**** Dia de Lluna, 455m, 6a/Ae, Vallhibierna.


dimarts, 20 de setembre del 2011

A finals d'agost vam coincidir amb l'Oscar i com bons malalts de muntanya ens vam posar mutuament al dia de tot allo que anavem fent, perseguint i somniant. Tambe ens va parlar d'un projecte d'apertura que tenia a mitjes i que li estava donant molts mals de caps pel culpa del mal temps i es que obrir una llarga ruta a un cim de 3.000 metres i a sobre voler fer una bona feina d'equipament i neteja, poca broma! Escoltar-lo parlar de les anades i tornades a aquesta paret era com sentir parlar a un futur pare del seu inminent fill (en el seu blog explica molt be com va anar el part). Li prometem que a la propera pujada a la Ribagorça no marxarem sense haver tastat la seva ruta. Tres setmanes mes tard hi tornem i ens interesem per la criatura i sembla que es questio d'hores que vegi la llum. Dema toca l'atac final i ens convida a anar-hi. Mentre ell i Joan acaben d'obrir el darrer llarg que falta, nosaltres anirem darrera d'ells fent neteja i critica. Un cop a l'embasament de Llauset el dia s'aixeca radiant i sembla que aquest cop les plujes de tarda no faran acte de presencia. L'aproximacio, per tractar-se d'una via d'alta muntanya, es un petit luxe, agafem el comode cami que puja per la normal del Vallhibierna i en poc mes d'una hora ens planten sota l'evident espero que resegueix la via.

Fins ara tota aquesta gran paret sud nomes havia estat solcada per una antiga i desconeguda via del bessons Ravier i pel Paseo Geologico, un itinerari que el seu nom es tota una declaracio d'intencions del que ens espera. Nosaltres marxem uns 200 metres mes a l'esquerra de l'entrada d'aquesta darrera i ens situen al peu d'un evident diedre.








L'Oscar es la cinquena vegada que torna al seu projecte de via, aixo si... va canviant sovint de partenaire, aquest cop li ha tocat a en Joan l'honor d'enllestir la via i sortir per dalt. Ells van amb el material d'equipament dins la motxilla i escalen per terreny conegut a tota castanya, nosaltres anem amb mes calma, la via ens ve al limit de les nostres habilitats i a mes tenim clar que segurament ens tocara esperar sota el llarg que resta per obrir. Laura inicia l'escalada per un diedre obert on les dificultats van aumentant a mesura que guanyem alçada, trobem poc equipament fixe, pero es que la roca dona molt de joc. Un dels atractius d'aquesta paret es tastar diferents tipos de roca en una sola escalada, majoritariament es un compacte esquist, pero anem trobant ferro, quarzita, calcari i granit de tota mena de qualitats.


La segona tirada es on cal donar la talla, s'inicia amb uns passos d'Ae, arribem a una petita repisa d'herba on cal agafar una amplia fisura vertical. L'Oscar ens ha xivat que per evitar patir mes del compte ha deixat un tasco estrategicament colocat i mig amagat, i jo busca que busca..., al final em carrego de valor i apreto fisura amunt amb exit, mes tard m'asabentare que en Joan s'ho ha endut sense saber que era material fixe. Encara no m'he recuperat de l'apretada que toca negociar amb una fina placa de preses infimes on es impossible l'Ae, no li veig color i finalment acabo fent un digne A1 amb un irrisori tasco. La resta del llarg fins lareunio panoramica es un autentic gaudiment.






Totes les reunions estan protegides de la caigudes de pedres i aquesta segona es una autentic niu d'aligues on fa goig veure la verticalitat d'aquest dos llargs que portem. El tercer llarg ho negocia Laura amb uns pasatges de pedals per sortir en una escalada fineta d'autoproteccio reseguint un diedret.




La quarta tirada es de tramit i serveix nomes per anar a buscar l'evident espero que tant ens cridava l'atencio desde terra. Ara estem en un terreny rampos que no pasa de 3er grau pero no hi ha asegurances ni posibilitat de col.locar-ne. Aqui cal anar amb molt de compte si tenim una cordada per sobre, qualsevol caiguda de pedres vindra a petar on ens trobem.


Anem a buscar l'altiu pilar per un terreny indefinit i una mica trencat, trobem dos diedres, ens decantarem pel de l'esquerra, just abans d'entrar-hi un petit mur de roca leprosa ens posara a prova, per sort trobem dos pitons molt ben colocats. Un cop superat aixo a gaudir! un precios i asequible diedre a equipar al gust que saboregem gairebe fins la reunio i ja a prop d'aquesta cada cop es posa el tema mes vertical. Val a dir que el darrer pasatge era un curt desplom d'immenses roques movils on calia aguantar la respiracio per passar, despres de la meva neteja no ha quedat ni rastre del desplom.


La sisena tirada resegueix l'espero pel bellmig, sempre buscant el lloc mes logic i sobre tot la roca mes solida. Aquest llarg esta totalment net, pero tenim multitud de posibilitats de proteccio per els passatges puntuals que anirem trobant, potser es el llarg amb la roca mes inestable, pero en cap moment patirem.


I gairebe sense adonar-nos ens plantem al peu de la cirereta de la via, un contundent tall a la paret d'una vintena de metres on entrarem en off-width, seguirem en ximeneia i acabarem en fissura. Un cop aqui ens ho agafem amb calma, els companys que tenim per sobre no tenen gaire clar per on acabar la via i aquesta comoda terrasa amb vistes panoramiques es un bon lloc per descansar. Laura es l'afortunada en tastar el llarg de primera, nomes protegit per un parabolt i un pont de roca prou allunyants entre ells que ens faran lluir-nos en l'escalada. Aqui la roca es d'una qualitat brutal, tanta que al final costa recuperar la corda degut a la roca tan adherent. L'arribada a reunio ens tornara a posar les piles amb algun pasatge vertical on no val a badar.







En el darrer llarg Oscar ha optat obrir pel dret, pero cap d'ells dos ha quedat content del resultat, el llarg que ha sortit massa expo! Així que torna a baixar disposat a obrir per un altre lloc que li doni mes coherencia i continuitat a la ruta. Sembla una pelicula comica aixo... l'aperturista encara foradant i els primers repetidors al seu darrera donant-li pressa i opinions. Al final, i gairebe sense voler, els hi queda un llarg precios en travesia, molt aeri i franc de protegir que en no res ens deixa al inici de la suau aresta que dona punt i final a la via.




Ja nomes falta reseguir l'aeri i trencat cordal fins que les dificultats minven per complert i podem guardar la corda just en el punt on coincideix amb la seva via veina, la Paseo Geologico. A diferencia d'anteriors visites, avui ha quedat una tarda de luxe i ens prenem la baixada amb calma i gaudint a vista d'ocell sobre la vall de Llauset.




Per baixar tenim tres opcions, rapelar desde la R9, la mes rapida. Pujar a tota cresta fins el cim del Vallhibierna i baixar per la seva ruta normal, la mes romantica. O baixar una mica i despres a traves de grans blocs buscar la baixada pel GR dels llacs de Anglios i Botornas, la mes bonica i la que escollim nosaltres. Ens duem la sorpresa de trobar-nos les obres d'un nou refugi promogut per la FAM, situat a un lloc amagat, il.logic i sense cap objectiu muntanyec proper. Sembla que a l'inefable ARAMON encara no li ha arribat cap crisis tot i les seves multiples cagades, totes elles pagades i amagades amb els calers publics.


Grata sorpresa aquesta via. Estem convençuts que amb el temps es tornara una classica d'alta muntanya, gracies als alicients d'una aproximacio i baixada "humana", una escalada de compromis relatiu, un equipament fet amb molt bon criteri, un grau de dificultat força homogeni, pero on cal escalar tota l'estona i uns llargs de gaudiment sobre una roca ben singular. Enhorabona Oscar per la criatura tan maca i eixerida que has parit!



8 comentaris:

  1. Joer! Quasi em salta la llagrimeta amb l'última frase, està clar que la via no és una top módel,però com bé dius està parida amb carinyo. Merci als dos per la neteja i la companyia.
    Salut.

    ResponElimina
  2. Ui! Què volia escriure amb el meu nom i tenia l'altre compte de google obert.

    ResponElimina
  3. l'encantador vallhibierna per totes les seves bandes, est-oest-nord-sud, tan a l'hivern com a l'estiu.. i que no deixa de sorprendre que sorti bona tan bona roca! bona proposta... teniu info de la ravier?

    ResponElimina
  4. De la Ravier no hi ha ressenya, expliquen més o menys per on van passar i no ho tenen gaire clar, va per una zona de paret curta i no gaire interessant. Les vies que hi ha a la sur que jo conegui són Dia de Lluna, Via de la Rosanna, Via del Krispie Inofensiu i Paseo Geológico.
    Salut

    ResponElimina
  5. Gràcies per la informació! Ja podeu imaginar que com a geòleg fa temps que tinc ganes d'anar-hi....

    I com més piades llegeixo més interessat estic en trobar a algú per anar-hi!

    ResponElimina
  6. Eii Oscar, enhorabona de nou! van sortir molt contents de la via, a part de l'escalada en si, tambe ell lloc, l'ambient, la solitut i la companyia! No dubtem que el boca orella funcionara i no caura la teva bona feina en l'oblit.

    Edunz, totalment d'acord, cada cop que vas de nou a aquella muntanya la visio i els objectius es renoven per complert, l'Oscar se ha adelantat a contestar, poca gemt com ell coneix aquell indret.

    Gat, ja trigues! alla xalaras de valent, tant amb el tema geologic, com amb l'escalada. Tenim un amic geoleg ben apassionat amb el que fariau bones migues plegats i va boig per anar aqui.


    salut, alegria i tapia!

    ResponElimina
  7. merci per la info! i la divulgació, a tenir en compte.. a la nord hi ha mixtes molt bons, segur que ja els teniu ullats o encara millor, fets!

    ResponElimina
  8. Eii Edunz, la veritat que es una muntanya que per tots els seus vesants estan plens de sorpreses tant d'estiu com d'hivern. Mai hem estat aqui punxant, el seu major problema sempre es l'incertesa de no trobar obert el seu acces.

    salut, tapia i alegria!

    ResponElimina