diumenge, 21 de març del 2010
Avui cloenda dels curs d'alpinisme i quin millor lloc que una cresta per practicar escalada alpina amb botes. Dit així sona bé i tot, però de fet aquest és el plan B, ja que vistes les altes temperatures d'ahir a Prat de Cadí i les expectatives que ens hi esperen: allaus, neu humida i possiblement pluja optem per fer un replantejament estratègic per salvar la jornada i ens anem a buscar algun lloc amb millor oratge.
Avui cloenda dels curs d'alpinisme i quin millor lloc que una cresta per practicar escalada alpina amb botes. Dit així sona bé i tot, però de fet aquest és el plan B, ja que vistes les altes temperatures d'ahir a Prat de Cadí i les expectatives que ens hi esperen: allaus, neu humida i possiblement pluja optem per fer un replantejament estratègic per salvar la jornada i ens anem a buscar algun lloc amb millor oratge.
Els cursetistes són de bona pasta i amb moltes ganes d'aprendre així que s'avenen a la proposta i ves per on, quinze persones plantades al peu de l'esperó esperant pacientment el seu torn per enfilar-s'hi i posar a prova la idoneïtat de les seves “lleugeres” botes, més aptes per la neu que no pas per aquests espadats rocallosos. Podem dir sense por a equivocar-nos que avui les pràctiques en terreny mixt seran força verosímils, això sí ens falten els piolets i grampons per ser cent per cent autèntiques, tot i que la gent ja té prou reserves davant la situació per a sobre buscar-li tres peus al gat! Ens repartim les cordades i amunt, però això es diu més ràpid del que es fa.
Són dos cursetistes per monitor i la idea és que vagin ells davant equipant tot el que puguin, improvisant les reunions en el lloc que creguin més adient mentre els supervisem. Resultat: la progressió esdevé increïblement lenta, però el terreny és perfecte perquè practiquin amb tot tipus d'andròmines: friends, aliens, tascons i el que la imaginació els doni de si. La cresta l'havia fet fa un munt d'anys, també en un curset i la recordava fàcil, curta i assegurada en els llocs correctes, perfecte pel que preteníem, que la gent escales tranquil·la, fixant-se en les maniobres i experimentés encara que a petita escala la sensació de verticalitat. De moment la cosa rutlla, poc a poc, però avancem, jo soc la segona cordada i davant meu en Josep que, impacient com sempre, no para d'anar amunt i avall fent mil suggerències i correccions vàries, és que això de parar quiet és superior a ell! Passa l'estona i al final sembla que hem encertat la dinàmica i la progressió es torna més fluida, ja som quatre cordades repartides al llarg de tota l'aresta.
Són dos cursetistes per monitor i la idea és que vagin ells davant equipant tot el que puguin, improvisant les reunions en el lloc que creguin més adient mentre els supervisem. Resultat: la progressió esdevé increïblement lenta, però el terreny és perfecte perquè practiquin amb tot tipus d'andròmines: friends, aliens, tascons i el que la imaginació els doni de si. La cresta l'havia fet fa un munt d'anys, també en un curset i la recordava fàcil, curta i assegurada en els llocs correctes, perfecte pel que preteníem, que la gent escales tranquil·la, fixant-se en les maniobres i experimentés encara que a petita escala la sensació de verticalitat. De moment la cosa rutlla, poc a poc, però avancem, jo soc la segona cordada i davant meu en Josep que, impacient com sempre, no para d'anar amunt i avall fent mil suggerències i correccions vàries, és que això de parar quiet és superior a ell! Passa l'estona i al final sembla que hem encertat la dinàmica i la progressió es torna més fluida, ja som quatre cordades repartides al llarg de tota l'aresta.
Si més no la situació és pintoresca i la gent que dina tranquil·lament a la zona de pícnic del davant tenen entreteniment garantit per tot el dia. La cresta en si no té més dificultat que un parell d'esperons més drets i amb roca un xic trencada (IV+), però el generós equipament i l'abundància de fissures fan que siguin fins i tot divertits i de pas són la millor escola per aprendre a equipar. Són dues tirades, però ens ho prenem en calma i les acabem resolent en quatre llargs, el premi: unes vistes magnífiques des de la carena cimera i la sensació aèria de ser penjats d'un fil de roca amb el buit ambdós costats.
La part final és una senzilla grimpada per l'aresta (II) ja horitzontal que aprofitem fins el final per improvisar maniobres vàries i ja està, un ràpel curt i passejada fins el cotxe. Anem arribant esglaonats a l'aparcament, el ritme l'ha marcat l'ordre d'entrada a la via, però superat l'embús inicial després tothom ha anat per feina i sort, perquè malgrat que donaven pluja a partir del migdia tenim temps d'arribar tots abans no caigui una sola gota i això que són gairebé les cinc de la tarda!
Per cert mireu com s'entretenen fent temps mentre esperen que arribi tothom, no m'estranya que la gent ens miri de reüll com si ens haguéssim tornat bojos! Només afegir que dóna gust fer un curs amb gent que li posa tantes ganes i il·lusió, a més és la millor excusa per redescobrir sensacions i llocs que tenies una mica oblidats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada