**** Mas Colomer (230, 6b/Ae), Roques de Benet, Ports

Dissabte, 3 de febrer de 2024

Tothom té una llista de vies pendents i en la meva la Mas Colomer ja fa temps que hi ocupa un lloc destacat. La gran clàssica dels Ports, una joia que necessito tornar a tenir a les mans. Sempre he pensat que la seva línia insinua una subtilesa admirable en la rotunda presència de les Roques de Benet. Lleugeresa, però que es queda en imatge, la profunda xemeneia que ens rep intimida.

Es respira grandesa. El fred del matí imposa una lentitud de moviments que encaixa amb el tarannà de la roca. Conglomerat desgastat per anys de ferma oposició al pas del temps, emocionant d'escalar. Tot és lògic, però res és ferm, la intuïció del tacte és la millor guia quan la vista desconfia. Fissura magistral que mossega fins fer presa als dits, quin viatge navegar-la.

Emergim a l'esveltesa de l'aresta i amb ella a la contradicció de murs forjats d'una peça. Voregem el buit a cop de pedal i fermesa en el gest. Còdol menut que fa ballar fins el darrer pas d'un cim que s'ha de saber trobar. La bellesa serena dels Ports ens hi espera. Ens l'hem guanyat, a la Mas Colomer encara hi queda molta aventura.

Notes d’interès vertical: Mas Colomer (ressenya Luichy), clàssica de referència per elegància, lògica i bellesa del conjunt que més enllà de l’escalada ens fa partícips del profund atractiu dels Ports. Magnètica, la seva línia et planta cara la insolència dels qui són capaços de crear una dimensió pròpia. Una via en la que t’hi submergeixes.

- Oberta l’any 1963 per dos escaladors del GEDE, Jaume Mas i Jordi Colomer.

Actualment es troba semi-equipada amb bolts, pitons i ponts de roca. Totes les reunions són de tres bolts i rapelables. Excepte en el llarg d’artificial parlem d’equipament just i en el punt clau. Trams de placa de la part superior més generosos en expansions, però tot i així et fan escalar i navegar.

- De material necessitem 18-20 cintes si empalmem L3 i L4, sinó amb 14-16 són suficients, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tascons i/o tricams i estreps.

- Conglomerat alternatiu, llevat del darrer terç, roca en conjunt delicada, no pots acabar de confiar-t’hi mai i té trams francament compromesos. Primer llarg polit pel pas de l’aigua, segon de preses mòbils, còdols barrejats amb fang que neutralitza tota consistència. Tercer i quart delicats, la fissura demana tacte alhora de tocar còdols i cantells.

A partir de la cinquena llarg el conglomerat millora i de la sisena en amunt sembla que estiguem a Montserrat. Còdol menut i compacte, amb una rugositat i solidesa que esvaeix dubtes, tot i així cal parar atenció a la llastra del sisè llarg i a un breu tram d’aresta del vuitè. Les fissures, nobles d’equipar, reforcen el caràcter tradicional del traçat.

- Grau clàssic, de la vella escola, que et fa rumiar i demana decisió (6a/A1 oblig). Escalada tècnica i atlètica combinades, la seva varietat és un al·licient afegit.

- Compromís alt per equipament i qualitat de la roca. Tot i que les reunions són rapelables abandonar no és fàcil degut a la marcada diagonal que dibuixa la ruta.

- Orientació perfecta per allargar el sol, la via comença pel vessant sud i continua per l’oest.

- Traçat de lògica i elegància absoluta, la línia et ve a trobar en el mateix moment que alces la vista (foto blog Desventuras y Milagros). La Mas Colomer no corona el cim de les Roques de Benet, sinó que s’enfila a la gegantesca agulla adossada coneguda com la Llastra. Ambient ja només arrencar, l’escalada comença sota l’esguard de la inquietant xemeneia de l’Anglada-Cerdà.

En el primer llarg a destacar el pas d’arbre, com a mínim pintoresc i per damunt seu dansa de peus per trobar el gest. Flanqueig de la segona tirada, tot i que senzill, taquicàrdic per aeri i incert. Sota el dictat d’una fissura sublim, tercer i quart llargs magnífics, veritable eix al voltant del qual gira la via. La seva és una verticalitat que no dóna treva i genera sensacions tan intenses com autèntiques. Escalar-la segueix sent brutal.

La fissura abasta fins la cinquena tirada, enginyosa travessa per enganyar el buit i canviar de vessant. Sisè i setè llargs, els més aeris, mana l’aire sota els peus. El sisè d’artificial, amb algun pas llarg i peça antiga per donar brillo al recorregut i una llastra “expanding” que no permet que la tensió es relaxi. El setè d’artificial senzill que convida al lliure elegant i un encertat flanqueig per retornar a la verticalitat maniobrable. Vuitena tirada, esvelta aresta que amb algun gir curiós porta al cim del la Llastra amb passos d’equilibri.

- Accés, per la carretera T-333 deixem a mà dreta el desviament cap a Horta de Sant Joan i uns metres més endavant a l’esquerra trobem el trencant que porta a Ports. El prenem i seguim per l’estreta carretera uns 4.1qm fins trobar a l’esquerra una ampla pista de terra amb el rètol Roques de Benet. Pugem per la pista un parell de quilòmetres aproximadament i en el segon trencant a l’esquerra que trobem aparquem (entrada a pista secundària amb barrera de fusta i un cartell de regulacions). Com a referència estem just a la vertical de la Llastra, per la part on discorre la via (enllaç maps).

- Aproximació, passem la barrera i seguim per la pista secundària, creuem una torrentera i una mica més endavant trobem a la dreta un corriol força desdibuixat (fita) que enfila cap a les parets. Per arribar a la xemeneia hem de vorejar el contrafort de la Llastra. El camí és perd i acabes tirant d’intuïció, però l’aproximació és evident. El peu de via és a la base de la xemeneia (20min). La Mas Colomer comença pel diedre/fissura de més a la dreta, a la part alta hi ha un arbre on es troba el pas clau i l’única assegurança del primer llarg.

- Descens, com tota la via, singular i aventurer, si més no en el seu inici. Acabada l’escalada pugem fins un collet a tocar de la paret principal del Castell de Benet i anem a la dreta per unes vires d’aparença vertiginosa. Per arribar-hi des del collet cal baixar uns metres, ràpidament el flanqueig es fa evident i les vires ens permeten vorejar per sota la paret cimera (II). Arribem a un ampli llom pedregós que creuem fins trobar una amplia canal a la que baixem desgrimpant amb un flanqueig senzill (III). Tant a les vires, com al llom trobem alguna fita.

Remuntem canal amunt fins a un circ de lloms d’herba i pedres pel que avancem uns metres en línia recta i ràpidament trobem el camí de la ruta normal a la nostra dreta. Si volem fer el cim del Castell de Benet, tan sols hem de seguir el camí principal a l’esquerra i en poc més de cinc minuts som a una de les millors talaies de Ports. Per tornar agafem el camí principal cap a la dreta, atents a trobar la marcada canal que baixa encaixonada entre dues parets. Sortim de la canal a un bonic bosc en el que un sender sense pèrdua ens porta fins la pista principal. Baixem cap a la dreta i en pocs minuts som a l’aparcament (45min).

- Regulacions, tot i les restriccions per nidificació existents a les Roques de Benet, la part de la Llastra per on discorre la Mas Colomer està lliure de regulacions.

Estètica pròpia, ambient i certa dosi d’aventura són els ingredients per una de les millors escalades dels Ports. Repetir-la no ha fet més que reafirmar-me en aquesta opinió (aquí aventureta 2010). Escalades que tenen el do del silenci.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

**** Slastic, (100m, 6a) i Casiquiare (75m, 6a), Morral de Pena-Roja, Tivissa

Dimecres, 31 de gener de 2024

Tarragona ho tenim com a patrimoni de l'esportiva, però el cert és que té parets d'escalades selectes i aventureres. És qüestió de curiositat i ganes d'apretar, perquè la fama de guerrera precedeix al Morral de la Pena-roja. Per aquesta primera visita venim amb el mode clàssic activat i tan sols ens cal una primera ullada a la Slastic per saber que l'escalada serà estimulant. Encertem de ple.

Traçat forjat a cop d'intuïció i tossuderia, els oberturistes van saber trobar la línia tot i l'habilitat de la paret en no donar pistes. És bona, molt bona, més del que esperàvem, el que no m'imaginava, però és aquesta roca, calcari eixut, compacte fins la desesperació i amb un tacte excepcional. Gris sòlid de cantells roms i alguna regleta salvadora que ens fa ballar com mai. Quan aconsegueixes baixar polsacions en surts meravellats per la bellesa i elegància dels passos.

Familiaritzats ja amb la tècnica que no és altra que un extra d’adherència i cap fred encarem la Casiquiare. Navegar es converteix en imposició. Traçat sota secret de sumari que tan sols es revela quan la placa ho domina tot, perspectiva i verticalitat. Quin viatge, et deixa sense respiració de tan contenir-la, incert fins que et confies a una lògica que només sorgeix quan arrisques el pas.

Caràcter minimalista el d'aquesta escalada que no fa cap mena de concessió a convencions de grau o equipament. Podeu oblidar-vos de la força, aquí la tècnica ho és tot. Intensitat continguda en una línia de format breu i rodó. El capvespre ens atrapa al cim del Morral i ara que ja fa estona que les boires han fugit, descobrim el tresor d'una llum que només pot ser patrimoni del sud.

Notes d’interès vertical: el Morral de Pena-Roja és una escola on perseveren itineraris de marcat caràcter clàssic amb un barem propi de grau i equipament. L’escalada resulta tècnica i obligada, equipada en lo mínim a les plaques i tan sols quan no hi ha opcions a protegir i l’exposició es dispara. Aquí les vies no busquen agradar, sinó destacar de forma natural la puresa i elegància d’aquest calcari excepcional que ens brinda línies úniques.

La paret despunta com un bastió sobre la vall, però les vies amb prou feines sobrepassen el centenar de metres. Brevetat, però que es pot compensar fàcilment combinant-ne un parell, en el nostre cas, Slastic i Casiquiare.

- Slastic (ressenya Luichy), imprescindible per copsar en una sola via la bellesa, instint i rebel·lia que impera en aquestes clàssiques vuitanteres. De les primeres de la paret, oberta el febrer de 1987 per A. Ballart i J.E. Castellnou, és una via bastant semi-equipada o poc equipada, les dues versions són vàlides. Als llargs trobem material divers (bolts, pitons i algun pont de roca) generalment col·locats a les plaques o als punts claus, ja sigui per protegir o indicar camí. Reunions equipades amb bolts i rapelables.

De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2), tascons petits opcionals. Les opcions per protegir les plaques són pràcticament nul·les, però als diedres del segon i tercer llarg farem anar els flotants. Al primer llarg, una petita bavaresa i alguna que altra fissura bona donen una alegria al poder col·locar peces. Grau correcte, però exigent, per tècnic i psicològic (6a obligadíssim). Compromís mig/alt, resulta fàcil baixar-se de la via, però les plaques obliguen i els pitons del tercer llarg afegeixen picant.

Traçat que fa pensar, una línia subtil que s’ha de voler veure, però que desplega intensitat i enginy a mida que sumem metres (foto blog TivissaRocks). El mur del primer llarg és magnífic, una lliçó de navegació en placa i tècnica depurada. Tram final obligat (6a) i amb caiguda a repisa. No fem la primera reunió que trobem, sinó que continuem flanquejat cap a l’esquerra per una placa senzilla fins una segona reunió. Fantàstica segona tirada, variada, atlètica i resolta amb intuïció i elegància màxima. Inici del tercer llarg delicat, un diedre tècnic a rabiar i protegit tan sols per un pitó vell difícil de reforçar (V+).

- Casiquiare (ressenya Luichy), una bona mostra de com les gasten aquestes plaques, tan belles com exposades. Caràcter esquerp el d’aquesta línia, collita també del 1987 va ser oberta per J. Verdaguer i M. Rialp. És una via semi-equipada amb aire i alegria que demana cap clar i obliga a afinar vista i instint de navegació per igual. A les tirades trobem bolts i algun pitó, les reunions de bolts i rapelables, menys la del cim que és a muntar.

De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1). Grau collat, predomina la tècnica per sobre la força. Cal escalar entre assegurances i no sempre es pot protegir (6a obligadíssim, sobretot per L1). Compromís alt, la via resulta exposada en alguns trams del primer llarg.

Traçat hermètic, no dóna pistes, aquí tan sols si val escalar i opinar. Primera tirada brutal, llarga, directa i exigent tan mental com tècnicament. Passos més difícils a l’inici, verticalitat compacta sobre cantells roms, superat aquest primer mur entrem en una nova placa igualment intrigant i vertical. Assegurances més que distants i adherència com a norma, però si llegim bé trobem bones regletes i petites bústies. Un arbust a mitja placa dóna la pista de per on va la línia.

El segon llarg és una obra mestra d’intuïció, sortida potent per arribar sota un sostre i flanqueig més espectacular que difícil a esquerra per retrobar un mur que ens deriva en una aèria i sorprenent travessia cap a la dreta per placa. Sembla un truc de màgia de lo bonic i trepidant que és. Reunió al fil de l’esperó i darrer llarg de tràmit per una senzilla aresta de blocs fins el cim.

Les dues vies deixen clar que el calcari del Morral és sublim, gris compacte de murs panxuts i tacte espectacular. Per norma molt tècnic, de passos poc evidents i difícil d’equipar. Predomini de roms i ball de peus com a tret distintiu d’aquesta roca on mana l’adherència. Les plaques resulten obligades i fan navegar.

La paret té orientació sud/sud-est, oberta al sol del mig matí. Accés, travessem el poble de Tivissa i prenem una pista cimentada en direcció a l’ermita de Sant Blai. Després d’un tram de forta pujada on les pista fa unes marcades esses arribem a un petit coll (Coll de la Maula) on hi aparquen ben just tres cotxes (enllaç maps).

Aproximació, en el coll trobem un rètol amb indicacions Morral de Pena-Roja (NO prendre el camí que baixa i marca Font Roja), seguim una pista que sembla portar cap a una casa, però abans d’un piló que fa de tanca prenem el sender de la dreta que avança recte per un bancal en direcció al Morral. Quan estem prop del perfil de la paret prenem un corriol a l’esquerra (fita) que ens porta a peu de paret (15min). La Slastic i Casiquiare estan a la part dreta de la paret, en el pany situat abans d’un cartell de fusta amb indicacions de regulacions (panoràmica paret blog Skalatopi).

La Slastic comença per una placa amb una curiosa baumeta a uns metres del terra on hi ha un bolt. El peu de via el marca un burí que costa de veure i abans de la bauma trobem un pont de roca. Des la bauma NO anar recte amunt per uns bolts, la via traça una diagonal a esquerra, una petita bavaresa serveix de referència. La Casiquiare comença uns metres a la dreta de la Slastic, per un mur gris on veiem tres bolts que enfilen pel dret. Com a referència a la dreta hi ha l’esperó on arrenca la Barbaroig.

Descens, des del cim baixem pel fil de la carena en direcció est en direcció a un coll on es difumina la cinglera. Un cop al coll entrem al bosc de la dreta seguint corriols difuminats que en diagonal descendent ens porten a un sender ben marcat. Anem a la dreta i enllacem amb el camí d’aproximació per on tornem al Coll de Maula (30min). Regulacions, en la major part de la paret està prohibit escalar de gener a juny, però la Slastic i Casiquiare estan a la part lliure de restriccions (foto blog TivissaRocks).

Les vies al Morral de la Pena-Roja tenen una dimensió pròpia que et fa adonar des del primer moment que l’escalada aquí té algo diferent. Esperit indòmit que preserva l’estil tradicional com el seu major tresor, la grandesa del paisatge completa aquest escenari únic. Un tot que deixa marca.

companydeviatgeiatzars:Lau

π