Anglada-Cerdà (2on i ultim capitol), 250m, A1/Vº, Frare Gros, Monserrat Nord

dimecres, 6 de juliol del 2011

A vegades hi ha vies dificils on tots els astres s'alinean i surts victorios amb el millor dels somriures gairebe d'una manera inesperada i altres cops tot el contrari, una via s'atraganta per molts cops que tornis. Aquest es el cas de L'Anglada-Cerda al Frare Gros, una exigent via que amb els pas dels anys cada cop s'ha tornat mes laboriosa i dificil. Fa 4 anys enrera ens vam atansar amb en Javi, l'acabavem de coneixer mentres esmorzavem a Sta. Cecilia i poca estona mes tard ja estavem aproximant plegats, sense gairebe cap info de la ruta i encara menys del company. Com es logic començant una via d'aquestes gairebe al migdia, teniem tots els numeros de sortir rana... vam escalar en un horari prou digne els tres primers llargs, els mes durs i treballosos, d'escalada emimentment artificial. Fa pocs messos en Paca veient les nostres desventures a les parets de veritat, ens proposa fer una via de bigwall amb vivac inclos. Les prohibicions i el tipus d'escalada que busquem ens tornen a dur al Frare Gros.

Inolvidable experiencia compartir coneixements, vivencies i riures amb aquest "gran" home. Despres d'una llarga jornada, tornem a escalar els tres llargs que ja coneixiem, aquest cop molt mes durs, trencats i exposats del que recordavem, pero almenys vam arribar a experimentar les sensacions de fer vida en una lona sobre el buit. Poques setmanes despres, ens ajuntem de nou tots tres per aprofitar la corda que hem deixat fixada, volem saber d'una vegada si hi ha vida mes enlla de la tercera reunio. Un cop a peu de via, el mal temps ens fa enrere, pero la jornada acaba essent tot un exit inesperat. Avui es el quart intent i ho tenim clarisim o sortim per dalt o no tornem mai mes (o si...). Esta clar que entrar jumarejant pels llargs mes delicats juga clarament al nostre favor, pero....

Segurament es la primera via de roca on la major errada de planificacio ha estat matinar força. A les 8 del mati ja estem preparats a peu de via, arribar fins aqui amb l'artilleria necesaria per la ruta ja ens ha demanat una gran suada. Jumareja Laura primera, mai hem remuntat tants metres de corda verticals i ens costa agafar-li la mecanica. Avui descobrim que a principis de juliol i a primera hora del mati, el sol dona de ple a la cara nord de Montserrat. Jo pujo que semblo una regadora de tanta suor que em provoca l'esforç a ple sol. Quan arribo a la reunio les reserves d'aigua baixan en picat. Aquest sotrac matiner m'ha deixat KO i el cap no va gaire fi. Les maniobres per remuntar el petate me les he de rumiar uns quants cops per no perdre res paret avall.

Fa poca estona teniem clarisim que avui la via era nostra, ara dubto de tot començant per mi. Despres d'una breu xerrada decidim anar definitivament avall. Massa ruta i compromis per endavant com per no estar al 100%. Avui ens ha guanyat la muntanya, es part del joc i cal aceptar-ho amb esportivitat i un gran somriure.

Cal dir que la via ha estat objecte de rehabilitacio per part d'en Pelut a les darreres setmanes. La part asequible de la ruta, o sigui a partir de la tercera reunio, s'han sustituit algunes peçes antigues per noves. La part mes complicada, el primer llarg, tot i ser facil segueix igual d'expo i trencat que abans, els llargs 2 i 3 la roca ha estat sanejada i s'han fet baixar llastres inestables (amb els seus pitons i burils), els burils antics son els mateixos, amb el perill real de fer una bona cremallera. Que ningu es cregui els horaris de 8 hores que surten a moltes ressenyes, ni el grau d'A1. Dur 35 cintes, aliens, Camalots, molts baguetos, plaquetes, forces pitons plans i Vs, algun Bong, algun plom i el burilador no estaria de mes... Per qualsevol cordada "humana" cal preveure vivac, (la R3 es un bon lloc amb 3 parabolts del 12).

Aqui un petit video de la nostre historia d'amor i desamor amb una paret. Per la red fa setmanes que corren copies "pirates" a veure si l'SGAE es posa les piles (salut, tapia i curru, crackk!!).