*** Baserritarra (90m, 6a) Dit Xic i Maia (55m, V+/A1), l'Escut, Frares sud, Montserrat

Divendres, 3 de maig de 2024

Montserrat és un jardí que s'ha de cultivar i admeto que darrerament el tenia força abandonat. Com es nota quan hi tornes. La veritat és que frares sud m'ha agafat per sorpresa, quin caràcter el d'aquestes agulles. Esquerp i autèntic, regala bellesa a mans plenes, però es fa merèixer. Endinsats en canals vegetals la vista es pren en el que el perfil de les seves arestes suggereix, laberint en el que cal perdre's.

L'encertem. L'esveltesa del Dit Xic resulta tan esplèndida com promet. Baserritarra és un llamp de via, dispara amunt tan decidida que en un primer moment creus que es limita a enfilar pel dret, la seva però és l'astúcia de la intuïció. Roca tan compacta que encara que allunyin les assegurances no col·locarem res. Té l'habilitat del gest menut, fins i tot quan la verticalitat s'empodera ens enganya amb l'aparent generositat de còdols marmoris.

Un vent que avui s'ha despertat salvatge ens acompanya a cada passa. La Maia a l'Escut és una nova lliçó de com apreciar la dignitat del rovell i relativitzar el grau d'època. Escalades intensament clàssiques que sacsegen un instint montserratí que ja creia oblidat. Vies en les que cal estar inspirat.

Notes d’interès vertical: Baserritarra (resenya RomanticGuerrer) i Maia (resenya Luichy), dues escalades per dies en que busques línies on s’hi expressi l’essència montserratina. Aventureres en petit format i belles a l’antiga usança ens recorden que els camins del conglomerat són credo en el que cal tenir fe. Elegància minimalista en versió placa.

- La Baserritarra al Dit Xic va ser oberta per Toni, Mariano i Kush Mañez la primavera de 1989, la Maia a l’Escut és obra de Benet Séculi i Xavi Vidal la tardor de 1985.

- Ambdues són vies equipades, en aquests murs monilítics no hi ha altre opció. A la Baserritarra el primer llarg està semi-restaurat amb bolts, a la resta les expansions que hi trobem són espits i burins de l’any 89, a valorar la vostra confiança en el rovell. Pel que fa a les reunions, a la primera hi trobem un bolt i espits, la segona és de espits vells i la del cim a muntar en una savina. A tenir en compte que la primera tirada, tot i que austera, està equipada correctament, però a la segona corre un aire entre assegurances que es deixa notar i la tercera segueix la mateixa tònica.

La Maia es troba equipada amb les expansions originals, burins (alguns d’ells dobles) i un parell de pitons a la fissura original, sobredosi d’antiguitat. Assegurances amb distàncies d’escàndol al primer llarg i correctes al segon. La R1 no és la primera que trobem, sinó la segona que es troba uns metres més amunt.

- De material necessitem vuit cintes per la Baserritarra, el seu conglomerat és tan compacte que fa sobrer tota la resta. Per la Maia cal afegir-hi friends grans (C1 a C3) per reforçar la fissura final, la resta és tan compacte que no col·locarem res. Si enllacem les dues tirades compteu portar deu cintes, estrep opcional.

- En ambdues roca monolítica, conglomerat compacte fins el punt de temperar els nervis. A la Besarritarra roca magnífica, presa de finura al primer i tercer llarg i un mur de grans còdols enganyosament roms al segon. Tècnica, fa llegir amb una atenció que posarà a prova la nostra habilitat en placa. La Maia, en la línia de l’anterior, però amb roca delicada. Llastres i presa petita de les que no et pots fiar delaten la poca freqüentació de la via, li falta sanejar per apurar el gest. Compte a la fissura final, roca francament descomposta. En la Maia l’atenció va repartida entre afinar tècnica i controlar la roca.

- Grau per domesticar encara, cal ser un bon montserratí per gaudir-lo. No infravalorar cap de les dues vies (6a oblig).

- Compromís mitjà/alt, ambdues estan equipades a l’estil antic, espartanes, hi ha el mínim de material per no resultar exposades. En les dues l’escalada resulta obligada, les expansions són antigues i millor no testar el seu estat.

- Orientació sud pels dos itineraris, tot i que en els primers metres gaudirem de l’ombra del bosc.

- Traçat que imposa navegar. Plaques fermes de recorregut hermètic, tècniques reclamen escalada de precisió i aguantar-li el pols quan la verticalitat reclama protagonisme. Assegurances distant com a única pista.

A la Baserritarra destaca el segon llarg, un mur que ens cau al damunt farcit de grans preses que resulten no ser tan generoses com semblen. Exigent, tens i amb un ambient que contagia energia, d’aquells llargs que et queden gravats per elegància i intensitat. A banda una primera tirada on mana el gest i una tercera de passos concentrats en un mur de cantells encriptats. A l’inici del tercer llarg, per sortir de la R2 hem enfilat per dos burins situats a la dreta, però també és possible sortir recte amunt per un pany protegit amb un únic burí.

Referent a la Maia, primer llarg compromès, obligat i més fi del que sembla a primer cop d’ull. Per confusió vam entrar a tocar aresta i vam trobar un sol burí en tota la tirada, la via comença uns metres canal avall. L’escalem en una sola tirada, placa compacta de llastres i còdols imprevisibles, terriblement tècnica i de peus escassos. Requereix un màster de navegació, per norma els passos no són prop del burí. La sortida és per una fissura desplomada, atlètica i taquicàrdica per lo descompost de la roca, per sort es pot reforçar amb friends (segon pitó mig sortit), un bon final de festa i merescut tribut a la lògica que mana en el recorregut, tot i que a vegades costi de trobar.

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta federat 3€).

- Aproximació, seguim el GR passant pel coll de la Portella fins el refugi Vicenç Barbé i continuem en direcció Coll de Porc. Un cop passem el Pas del Príncep (aprofitem la bona vista panoràmica de Frares Sud per localitzar les nostres agulles, foto DesventurasyMilagros) seguim el camí atents a trobar el Torrent del Lloro.

Pugem pel torrent seguint un sender amb marques blaves fins arribar a l’alçada del Dit Xic, situat a l’esquerra del Dit. Abans d’arribar a l’estretament que hi ha entre els dos baixem pel bosc de l’esquerra enganxats a la paret del vessant sud. La Baserritarra comença canal avall, abans de l’aresta on la paret gira a l’oest, un burí i una inscripció amb el nom de la via mig borrat marca l’inici (50min). Primer bolt visible i fixant-nos els de l’aresta també es veuen. Uns metres a la seva dreta, canal amunt trobem la línia de la Berria (assegurances visibles). Sobre la Maia no puc donar dades de l’aproximació, la intuïció del company va obrir camí per canals i boscos penjats, localitzeu l’Escut i valoreu.

- Descens, de la Baserritarra és baixa amb un sol ràpel de 25m pel vessant nord. El ràpel ens deixa en un petit coll per on passa el camí de marques blaves, tan sols hem de baixar en direcció sud per l’estret pas entre les parets del Dit Xic i el Dit i arribem al punt per on hem aproximat. De la Maia un sol ràpel (savina amb cordinos) de 25m pel vessant nord ens deixa al peu de l’agulla. Busquem el camí principal cap a la Canal Ampla per retornar al refugi i d’aquí a l’aparcament (40min).

Endinsar-se a Frares sud és retornar als orígens, quan tots els camins semblaven salvatges i plens d’aquesta llum tan pròpia. Escalades romàntiques per monserratins convençuts.

conspiradorsdelavertical: Parce (loromanticguerrer)

π

*** Esperó Sud, via Original (120m, V), Sant Llorenç de Montgai

Dimecres, 1 de maig de 2024

Escollir una via sol dependre de varis factors, però l'elecció d'avui tenia un únic motiu, clar i meridià, l'amistat. Em feia molta il·lusió encordar-me de nou amb la companya de les meves primeres incursions verticals. Fa un munt d'anys em va donar la força i confiança necessàries per atrevir-nos plegades amb rutes que jo veia grandioses. La seva experiència em va obrir camí i ara que ha retornat a la roca ho volia compartir.

Així doncs, com a bones clàssiques l'Esperó Sud de Sant Llorenç de Montgai ens escau. Lògic i bonic ho té tot per gaudir. La seva és una verticalitat plena de possibilitats aliada amb la esveltesa de l'aresta i una roca que reclama protagonisme des del tacte. Aquest cop, fidels al traçat original sortim per una xemeneia que hauria de ser d'escalada obligada per als qui apreciïn l'exotisme en el recorregut.

Pintoresca, li dóna el toc tradicional que li faltava. Una ruta que sempre resulta rodona en la seva senzillesa. I la bellesa perenne d'aquest racó de món a la que avui se li afegeix l'alegria del temps compartit.

Notes d’interès vertical: Esperó Sud (ressenya Eskalatzencas), gentilesa i encert la converteixen en clàssica imprescindible de Sant Llorenç de Montgai. L’atractiu de l’aresta dóna entitat a una escalada perfecta per iniciar-se en les sensacions de la vertical. Una via que sempre té el seu moment.

- Oberta el gener de 1974 per J.A. Farreny i J. Vidal.

- Actualment la via es troba semi-equipada amb bolts i pitons. La tercera tirada, tot i que senzilla té alegria entre seguros, afegir algun flotant no hi fa nosa. Si al quart llarg optem per la xemeneia de la sortida original està completament net. Totes les reunions són de bolts, tan sols la primera és d’un bolt i dos pitons amb anella clavats a fondo. La quarta reunió no és el bolt solitari que trobem quan sortim de la paret a una marcada vira, cal continuar per ella 3-4m cap a l’esquerra i trobem la R4 (dos bolts).

- De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2), C3 opcional, resulta útil tan sols per si a la darrera tirada optem per la variant de la xemeneia i tot i així no és imprescindible.

- Calcari amb toc alpí, en general compacte i amb fissures que permeten fer anar flotants. Format d’esperó amb breus trams plaqueros on les preses acusen cert desgast, a mida que guanyen metres l’adherència millora. Roca bona excepte la xemeneia final amb trams descompostos que sense ser cap drama ens fan anar ben atents, a l’aresta cal vigilar amb algun bloc. Com sempre el color gris és sinònim de qualitat.

- Grau de la vella escola, tot i que la dificultat és raonable ens reserva sempre algun pas que caldrà mirar dues vegades (V/V+ oblig).

- Compromís baix/mitjà pel caràcter clàssic de l’equipament.

- Orientació sud de ple, el fred no hi té cabuda.

- Traçat dels d’abans, aprofita amb sensatesa i bon gust les opcions de verticalitat i presa franca que l’aresta ofereix. Variat i de concepció tradicional, fa de la lògica l’argument principal del recorregut. Com a singular destacar la xemeneia del quart llarg (sortida original, a la dreta de la R3), curiosa, franca i amb blocs encastats a la part superior que li donen un toc diferent. La tercera tirada és la més bonica, pura aresta, aèria i amb passatges atlètics ben interessants que li donen ambient. Al primer llarg arribar al primer seguro té el seu que.

- Accés, des de Sant Llorenç de Montgai prenem la carretera LV-9047 en direcció Camarasa i aparquem en algun dels eixamplaments del voral a l’alçada de les parets (enllaç maps).

- Aproximació, caminem per la carretera fins plantar-nos just davant de l’Esperó Sud (foto DesventurasyMilagros), una corda i uns graons metàl·lics permeten remuntar el curt desnivell que ens deixa a la base de la paret. Anem a la dreta, la via comença en un replà a tocar de l’aresta per una placa gris on veiem un bolt, per sobre distingim la breu xemeneia vermellosa característica del primer llarg (5min).

- Descens, bonic camí pel vessant oposat. Des del final de la via seguim un corriol cap a l’esquerra que baixa en direcció oest fins trobar un sender ben marcat que va baixant fent zetes fins gairebé la plana, abans d’arribar-hi però, gira a la dreta i planeja per una antiga pista. El camí es va difuminant, estem atents a trobar una fita a l’esquerra que indica la baixada fins la pista principal. Un cop a la pista anem a la dreta i baixem a la carretera vorejant per sota la Paret de l’Os i retornem a l’aparcament (20min).

Quan una via és bona el pas del temps consolida el seu atractiu, a l’Esperó Sud els anys li afegeixen solera. Una escalada que sempre satisfà.

conspiradorsdelavertical:Marta

π

*** Tak Mahal (180m, 6c), Serrat Alt (Paret dels Diedres), Àger

Divendres, 12 d’abril de 2024

Més enllà de Cap del Ras, Àger té parets on la solitud es reserva la seva porció d'aventura. En el seu moment la febre oberturista va posar la paret de Sant Miquel en el punt de mira, però passat el primer assalt la calma ha retornat als seus diedres. I mira que en són de bons. Bons i amb el do de brindar a les vies lògica i fermesa, dos atributs que en clàssica cotitzen a l'alça.

Avui n'hem triat una que es mereix estar entre les millors, Tak Mahal. La seva línia atreu al primer cop d'ull, unes fissures que de tan rectes desperten recels. No serà fàcil navegar-les. Tampoc ho volem. Atents a les sensacions que aquest calcari ens dicta confirmem el que sospitàvem, la força bruta dels diedres i la creativitat d'unes plaques que fan de l'adherència el seu punt fort.

Escalada simplificada a uns pocs elements, no abusa del metall, tan sols hi cedeix com a concessió a una dificultat que porta aparellada l'estètica del gest. El resultat, elegància i compromís. Una via en la que et sents sòlid escalant.

Notes d’interès vertical: Tak Mahal (ressenya Edunz), nom carregat d’intenció per una via que satisfà per iguals les expectatives d’escaladors clàssics atrets per la concepció del traçat com dels més llençats que busquen el lliure en la línia. En una paret on totes les fissures resulten atractives sap trobar el diedre més ben plantat. Projecta sobrietat amb estil.

- Oberta el gener de 2019 (any de màxima proliferació de vies en aquest sector de la Paret de Sant Miquel) per Jordi Marmolejo i Edu Plana.

- Semi-equipada amb criteri, assegurances que no abunden, però col·locades on toca. A les tirades trobem pitons (alguns d’ells casolans) i ponts de roca, els bolts queden reservats per al tercer llarg. En general es protegeix bé amb flotants. Pel que fa a les reunions, R3 i R4 equipades (dos bolts), la resta a muntar en arbres.

- De material necessitem catorze cintes, un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4), repetir C3 i tascons.

- Calcari robust, sense polir, tal qual la paret ens el brinda, fiable. Roca aspre, amb bones fissures i trams de placa on vibrarem. Si ets un escalador tot terreny parlem de roca excel·lent, tot i que cal parar atenció al principi del primer llarg i on la dificultat afluixa.

- Grau clàssic posat amb seny. El tercer llarg és el més picant amb diferència i el que marca la dificultat obligada (6a+ oblig).

- Compromís mitjà per l’equipament, auster i que a més inclou pitons casolans que no sempre garanteixen la fiabilitat necessària per apurar els passos.

- Orientació sud, sud-oest, si entrem aviat el sol no es deixarà notar fort fins el migdia.

- Traçat dels d’abans, deixa que la roca decideixi el camí i l’encerta. Lògic, aventurer i variat, fa rumiar els passos i desvetlla l’elegància natural de plaques i fissures. L’escalada comença resseguint el diedre que configura les dues primeres tirades, ens posa a prova en l’esplèndida placa del tercer llarg i ens sedueix amb l’estètica lineal de la fissura que mana en el quart i cinquè llarg. Recorregut on el factor visual en forma part.

- Accés, des d’Àger prenem la carretera que puja al coll d’Ares, quan portem uns onze quilòmetres, just abans de que la carretera traci una marcada corba a esquerra, trobem a la dreta el rètol Refugi Colobor on surt la pista que recorre la base de les parets. Prenem la pista, ignorem un trencant a dreta i seguim planejant. Deixem enrere les parets de Cap del Ras i dels Puntals, seguim per la pista fins trobar un gran prat a mà dreta on estacionar, en la vertical de la Paret de Sant Miquel. El prat és la segona explanada que trobem a mà dreta, situat aproximadament a uns set quilòmetres de l’inici de la pista (enllaç maps).

- Aproximació, sense camí, però evident. Des del prat és possible ubicar la via i amb aquesta referència pugem per la pendent del bosc (força neta) fins la base de la paret (30min). La Tak Mahal discorre pel flanc esquerra de la muralla, els seu inici es situa uns metres a la dreta de la Cincuentones (inscripció TAK a la base). Els dos primers pitons de la Tak Mahal són visibles, el primer té una baga penjant. A la dreta una via equipada amb ponts de roca que s’endinsa en una canal correspon a la Freestyle.

- Descens, poc fressat, però senzill. Acabada la via no cal remuntar fins la carena, sinó tan sols flanquejar a l’esquerra (oest) fins un collet on trobem una vira on es dibuixa un sender que va vorejant la paret fins una ampla canal que ens retorna al bosc d’accés (30min).

En aquesta paret cal acceptat la tirania del calcari, únic domini al que ens sotmetem. La Tak Mahal deixa clares les seves regles, acatar-les és descobrir una escalada notable on els passos ens fan brillar. Escalades amb aura.

companydeviatgeiatzars:Lau

π