Directa Gresca, 110m, V+/A2, Roca Maura, L'Estartit.

diumenge, 16 de desembre del 2012

Les terres de Girona, si deixem de banda el Pirineu i Prepirineu, no son gaire generoses en parets per l'escalada clàssica, pero de tant en tant trobem agradables sorpreses. Senyorejant les Illes Medes trobem Roca Maura, una privilegiada talaia des d'on gaudir de privilegiades vistes sobre aquest privilegiat racó de l'Emporda. 

El cim de Roca Maura destaca per les seves arrogants cingleres verticals, en les mes curtes poc a poc es va desenvolupant interessants sectors d'esportiva que transcorre per un calcari excel·lent i just sota les antenes es on la paret assoleix el seu màxim desnivell, aqui varies vies solquen aquest temptador pany, la que te mes anomenada es la Directa Gresca, una ascensió molt clàssica on alterna en tot moment el lliure i l'artifo per superar les panxes que arrogantment es va trobant al seu pas.

Aproximació curta, per un cami força emboscat i on anem trobant deixalles de totes mides i colors que segurament han plogut del cim avall, fins i tot forces vidres on podem prendre mal si no parem atenció on trepitgem, certament no es un inici de via gaire bucòlic. Uns 20 metres a la dreta de l'inici de la Directa Gresca, trobem una lluent linea de parabolts inox acabats de posar i que fa molt bona pinta, desconeixem de quina via es tracta, si es nova o un re-equipament, certament es temptadora, pero un sise sentit ens diu que segurament ens superi en grau, per tant seguim endavant amb el plan A.

La primera meitat del llarg inicial, no aconsegueix aixecar-nos en cap moment els anims, roca discreta, terreny brut, vegetació i recorregut incert, pero a la segona meitat canvia rotundament la tònica  per superar un diedre vertical, excel·lent roca, canto a amb formes a dojo i amb força ambient que ens deixa en una reunio mig penjada de dos espits que com tots a la via, han patit visiblement les conseqüències de tenir el Mediterrani per vei.

Inici exigent del segon llarg, on cal ballar i tibar fort de un altre espit dubtos per superar el desplom, a continuació aprofitem la fissura i els camalots per guanyar algun metre amunt fins poder sortir en lliure. Res a veure la dificultat amable de la ressenya al que realment trobem. Curiosa opcio aquesta de sortir recte amunt amb els pedals quan a banda i banda veiem altres alternatives prou interessants.

Segons la ressenya es una llarga tirada de 45 metres amb varis trams d'escalada artificial, que ha fet que agafessin mes artilleria de l'habitual. Al peu d'un nou desplom ens trobem una reunio de fortuna i no dubto en muntar aqui. Sensacions contraposades, l'entorn enamora, les illes, la gola del Ter, l'Empordanet...., pero l'escalada no m'esta agradant gens, per ser discontinua, bruta i mes ara arribem a un tram de roca força discreta i exigent. Sovint la diferencia per seguir o no amunt esta dins el nostre cap i no es cap altre que la motivacio i avui porto les bateries a zero. Miro a Laura i a ella tampoc li brillen precisament els ulls davant la via que ens esta sortim.

Optem per rapelar i mirar-nos amb mes detall la brillant linea veina de parabolts inox, Efectivament, cal escalar i fort,  pero han fet una molt bona feina de neteja i equipament (o re-equipament), una bona excusa per tornar un altre dia mes forts o amb bons "amics"....

Com arribar:

La via: