Hi ha dies en què no estas guerrer, et conformes amb gaudir d'un paisatge amb vistes, del tacte calent i abrasiu de la roca i de deixar enrere el fred i el vent, en definitiva: gaudir d'una "romantic climbing" i amb aquesta idea sortim de casa direcció al Pic del Martell, una paret d'alçada modesta i atapeida de vies i vegetació, però amb molts altres alicients per qui els vulgui trobar. Ens decantem per descobrir una gran clàssica, la Retorno Mágico.
Despega del terra Laura, que darrerament em nega encapçalar cap via i jo content i felis com una perdis! calcari de bona qualitat que fa nombroses gotes i ponts de roca, això va donat vidilla. Als pocs metres ja veiem que avui la dificultat no serà la via, sinó més aviat orientar-se en aquest espés bosc vertical de sabines i margallons. La ressenya que duem més que ajudar el que fa és liar-nos, fins que al final decidim guardar-la i deixar pas a la nostra bona (o dolenta) orientació. Sorpresos trobem algun pas que arriba a desplomar i ens permet avui fer, fins i tot, una mica el pallaso o és que només tenen dret els lolos del DESNIVEL?
Avui sí que ens comportem com una cordada solidària i cada un encapçala el llarg que li correspon, a vegades suant en algun pas obligat i sobat i d'altres demanant una destral per poder avançar amunt.
En el darrer llarg, el mateix GPS que ens ha portat de meravella fins aquí, ara ens juga una mala pasada i ens equivoquem de canal de sortida.Quan aixeco la vista i veig brillar tota una ristra de parabolts lluents ja intueixo que de ruta clàssica res de res, però em fa mandra recular, és tracta del darrer llarg de l'SCORPIONS i li donen 6a+. Intento passar acadèmicament, però en el moment que m'agafo a la primera cinta, ja passa a ser un festival d'A0s fins el final de les dificultats.
Un cop al cim encara tenim temps per fer alguna altra via, però avui hem acabat més agobiats que no pas satisfets i encarem el camí cap el cotxe amb la bucólica imatge del Mediterrani davant nostre, banyat per la llum suau de mitja tarda.
Un cop al cim encara tenim temps per fer alguna altra via, però avui hem acabat més agobiats que no pas satisfets i encarem el camí cap el cotxe amb la bucólica imatge del Mediterrani davant nostre, banyat per la llum suau de mitja tarda.
2 comentaris:
Hehehe, hi ha dies per tot. Dies en que vas fanàtic i les coses quallen i dies en que amb poca cosa en tens prou.
Si més no, en trec l'advertència de que la via és un xic perdedora i matollera ;)
Bon any nou!
Gracies PGB, bon any nou i millors escalades!
Publica un comentari a l'entrada