dilluns, 1 de febrer del 2010
De nou quilometrada cap al santuari glaçat de Gavarnie amb el maleter ple de material i el cap a vessar de projectes. Masses hores conduint per rumiar i filosofar en què dimonis invertim els nostres millors anys. Just estava en aquestes cavilacions que, al passar per Lourdes, no vaig poder caure en pensar en el paral·lelisme que uneix aquesta peregrinació de gent creient que ve d'arreu del món per viure un moment místic de fetixisme religiós. Ho comparava amb molts de nosaltres que anem fins on calgui perquè ens hem enterat que un salt d'aigua ha quedat immóbil i el que és pitjor: estem disposats a jugar-nos el tipos i pujar-nos a sobre d'ell!!! Jo no jutjaré cap religió ni què els pot motivar, jo tab sols demano no tenir que justificar-me constantment davant la societat perquè soc devot de tant gèlida religió.
Un cop tenim la majestuosa imatge del circ al nostre davant les nostres sospites es confirmen, els únics xalats que són capaços de venir fins aquí amb la idea d'enfilar-se amb aquesta nevada som nosaltres! A primera vista les rutes més clàssiques semblen escalables, però si som detallistes veiem un sospitós color grissos en elles que ens diu que encara els hi calen engreixar una mica més. De la traça fins a peu de parets no hi ha notícies i no serem nosaltres ,un cop més, els que l'obrin i menys a aquestes hores. Dirigim les mirades amunt i pensem en les boges idees que rondaven pels nostres caps per aquest propers dies en aquest encisador escenari, volíem posar-nos a prova i això incloia alguns vivacs, però la muntanya si la sabem escoltar sempre ens xiuxiueja a cau d'orella i ara ens acaba de dir que siguem pacients i perseverants.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada