En-kordades

Aquests dies es presten a fer tot tipus de reflexions i sorpresa constato que aquest any he fet coses que mai hagués cregut possibles, com comprar un friend del nº4 o obrir un perfil al face, però també s'ha d'afegir a aquest sarró escalades de les que calen a fons i resulten motiu d'íntima i secreta satisfacció. 

Però el millor del cas és que en algunes d'elles he tingut de company de corda a una amiga i encara que no tingui perquè el somriure se m'ha eixamplat a la cara al recordar-les. Són vies que feia temps que em mirava, però que havia de creure-me-las abans d'anar-hi i poder-les compartir amb la Montse, la Carla i l'Esther ha estat la major de les motivacions. 

I sí, ja ho sé, la nostra és una passió estranya d'energies contraposades, prudència i seny fent front a un compromís tàcitament acceptat i un punt de gosadia per no fer-se enrere quan la cosa és complica, en que el de menys és el gènere del company i el que veritablement importa és la sintonia de la cordada. Però.... m'ha fet especial il·lusió compartir aquestes sensacions amb elles. 

Que consti que soc la primera en dir i defensar que en aquestes dèries verticals no s'hi val ser home o dóna, sinó assumir un repte, ja sigui paret, cascada, crestall, corredor o cim i gaudir-lo a fons amb alegria, respecte i honestedat i per això tan vàlids som unes i altres. Però no sé per què escalar amb noies fa que el rerefons adopti un matís diferent, suposo que més que res deu ser per la falta de costum, tot i que per sort la tendència està canviant i cada cop n'hi ha més indicis. 

És com una corrent de fons lenta, però constant que ja fa temps que ha calat a l'esportiva però que cada cop és deixa notar amb més força a la tàpia on les veus femenines comencen a ser habituals. Poc a poc, deixem de ser anècdota o element al que treure a passejar i esdevenim membres de la cordada de ple dret amb capacitat de decisió i criteri propi i el millor de tot sense necessitat de reivindicació ni demostració de cap mena, sinó com un fet lògic i natural. Aquesta normalitat és la millor notícia! Paral·lelament ha aflorat cert gregarisme de gènere, que, tot i no combregar-hi gaire, haig de reconèixer que va bé per fer noves coneixences i resulta engrescador veure tanta energia i nous projectes en perspectiva. 

El llistó està alt i tinc curiositat per veure com evoluciona aquesta combinació virtual de cursets, trobades, escalades i il·lusió. Ja sé que pot sonar una mica escèptic, però sempre he cregut que aquests grups funcionen si sorgeixen de forma natural, sense protagonismes de cap mena i regits pel simple plaer d'escalar amb gent amb la que no coincideixes tan com voldries, com poden ser les Nezkas o les Pubilles que mantenen el seu esperit femení sense necessitat de fer propaganda ni bandera del fet de ser dones, chapeau per elles. 

Perquè ens agradi o no som diferents dels homes i de tant en tant escalar amb noies i compartir batalletes resulta d'allò més refrescant. Ummm... bona parrafada només per dir que hi ha moviment, que cada cop em resulta més fàcil compartir corda amb una amiga, enredar-nos en futurs objectius i sobretot riure, riure molt plegades amb aquesta complicitat que només es dóna amb membres del teu sexe. Gràcies per ser-hi, com diu un bon amic, ha estat un plaer escalar plegades i penso seguir-ho fent!