*** Via de la Peseta (70m, 6b+) i Patafísica (115m, 6c+), Roca Maura, l’Estartit

Dissabte, 18 de maig de 2024

Roca Maura tan sols és incompatible amb la calor, perquè fins i tot en dies de pluja ens dóna opcions. Roca marinera amb pell de corall, el seu és el tacte de la tramuntana. Al cel encara hi queden núvols, però les ganes d'escalar i la brevetat de les vies són arguments més que suficients per ignorar-los.

Els murs de la Peseta llueixen eixuts, llastres mínimes que mosseguen els dits i ens obliguen a ser precisos en el gest. Verticalitat elegant que ens ho dóna tot fet, l'única imposició és navegar aquestes plaques que juguen amb el desplom. És d'aquelles vies que pren forma quan l'escales. Roca Maura, però és una dimensió amb moltes facetes i la Patafísica n'és la més guerrera.

Quina contundència la d'aquesta via, ignora la línia recta en benefici d'una visió clàssica del recorregut i aconsegueix amb lo mínim un traçat que pertany al domini del vent. Lògica infal·lible la de les seves fissures que no dubten en creuar sostres o esperons on mana la sensació de buit i la salvatge alegria de sortir-li al pas. Sap ser aèria i nosaltres amb ella. Al cim el mar i el blau de la tarda que es fon.

Notes d’interès vertical: Via de la Peseta (ressenya Bloc Empotrat) i Patafísica (ressenya original Blog Empotrat), dues vies breus, ben elaborades i d’estils contraposats que es complementen per garantir una jornada en la que verticalitat i bona tècnica seran claus.

* Via de la Peseta, sap aprofitar un buit de la paret per encabir una línia eminentment plaquera i de caràcter esportiu, però amb una lògica que treu el millor partit d’una roca on el tacte sempre es reserva la darrera paraula. Com moltes vies de Roca Maura no és el primer cop que la tasto, així que detalls logístics a l’enllaç de la primera visita.

* Patafísica, hi ha vies que et deixen el record d’una intensitat que cal mesurar i quan amb el temps guanyés perspectiva ve de gust tornar-les a repetir. Aquesta n’és una. Va ser oberta el febrer de 2014 per Martí Rovira i Víctor Ll. El novembre del mateix any vaig ajudar al Martí a reequipar-la substituint alguns dels pitons originals per bolts i des de llavors que em ronda pel cap pel seu caràcter aventurer i abrupta elegància.

- Semi-equipada en el punt just i amb material variat (bolts, pitons i ponts de roca vells). Reunions muntades (dos bolts), excepte la primera i tercera reunió que al ser comuns amb la Directa Gresca tenen tan sols un bolt i la resta són espits antics. Les assegurances estan majoritàriament on la dificultat apreta i col·locades per fer escalar, als trams més senzills estan posades amb molta alegria. Al darrer llarg hi trobem un parell de ploms pensats per fer artificial.

- De material necessitem deu cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre fins C4 o bé repetir el C3), tascons/tricams opcionals.

- Bon calcari sense polir, roca tosca de tacte aspre i cantells tallants. Murs de verticalitat ben trobada i sostinguda amb fissures que donen feina i trams de roca corall que fan anar l’adherència un pas més enllà.

- Grau amb un plus (6a/A1 obligat), trams atlètics que demanen bona tècnica i navegar en busca del pas.

- Compromís baix, logística senzilla i equipament en el punt just que la fan de bon gestionar.

- Orientació sud-oest, a partir de les quatre de la tarda el sol no ens atrapa.

- Traçat contundent, encaixada al pany que queda lliure entre la Directa Gresca i la Poseidon sap trobar una verticalitat que es resol en lliure, tot i que sempre queda el recurs de l’artificial en els trams més picants. Els llargs parells concentren la intensitat de la via, especialment el darrer, un esperó desplomat que fa volar.

En conjunt és un recorregut que no va directe, sinó que busca la lògica de la paret amb habilitat i elegància (foto via Bloc Empotrat). Llargs imparells amb regust clàssic i un punt de gas mai fàcil, atenció a la finura de la placa per arribar a la primera reunió i la sortida explosiva de la tercera reunió.

- Accés, des de l’Estartit pugem per la urbanització de Torre Moratxa fins el carrer Atlàntic, aparquem just sota la paret, en un petit eixamplament on hi caben un parell de cotxes (enllaç maps). Si aquest està ple podem continuar carrer amunt i aparcar ja que la baixada és per aquí mateix.

- Aproximació, gairebé nul·la, des de l’aparcament surt un sender que puja directe a la paret (5min). La Patafísica es troba al costat esquerra de la paret, passem per peu de via de la popular Poseidon i seguim el sender uns metres amunt fins trobar una vira herbosa que puja en diagonal a la dreta fins la base de la via de la Peseta. La vira segueix ara en diagonal a l’esquerra fins el peu de la Patafísica, marcat per un pitó amb un cordino i una fletxa blanca pintada, també podem veure els ponts de roca del primer llarg. Ignorem la línia de bolts de la dreta. Com a referència l’inici és gairebé a la vertical de l’antena del repetidor del cim.

- Descens, des del cim prenem la pista de darrere les antenes en direcció oest fins un petit coll on neix un sender a l’esquerra que baixa cap a la urbanització. Poc abans d’arribar-hi ignorem un trencant a l’esquerra que porta a la zona d’esportiva (absolutament recomanable, enllaç amb info) i en no res som al final del carrer on hem aparcat (15min).

Roca Maura té un sabor especial i a cada una de les seves vies s’hi reflexa algun dels matisos que la fan tan completa. Tàpia en petit format amb segell del nostre mar.

conspiradorsdelavertical: Lau&Joan

π