Cubana, Cubana.... aquest nou crit de guerra surt espontàniament des de el meu interior per expandir-se per les parets veïnes i mes enllà. Es genial cada dia estic pitjor!
Ens topen de cop i volta amb l'esvelta paret sud del Serrat del Poll, marcada per vistosos i evidents plegaments, i just pel seu bell mig una cridanera aresta s'alcà magnifica en busca del punt mes alt de la muntanya, sens dubte a primera vista, es d'aquelles lineas tant evidents i directes en una paret oblidada que molts somniem en descobrir i profanar algun dia no gaire llunya. 
això si.. amb tanta vegetació sabinera pel mig el mes complex es navegar en busca de la ruta correcta, hia algun moment on es difícil escollir la direcció correcta i poc a poc vaig girant a la dreta i veig brillar una lluent expansió allà lluny, però en el darrer moment evito fer una llarga travessa ja que m'adono que es la linea que em vist abans, (possiblement d'esportiva). El segon llarg segueix la mateixa tònica i el millor es que tot i no veure clara la ruta a seguir es anar ben recte mentres anem esquivant nombroses sabines que surten al nostre pas, 
a aquesta segona tirada la verticalitat no es tant acusada, però no es pot abaixar encara la guàrdia, trec el cap a la feixa intermitja i no veig cap mena de “tinglado” i opto per triangular alguns friends, quan arriben els companys em fotem la bronca per no veure un generós arbre que gairebé en menja!, travessar la feixa son pocs metres i ens deixa just al peu el que des de fa estona s'endevina el mes estètic de tots, una mena d'allargassat triangle, que es va posant mes i mes vertical a mesura que puges. Ara es el torn d'en Jordi, primer per una fàcil canal fins que enfiles amunt sense contemplacions,a pesar de tenir mes expansions que quan la van obrir, aquestes allunyem prou i costa veure-les en tal mar de roca que tenim per davant, ara entenem que algun amic fes “pestes” d'aquest recorregut!.
A en Jordi li falla una mica la brúixola i va fent llargues travesses per autoprotegir ell o xapar el que troba al seu pas. Tot i aixi esta gaudint com mai, la roca es genial i poc a poc es va posant el tema mes i mes vertical, a traves de una lleu travessa a l'esquerra en busca de la reunió, que per cert esta una mica col·locada amb el cul. Un cop ens toca el torn nostre, ens fem un fart a gaudir d'aquesta estupenda placa. 
El següent llarg, continua en Jordi al capdavant, primer per una fàcil i aèria xemeneia ample que evita els darrers metres de la fabulosa placa que acabem d'escalar
tant punt gira es colocaa sota del punt mes dur de la via, tot i que no es gens obligat gracies al seu generós equipament que permet fer cotxinades en Ao.
El cinquè llarg al seva major complicació son els primers metres de la sortida de la reunió que estan equipats expo, ara la ruta ja va resseguint el cridaner espero i la sensació aèria no la deixem fins el cim, als nostres peus un paisatge preciós amb les aigües estancades que donen nom al pantà de Camarasa. 
Aquí les dificultats ja van minvant i trobem una escalada amb molt de gaudiment. El sisè llarg, es una mena de xemeneia que recorre l'esvelt espero, primer pel vessant dret i després esquerra, la roca en tot moment ha estat molt noble i aqui no trobem a faltar gens no trobar expansions, ja que les fissures ens donen molta vidilla. El setè i darrer llarg m'ho faig meu i es el mateix, gaudir i gaudir, bona roca i millor ambient que ens acaba deixat en l'esmolada aresta del Serrat del Poll.
Desconeixem si han mes vies a aquesta paret, però la roca dona molt de si així que caldrà esbrinar-ho! La ressenya ens confon i al final el millor es trobar un evident arbre que hia uns 20 metres sota el cim i en un rapel de 50 metres ja ens diposita a la pedregosa canal de baixa i d'aquí fins a unes passarel·les elevades sobre les aigües del proper pantà de Camarasa
baixada rapida, tot i que no tant com l'aproximació. Sens dubte un clar exemple de romantic-climb molt recomanable.
Al final la lògica s'imposa i ens enfilem per unes cridaneres llastres molt cosides de spits. Laura segueix amb la motivació pels núvols, la ressenya marca que aquest primer llarg no es ni de cinquè grau, a pesar de la verticalitat evident que veiem des de terra. Amb decisió s'enfila primer per unes plaques i mes tard per una fantàstica bavaresa, no porta ni deu metres que els braços ja li fan figa, 
la roca es genial, el “cacho” d'escàndol, la verticalitat constat, però per sort... l'equipament es molt generós, fins i tot a trams excessiu i això li fa seguir fins acabar el llarg. Quan ens posem a resseguir les seves passes, ens adonem que no exagerava en absolut, això si.. ara escalat de segon i amb la corda per dalt es un autentic festival de tibar i tibar amunt.
Sens dubte tot i que la ressenya marca IV+, recordo haver fet alguns V+ mes fàcils que això!. Un cop a la primera reunió Laura subtilment ens cedeix a nosaltres les cordes. Ara es el meu torn, a partir d'aquí l'evident diedre-fissura que seguien s'ha acabat i l'escalada es una llarguisima diagonal a la dreta per sota d'uns espectaculars sostres.
En els primers metres al sortir de la reunió, trobem els passos mes complicats del llarg amb col·locacions de mans i peus impossibles, una mica mes endavant una fina travessa de peus per plaques fines en adherència i poc a poc les dificultats van minvant,
en tot moment trobem les assegurances en el punt correcte i tot el material que portem a sobre es merament decoratiu. El tercer llarg tot i que la ressenya ens marca que haurem de fer dues tirades fins arribar al conegut púlpit i poder des de allà escalar el darrer tram, ens proposem enllacar-ho en un sol llarg,
en aquest tram la travessa que anem fent es molt marcada i es la part mes fàcil de la via i just per això les expansions allunyen, tinc poques cintes i vaig xapant una si, una no... no es difícil, però cada cop que miro darrera o avall i veig el pendul que puc fer si tinc una errada em posa la pell de gallina.
Per sort arribo al púlpit indemne. Aquí es creua la via del Lluís i la nostra i per no perdre el costum seguin fent una marcada travessa a la dreta. Durant tota la jornada en Jordi ha estat en segon pla molt callat i expectant, i sembla mentida... ara que el tema es posa catxondo, sembla que hagi despertat de cop, el darrer llarg es vertical i mantingut, i no s'ho rumia en passar al davant, es col·loca sota la vertical i supera el primer desplom aixecant la cama a l'alçada del cap amb suma facilitat i a mesura que avança va fent petits crits,
pensem que d'esforç, mes endavant ens adonem que es de gaudiment, es un llarg preciós, molt assegurat, vertical, mantingut i les presses justes en el lloc exacte, en el que arribes al final dels seus 40 metres amb els avantbraços a punt d'explotar.
Sens dubte una gran ruta a pesar del seu recorregut tant rebuscat i poc directe i que si ho tornem a repetir amb 10 cintes expres haurà prou! Vaja com els lolos de les revistes... 
_2_1ressenya.jpg)
_5_1.JPG)
_4_1.JPG)
_1_1.JPG)
