**** GEDE, L'Escorpi, 160m, V+/A1, Cara nord d'Agulles, Montserrat

dimecres, 5 d'octubre del 2011

Portem tot l'estiu al darrera d'alguna via a la muralla nord de Montserrat, tenim clar que cal ser molt curosos i prudents a l'hora d'escollir els nostres objectius en aquestes parets tan exigents. Al final l'estiu ha passat i aquests plans han quedat com moltes altres al tinter, per sort aquesta tardor de calides temperatures encara ens deixa la porta oberta a apurar les dates. Nova coneixença cibernetica, aquest cop compartirem corda i vertigen amb en Sergi, pero perque vegi quin es el nostre taranna vertical el posem a prova i a veure si repeteix.

La GEDE es una cridanera esquerda que ratlla pel bell mig l'agulla de l'Escorpi i assoleix el seu cim en sis llargs. Despres de superar un cami ple de bardisses i com cavallers que som li cedim el cap de corda al convidat perque comenci el seu primer terç, be... tambe perque va mes suelto que nosaltres en lliure (gens dificil!). Des de l'inici de la ruta es veu que caldra apretar de valent en aquests primers metres i aixi es... en no res en Sergi ja esta batallant per superar uns petits passatges desplomats sobre la caracteristica roca de cara nord, codol petit, patinos i puta! A mes cal anar equipant amb soltura, aqui les asegurances no les regalen pas. Superat aquest primers metres que ens treuen la son de les orelles, toca gaudir fins la reunio, un estetic i vertical diedre ens fa xalar de valent.

El segon llarg sembla tombar una mica mes, pero ara es terreny d'aventura que s'enfila per una sospitosa i allargasada llastra a la que ens agarrem el minim possible, pero no tenim cap mes remei que ficar els "amics" dins seu. Continuem resseguint diedre amunt fins a trobar un espit mig sortit que ens marca el pas clau del llarg, cal escalar finet, finet sense trampes possibles per arribar a allo que anomenarem "la travessa del terror", una successio de passatges en Ae sobre peces de museo que sembla un autentic miracle que hagin arribat als nostres dies, pero aqui estan!

Es el torn de Laura que abandona impacient l'incomode i penjada reunio, ara cal saber interpretar aquest terreny on es troba, ni es lliure, ni artifo, ni tot el contrari. Cal paciencia i bon fer per penjar-se de les peçes que va trobant o colocant en aquestes fissures irregulars i aixi anar alternant curtes sortides en lliure de força fe. Una mala comunicacio fa que la reunio la munti una decena de metres d'on toca, pero ara el terreny es deixa fer millor i les primeres i famoses ximenees ja treuen el nas sobre nostre.

El quart llarg es l'unic que ens deixa respirar una mica, pur tramit a traves d'un diedre cada cop mes estret fins colocar-nos a l'inici de les estretes ximenees.

El mon al reves, els passatges estrets pel que esta mes gruixut de tots! pero es el que te... quan renegues molt de les plaques, a algun lloc has de dir que vas be, no? No tenim gens clar si cal superar el bloc que esta encastat sobre el nostre cap per l'exterior o l'interior, quan miro avall la decisio esta presa, a fer el cuc! inici de llarg dificilment graduable, anar reptant estirat al terra, guanyant de manera patetica cada centimetre per dins d'aquest curt tunel. Quan miro el que tinc per sobre meu la tendencia es tornar a escalar per l'exterior, pero l'absencia de cap assegurança em torna a decantar cap dins la fissura rematada per un sostre. Aqui es pot progresar amb amplitud i tenim molta fisura que ens donara "vidilla" per no patir mes del compte. Pero tot i aixi cal escalar fins la reunio, personalment mes dur, pero menys agonic que la seguent ximeneia. En no res ja estic a la incomode i mal situada reunio amb la vista clavada en la profunda i estreta esquerda que comença davant dels meus nassos, aisss que em quedare a viure aqui dins!

Tirada mitica de la que molts hem escoltat histories per no dormir, doncs alla que anem! lligo ara si les bambes que pengin sota els peus, coloco tot el material en els laterals de l'arnes i amunt. La primera sensacio es que l'unic lloc factible per progresar es buscant l'exterior, pero quan trec la vista i veig l'ostia que hem jugo torno dins la foscor. Molta gent diu que es una tirada expo, doncs no, no ho es gens... si es gaire impossible arrosegar-se per pujar, tambe sera impossible relliscar avall! Es mes... hi ha moments que tant fart d'intentar sense gaire exit empotrar, peus, genolls, cadera, hombros i colzes, em limito a inflar els pulmons d'aire, fer de tasco huma i relaxar la resta del cos. Al final m n'adono que la millor manera de descansar es tant sols amb un petit gir de cadera i deixar aquesta bloquejada entre les estretes parets. A pesar de fer molts metres sense cap asegurança, no es de por, es sobre tot d'agobi i agonia per l'esforç que cal realitzar per guanyar pocs centimetres amunt. Hi ha un punt tant estret que es impossible girar el cap i cal buscar qualsevol minuscula presa sense veure-la, aquesta falta de visio fa que em salti les dos primeres assegurances, tot i comprovar mes tard que m'he arrosegat per sobre d'elles. Gairebe sense adonar-nos l'esquerda es va fent poc a poc mes ampla, la roca te mes relleu i qualitat i fins i tot ens permet colocar alguna peça de proteccio. Quan veiem una assegurança a la nostra esquerra cal fer un llarguisim flanqueig sense perdre alçada i cada cop per terreny mes facil i obert arribem a uns arbres que ens serviran de reunio

En no res en plantem al capdamunt de l'agulla contents per la via assolida i el que es pitjor, en Sergi ja ens demana quina sera la propera.... Una ruta que no deixa indiferent a ningu on cal expremer tota la nostre experiencia montserratina i on els tres coincidim en donar un grau obligat de 6a/A2 i si a sobre no es va amb prou soltura en lliure es força recomanable dur martell i alguns pitons.