" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Carles Andrés, 90m, V, el Cilindre, Sant Llorenç de Montgai

divendres, 16 de setembre del 2011
Encara no són ni les dotze del migdia i el sol espetega ja amb tanta ràbia que fins i tot espanta les sargantanes. Però la motivació ens guia i les nostres ganes d'escalar estan per sobre d'aquestes minúcies, així que encetem la segona via del dia. Malgrat el que pugui semblar, no tenim vocació de màrtirs i des d'ahir que tenim estudiada la tàctica que ens evitarà quedar-nos rostits. És tan senzill com buscar l'ombra en una paret completament orientada a sud, fàcil oi! Doncs sí, quan l'itinerari escollit s'endinsa en la profunda xemeneia de la Carles Andrés.


La ressenya la duem al cap, un amic que coneix bé el nostre esperit clàssic (per no dir de senglar) ens la va recomanar fa uns mesos i avui és un bon moment per fer-ne memòria. Ara que, vista la primera tirada, potser ens passem de senglar!


L'estretor del pas combinada amb branques, pols, restes de nius, plomes i altres coses que millor no saber que són resulta un pèl exòtica pel nostre gust. Al segon llarg el panorama, però, millora notablement. L'escalada segueix sense ser difícil, però la xemeneia és més oberta i comencen les acrobàcies.

De moment d'equipament res de res, ni falta que fa. A més la roca amaga sorpreses prou interessants, com forats, ponts de roca i cantells ben punxents que fan que no et fixis en la corda que penja lliurement forat avall.


Total que escales ben distret i el més important, a la fresca ja que la via es va internant cada cop més dins la xemeneia molt més fonda del que imaginàvem. De fet la segona reunió la muntes llaçant les estalactites d'una cova encastada al fons de l'escletxa on som ficats! No podem pas dir que la via no sigui pintoresca, tot i que per moments sembla que estem fent espeleo enlloc d'escalada.


El problema està en sortir de la cova i seguir xemeneia amunt, miris on miris és vertical, massa obert o amb pressa llisa. Ens esforcem en recordar els detalls de la ressenya, però res, en Josep fa prospecció a diferents nivells (és el que tenen les xemeneies, és escalada en tres dimensions) i seguim igual que abans. L'única opció vàlida és tirar amunt pel dret, escapolint-te pel pas més estret i aprofitant les estalactites que pengen com a presa i seguro alhora.


No és fàcil, cal col·locar-se bé i la incertesa fa que tot plegat resulti més precari encara. Total, quan en Josep arriba a una parell d'antics espits, munta reunió sense dubtar-ho, deixant-me per mi el darrer tram de la via i tirant per terra el meu pla curosament estudiat que feia que li toques a ell! Des d'on soc, sincerament impressiona i això que veníem avisats. Ni més ni menys que una llarga travessa horitzontal amb tot l'aire del món als peus.


No gaire convençuda començo aquest passeig de funambulistes, però a mida que la seguretat de la reunió queda enrere i el buit és fa més gran descobreixo l'encert del traçat. Per alegria meva tres espits lluents asseguren la part final i acabo gaudint de valent amb aquesta escalada aèria com poques.


Darrere meu en Josep, flipa tan com jo amb la tirada i quan arriba a la reunió no puc més que donar-li les gràcies per haver-me deixat aquesta meravella de llarg. Avui és d'aquells dies estranys en que els plans surten rodons i sense esperar-ho hem trobat el petit tresor que amaga el Cilindre. Una via que és pura lògica i amb tot el romanticisme d'una clàssica. Així doncs, hem vist la llum, però en aquest cas al final de la xemeneia!



7 comentaris:

Anònim ha dit...

collons quina via mes fotogenica,keda apuntada per la propera sessio vertical.sergi.Alella.

Mingo ha dit...

És una bona opció però no la millor per fugir del sol.Quan erem jovenets aquestes parets era el nosra escola tan a l'estiu com a l'hivern, anar a Pirineu era una petita expedició. Nosaltres escalàvem a Camarasa, fins a les dues no hi toca el sol, després dinar i a a la tarda les parets de Sant LLorenç ja els toca l'ombra. No sé si heu fet alguna cosa a Camarasa, hi ha força vies clàssiques a la Pera, Sabardó Puro, paret del dispensari,.... Vies a destacar(per mi) la directa del Puro i la directa al Sabardó, akesta última tot i tenir 2 tirades no et deixa indiferent.

laura pi ha dit...

Ei Sergi,
ja has vist que darrerament ens dediquem a fer vies amb coves o xemeneies i ja portem masses dies sense arrosegar-nos per cap, així que ves-te preparant que ja saps el que et tocarà! Avisat estas.

Bones Mingo,
prenem bona nota de les recomanacions. A Camarasa no hi hem escalat mai, però l'altre dia ja vam estar al bar de St Llorenç fent una ullada a les ressenyes i n'hi ha alguna que fa molt bona pinta. Ho tenim pendent, però ben present!

Salut, tàpia i alegria!

Anònim ha dit...

Hola ! Sóc el Xuing, de la via dels gallines. M'ha agradat veure que us heu ficat en aquest forat. Jo ja ho he fet dues vegades i realment és sorprenent el final. De lo més espectacular. A la vista de l'entrada, cal una bona dosi de fe en el qui te l'ha recomanada, però després la veus recompensada amb escreix, oi?
Josep, molt bona la idea de muntar reunió en aquells dos burils (no sé si s'hi està gaire tranquil, però) perquè la foto de la Laura arrossegant-se pel sostre com una aranya és impagable. Amb el vostre permís me la baixo!
Gràcies,
Xuing

Anònim ha dit...

ep, quina escalada més guapa...queda apuntada! a mi cada cop m'agraden més les vies que tene una mica de tot i replenes de curiositats!
Per cert l'altre dia em vai enfilar per una Terra Incògnita, una segona molt interessant i en general molt ben trobada! felicitats, rumbateam

Anònim ha dit...

.....part....
rumbateam

laura pi ha dit...

Bones Xuing,
doncs sí, la reunió divertida i fer l'aranya encara més. Ara que millor fer l'aranya que no el cuc com a la darrera xemeneia que hem fet on ens ha tocat arrosegar-nos una estona. Darrerament estem fent un master de vies amb passatges estrets i coves, ens ho haurem de començar a fer mirar!

Ei Rumba,
sempre ho hem dit, per nosaltres l'escalada és quelcom més que graus i números, és trobar vies amb algo que ens cridi l'atenció i saber apreciar el seu encant. Ben mirat al final és el que recordes.
Merci, per la Terra Incognita, va ser la nostra petita troballa i que a la gent li agradi ens motiva a seguir buscant!

Salut, tàpia i alegria!