5 anys de blog

Dijous, 28 de desembre del 2007

Per fi treiem els piolets per quelcom més que passejar-los, un parell de dies abans ja havíem fet una petita incursió a la Vall de Boí a escalar o més ben dit intentar alguna cascada com Mister Fabada, Antàrtic o la del Víctor. Les condicions no estan per llençar coets  però són suficients per treure la pols a les eines, aquests darrers dies ha fet molt fred, però la forta inversió tèrmica no ha permès que es formés gran cosa i el que és pitjor, falta neu per fer engreixar les cascades. Des del Balneari ens plantem molts ràpids a peu de via, menys d'una hora, ja que la mateixa manca de neu ens deixa arribar-hi en sabatilles. Quina alegria ens donem al veure per fi completament glaçat i amb un bon gruix el pantà de Cavallers. Al ser dijous ens pensàvem que estariem ben sols, res més lluny de les nostres expectatives  hi ha dues cordades, una al segon llarg i l'altra al primer.

Amb prudència passem la darrera cordada, es nota que no van a pujar gaire més amunt i Laura surt amb el primer regalet de la temporada, un petit impacte de gel al front, per sort ells es queden al primer llarg. A la segona tirada ja ens toca tibar més seriosament, és prou mantinguda, 75º/80º i algun ressalt encara més vertical, tot això amb un gel a mig formar que no acaba de donar prou confiança. Les sensacions són bones i es puja bé, just al tram més vertical a en Josep li passa un fet emprenyador, no pot desclavar el piolet de cap manera, al final li toca col·locar un cargol, penjar-se i picar-lo amb l'altra eina. La sortida és ramposa, sense glaç i amb una neu pols que et posa els nervis a prova. A partir d'aquí ens toca un llarg passeig sobre neu nova prou fonda fins al autèntica cirereta d'aquesta via, la columna d'Islandis. A mig camí trobem la cordada que ens precedia que ja està de baixada, ens comenten que tot i que la columna està formada és prou precària, ells no han fet el darrer llarg.

Arribem a peu de l'espectacular columna, a simple vista veiem que no serà gens fàcil i amb una mirada més acurada veiem que tindrem la mateixa sort que la cordada anterior. El gel arriba molt avall, hi ha poca neu a la base de la columna i ens toca escalar prous metres abans d'enfilar-nos-hi. El gel aquest cop és un pel millor que el de l'anterior llarg i es pot pujar amb més confiança i menys assegurances. 

El punt més emocionant es una travessa d'esquerra a dreta que tira enrrere, força complicada de peus i amb un final apoteòsic per anar a buscar una placa de granet just a sota de la reunió. Acabem progressant gantxejant amb les eines per les fissures i finalment caçant el maillon de la reunió com si d'un premi es tractes  ja es pot respirar tranquil, ufff!! Tot i així, a l'aixecar la vista amunt es veu ben clar que és una autèntica temeritat intentar el darrer llarg, és tot ple d'estalactites a mig formar que pengen sobre el buit.

Amunt! Laura es disposa a gaudir de la tirada i quan arriba a la travessa se li veu com apreta les dents, es baralla amb el gel i el buit, però al final surt de nou somrient. Mirem l'hora, vaja! ens tocarà córrer avui també, la veritat és que venir a fer aquesta via aixecant-se del llit a les 9.30h és un petit plaer. Ràpel, neu fonda, més ràpels, ens calcem les bambes i enfilem vall avall i amb el darrer feix de llum retrobem el cotxe. Tornarem i l'acabarem!!!

Aquesta entrada avui, dia dels Sants Innocents i veient les pèssimes condicions que tenim ara mateix, no es cap "innocentada" (o si...), amb aquest escrit vam inaugurar aquest blog, just avui fa 5 anys. Llavors vam estar una temporada visquent a la Ribagorça i va ser una bona excusa per pasar les llargues nits d'hivern sumant-nos a una moda incipient d'aquells moments com era crear-se un blog que finalment s'ha acabat convertint en un entranyable quadern de bitacora. Ens vam estrenar amb un petit fracas, amb una exigent cascada de gel que no vam acabar i no va ser fins la tercera temptativa  que vam poder sortit airosos per dalt. En aquests 5 anys hem voltat, descobert i escalat molt, hem fet realitat molts somnis i d'altres que ara sabem del cert que mai estarem a l'alçada per fer-los realitat. Estar exposat en una finestra publica ens ha obert moltes portes que segurament mai haguessin traspassat de cap altre forma, pero tambe s'ha d'estar preparats amb una tasa de tila al costat per quan arriben les critiques...
Algunes es fiquen amb les nostres limitacions com a escaladors:

- No hi ha res com ser famòs o creurat que ho ets! A la montanya hi han molts de personatjes que l'unic proposit que tenen es aconseguir ser famosos dins d´aquest mon. Com no tenen prou grau per acometre certes víes, es buscan algún friki o maxaca que els hi obri els llargs més dificils!

Hi ha una parella que roda per la montanya anomenats Josep i Laura que reuneixen aquestes qüalitats, necesiten d´altres escalador que els hi obrin les víes més dificils i desprès ficar-se le medalles ells com si haguesin fet ells la vía tots sols. A mi no me enganyeu, sigueu més humils, sincers i nobles i fiqueu al vostre blog la veritat de qui us puja per víes com Montrebei, Alps, Gavarnie...........

D'altres ens donen canya per la nostre pesima i pretensiosa qualitat literaria:

- Segueixo amb avidesa el vostre blog pel grapat d'expressions lamentables traduides directament del castellà (sobretot perquè hom té la percepció que ho envolteu d'una suposada erudició que queda manifestament clar que dista molt d'existir), però escriure reiteradament Corçà sense l'accent és sublim!

I sobre tot acceptar-les amb humor.... Si una cosa te escriure contínuament durant 5 anys, es que acabes despullat del tot i es impossible enganyar durant tant de temps a tanta gent sobre qui, que  i com som.
Tambe hem tingut reconeixements del tot inesperats, com quan el 3cat24 ens va declarar "blog del dia".

Pero per sobre de tot, el millor ha estat la gran quantitat de gent interessant que hem conegut i que molt sovint ens hem encordat amb ells, gracies a aquesta finestra virtual oberta al mon. El dia a dia va a mes velocitat del que voldriem i en aquests temps convulsos en que la fredor d'internet esta relegant poc a poc a un raco la calidesa dels centres excursionistes de tota la vida, els blogs no deixen de ser una gran eina en l'intercanvi d'informació util i de descobertes personals i humanes. A tota la gent que ens ha acompanyat a les muntanyes i a les parets, gracies per fer que aquests paisatges inerts de roca i cel tinguessin una mica d'anima humana i tambe a tots aquells que ens han fet companyia en silenci des de casa seva llegint les nostres cròniques  A tots vosaltres, moltes gracies per ser-hi i Benvinguts al Paradís!.