Dimecres, 23 - 25 de gener de 2019
El fred té efectes secundaris inesperats, un d’ells potenciar l’afany de conèixer llocs nous que ens allunyin de de la negativitat tèrmica que s’ha instal·lat a bona part de la nostra geografia.
Desferma la imperiosa necessitat de buscar parets càlides, malgrat hagi de renunciar a la ingravidesa de les alçades. De sobte li trobes cert encant en tastar el gest que s’amaga rere la ferma línia que perfilen els bolts.
La brevetat de les vies queda compensada pel plaer d’embolcallar-se amb el plomes mentre et refàs de l’esforç i comentes els passos en animada tertúlia amb els veïns. Haig de confessar que m’ha agradat, m’he trobat còmoda amb un grigri a les mans i corda simple que agilitza les maniobres.
He posat cara a noms per mi tan exòtics com Vallirana i Margalef i m’han aportat més sensacions del que em pensava, de fet em declaro fan de les regletes del primer i de la nitidesa de la llum que traspua el darrer.
És el segon cop que tasto la discreta cinglera de Vallirana, el bosc dissimula l’atractiu d’aquests panys que s’il·luminen amb la llum de tarda i esdevenen pati de joc perfecte per ser creatiu en els moviments.
Margalef ha estat la descoberta, més enllà de la singularitat del seu rocam fascina l’entorn, l’harmonia del conjunt. Un paisatge d’espais oberts, fet de grans rocs que no coneixen l’estridència de la línia recta i l’aigua que fa de fil conductor.
Escalada singular, ressegueixes el negatiu de la paret perfilat per la impremta d’infinits forats amb el grau de verticalitat i desplom que més s’ajusti a la teva realitat.
Però més enllà d’escalar ha estat un plaer vagarejar pels seus racons mentre veus com gent d’arreu del món s’entesta a escalar vies impossibles. Se m’han fet curtes aquestes parets, potser hi torno!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada