***** Los Gómez, 310m, 6a+/A2, Tozal de Levante, Alacant

divendres, 4 de gener del 2013

El sol i la caloreta del Llevant a hores d'ara encara no han passat d'utopia, fins i tot la pluja ha fet acte de presència, així que en vistes de que la previsió meteorològica no té pinta de millorar hem aprofitat la nit de dijous per fer gresca i paella en molt bona companyia. No cal dir que aquest matí de divendres és radiant, ni un núvol i molt menys vent, per tant no tenim la més mínima excusa per no escalar i ja que és el darrer dia en terres alacantines cal acomiadar-se com cal i som al lloc adequat per fer-ho, el Ponoig. 

El sopar d'ahir nit, però, a part de deixar-nos amb certa ressaca i la panxa plena, també ha servit per aclarir idees i és que tot i tenir ganes d'escalar en aquesta tàpia no sabíem per quina via començar. La llargària de les rutes i els horaris que hem dut aquests dies mostren cert grau d'incompatibilitat amb els itineraris que dúiem en ment, si a això li afegeixes que mai hem escalat al Lleó Dormit i els graus tenen fama de “clàssics”, tenim una bona combinació perquè se'ns faci de nit abans no hàgim enllestit la feina. 

Però no hi ha com una bona conversa amb alguna que altre ampolla de vi pel mig perquè les idees flueixin i acabem trobant la solució, los Gómez al Tozal de Levante. La descripció que en fa l'Emili és com a mínim intrigant i com que la ressenya no acaba de desvetllar on rau la seva emoció ens quedem amb el cuquet de trobar-li la gràcia. Gràcia que a la primera tirada no veus per enlloc i aixecar la vista espanta més que ajuda ja que la barrera de sostres té pinta de malparida.

Cap problema en Pere i jo anem equipats amb motivació més que de sobres per fer front a aquest ullal agressiu, altar on avui pensem dipositar tota la nostra devoció. Perquè tenim fe, fe en l'enginy dels aperturistes que han sabut obrir-se pas en aquesta muralla arrogant amb tenacitat, destresa i una afinada intuïció que ha quallat en un itinerari sorprenent com pocs. 

Tres tirades per posar-nos a to, però que no et preparen per l'acrobàcia d'aquests sostres sota els que estem plantats. Protegida pels desploms la roca cobra vida, el ritme és lent, però d'una persistència que desafia el temps, un degoteig impassible que traça perfils soterranis a ple sol del mediterrani. 

Xorreres, estalactites, arcs de roca, vetes dentades... una collita pètria que distreu del buit i s'apropia dels nostres intents de obrir-nos pas deixant petja en un equipament ja de per si vetust. Algun que altre bolt, afegit pels fanàtics del lliure permet agafar aire abans de penjar-s'hi de nou i traçar noves acrobàcies amb els pedals. 

  

La tirada és intensa i comencem a copsar la força de la paret que gairebé et deixa fora de joc quan veus per on tocar anar ara. Sort que veníem avisats d'aquest flirteig descarat amb el buit, previ pas de penitència en que cal arrossegar-nos per una gatera encertadament batejada com el Paso del Lagarto. En Pere, però, gens disposat a renunciar a la comoditat, ni a la diversió de veure'm reptar opta per saltar-se la reunió més que penjada i improvisar a mitja travessa en un cau digne del més sibarita dels voltors. 

Recupero material i enllesteixo aquest flanqueig que m'obliga a navegar just per sobre la barrera de sostres amb una sensació confosa de meravella i incredulitat per l'originalitat del passatge. Superat l'esculls dels desploms la paret recupera la seva perspectiva, retornem a la familiaritat de la vertical que contínua essent d'allò més acusada, tant que els primers metres cal guanyar-los encara amb estreps i els següents amb decisió i temple perquè no hi ha res que hi sigui sobrer i els passos no són gens evidents. 

Les dues següents tirades són pura meravella perquè la roca ha adquirit un embolcall que fa d'aquestes plaques un plaer pels dits i una prova de foc pels braços, perquè si les seves fissures i bústies freguen l'excel·lència la seva verticalitat és inclement amb les nostres forces.

Menció a part es mereix l'autèntic festival de ponts de roca que ostenta el darrer pany i la precarietat dels cordinos que els engalanen. La paret ara sí, cedeix, així que enllestim els darrers metres en un únic i sinuós llarg que ens deixa al capdamunt de la talaia amb el temps just per cercar a baixada abans la llum no comenci a declinar.

Per sort és prou lògica i quadra amb la informació que en tenim, així que aconseguim trobar el pas cap al barranc i localitzar els ràpels immersos en un crepuscle inundat de contrallums. Per primer cop en aquests dies hem de treure frontals, però tan és, ara ja és anar fent i deixar que la sensació de satisfacció ens dibuixi un somriure incrèdul, perquè mai hauríem esperat una via tan sorprenent. 

És bona, molt bona, d'aquelles que recordes amb nostàlgia perquè voldries que totes les escalades fossin com aquesta. Impossible un fi de festa millor i una entrada d'any més potent!