Benvinguts al Paradís

**** Les Formes du Chaos, 300m, III/4, Ceillac, Ecrins

2012-02-12T08:44:00.000+01:00

dilluns, 23 de gener del 2012

Estem ja de tornada cap a casa i encara no ens hem allunyat d'aquests horitzons esbarriats de neu i crestalls que ja enyorem el cruixir del gel sota els peus. Empesquem un remei d'urgència per posar fre a aquest anhel mai satisfet d'escalar metres i més metres de verticalitat glaçada, Ceillac. Les Formes du Chaos és la bella coneguda amb la que ens ve de gust retrobar-nos i en Josep cavallerós on els hi hagi me la cedeix sencera perquè m'hi esbravi a gust.

Me les prometo molt felices, aproximació que gairebé ni mereix tal nom i un degotall de gel contundent, encaixonat i tan atractiu com recordava. Però la memòria és selectiva pel que li convé i en aquest cas ha negligit el potent cabal d'aigua que nodreix la cascada, però que alhora l'afebleix i fa del primer llarg un exercici d'equilibri.

Aquesta volta, però, la diversió s'endevina més amunt i el brogit del torrent no promet res de bo. Ara, ja que hi som no li farem un lleig a aquesta meravella de gel blau, amb un punt barroc i delicadament trencadís.

Estiro tot el que la corda dóna de si, just per arribar a un estretament on improviso reunió de cargols intentant no mullar-me, mentre faig cabòries sobre la capacitat de càrrega del gel. En Josep té menys miraments o més fe i en un moment és enfilat sobre una estructura que es sosté per pur equilibri.

Evidentment aguanta, però per si de cas m'hi entretenc el temps mínim imprescindible i feliç de la vida reprenc el camí traçat pel caprici de l'aigua.

Forats inesperats, caramells impertinents i aigua que regalima pel lloc menys oportú fan d'ella una cascada nova, completament diferent a la que havíem conegut fins ara. Els ventalls de glaç són al seu llocs, fidels a la cita però fugissers i poc generosos, mantell tènue que no deixen masses opcions alhora de decidir per on escalar.

La vista treballa ràpid, cal afinar per encertar el pany on el gel té més gruix i tot i així no te'n deslliures de fer filigranes amb l'ajut de bolets glaçats i la roca que acut en el nostre auxili com a garant de solidesa.

Sigui com sigui aquesta escalada és un regal de fi de festa i aquest cop l'apurem fins el final i, enlloc de rapelar-la com hem fet altres cops, seguim amunt per no deixar ni un sol ressalt sense escalar. Encara ens surten al pas un parell de murs amables, d'un blau que es confon amb el verd profund d'un bosc fet d'avets, retalls de cel i quietud.

Avall queda ja el soroll de les picades, el buit als peus i el fred a les mans. Per nosaltres l'alegria d'aquests dies fets d'amics, d'escalades i bones vibracions que aquestes sí que no s'esgoten!

*** Gran Val, 130m, II/3+, Valnontey, Cogne

2012-02-10T08:30:00.001+01:00

diumenge, 22 de gener del 2012

L'objectiu d'avui és doble, escalar una cascada que fa dies que ens ronda pel cap, la Gran Val, que malgrat el seu nom és senzilla, però de bon veure i baixar prou d'hora per fer el darrer tall de pizza abans de liar-nos carretera avall (d'autopista ni parlar-ne perquè després de veure els preus a Itàlia ja no torno a dir que a casa són cares).

Vist que estem en cap de setmana i les temperatures ja no són les que eren quan vam arribar la millor opció passa per matinar, cosa que si és per anar a escalar mai fa mandra.

L'aproximació és un petit regal, llarga, però planera i per un fons de vall que és un goig per la vista. És el dia que més aviat ens hem llevat i tot i així ja veiem frontals que ens precedeixen, però avui no tenim cap neguit, la nostra cascada tot i bonica, no està entre les grans clàssiques de la vall i dubtem que hi hagin cues. No ens equivoquem i després d'una horeta de bucòlic passeig arribem al peu de la torrentera on neix la nostra via.

Amb un cop d'ull abarquem tota la cascada, tres llargs, quatre a tot estirar, essent l'últim el més bonic, una encaixonada goulotte de gel a la que no ens hem sabut resistir.

Està tot estudiat i aquest cop el conus d'accés és un suau pendent que no triguem ni cinc minuts a remuntar (ja tocava un dia d'aproximació sense desnivell). El pla continua sobre el previst i som els primers, si la cascada encara aguanta ja serà la bomba!

La primera tirada és curta, una planxa de gel trist, d'un gris uniforme, però divertida d'escalar i perfecte per escalfar piolets. El segon pany de gel feia millor pinta vist de lluny, però encara dóna joc per intentar endreçar-lo pel bell mig.

El joc acaba aviat, perquè sota la primera capa de gel n'hi ha una altra de neu granissada, així que em decanto a la dreta i a resseguir les picades dels que m'han precedit que no enganyen i em porten pel camí lògic.

Algo més vertical que l'anterior, sense ser difícil és prou entretingut, el punt d'emoció ve quan la torrentera s'estreny i el gel s'aprima fins el mínim escalable. Claves i surt aigua, així que inconscientment aguanto la respiració i pujo els darrers metres amb tota la delicadesa de que soc capaç.

En Josep em troba ben somrient a la reunió i a la que aixeca la vista entén perquè. Li ha tocat el llarg més bonic, un tall gelat perfecte encastat entre dos espadats de granit amb l'únic inconvenient que cal més que fe per escalar-ne els primers metres. La làmina de gel cau només de mirar-la i està completament desenganxada de la paret, no cal molta perspicàcia per endevinar que d'intentar-ho la remullada està garantida. Consens unànime, ràpel i avall!

Sap greu, perquè era el llarg més elegant de tots i la part de dalt és veia generosa, però avui una hora de caminada fins la furgo amb la roba i botes xopes no és una opció vàlida.

És mig matí i la cascada comença a estar animada, ens trobem en Simon Elias amb una clienta i un grup d'anglesos que esperen torn, però nosaltres ja hem complert i encara tenim molts quilòmetres per davant. L'estada a Cogne toca a la seva fi, però abans ens acomiadem d'aquesta vall en la que encara hi tenim molta feina pendent i uns paisatges que ja tenen llum pròpia en el nostre record!

*** Thoule, 100m, II/4, Valnontey, Cogne

2012-01-31T19:11:00.001+01:00

divendres, 20 de gener del 2012

Portem ja tres dies picant gel i els braços ho comencen a notar, a més, com que avui en Víctor ha optat per canviar de cordada i la meteo en teoria és ingrata, ho tenim clar: toca descans. Evidentment del dit al fet hi ha un bon tros i com que l'enveja és molt dolenta no sabem estar-nos dins el sac quan sabem que hi ha gent que ja va per feina. Optem doncs per una solució intermitja, fer un descans actiu, que és tant com dir preparem material i a veure que ens deixa fer el temps.

Perquè les previsions sembla que van per bon camí i a un vent esmolat com agulles cal afegir-li un cel que no presagia res de bo. Això simplifica bastant la presa de decisions i en menys d'un minut tracem el pla a seguir, enfilar la a cascada que estigui més a prop del cotxe.

Simple, lògic i còmode, només cal veure quina és la via que ens depara aquesta assenyada elecció. Una ullada al plànol de situació no esvaeix gaires dubtes, però tenim al cap un estilitzat ventall gelat que s'alça a la riba dreta tot just passat el poble i que segons els nostres càlculs deu ser Thoule. Poca aproximació, grau assequible i ràpida d'escalar i encara més d'abandonar, adjudicada!

No som els únics que hem tingut aquesta pensada i quan arribem a la base ja hi trobem una cordada enfilada i una altra que ens trepitja els talons. Està vist que aquests dies serà difícil, per no dir impossible, no tenir companyia.

La cascada guanya al veure-la de prop i això que de lluny ja s'endevina prou bonica. Ara que veient la cortina del segon llarg, de nou ens envaeix la certesa que aquí la graduació té matisos que no acabem de copsar.

Els primers ja són dalt i és el meu torn. Tinc tota la planxa gelada per mi soleta, pico amb gust i ganes i el gel respon estellant-se en fragments de totes les mides. Dies de fred intens li han donat consistència de vidre i per més que intentis ser delicat volen projectils que no sempre impacten al buit.

La cascada és força freqüentada, prova d'això són els abalakov que trobes arreu, però no precisament als lloc més oportú, sinó a la línia de tir de les cordades que et precedeixen.

Així que cal buscar un racó més apropiat per observar-los mentre enfilen el tram més dret de la cascada, una fràgil cortina, avara en gel i amb tan sols un pas factible que promet diversió.

S'ho prenen amb calma, cosa que no seria gaire inconvenient si no fos perquè el vent ha decidit que li agrada el lloc i ens està deixant més tiesos que els carambanos veïns. Però tot arriba i quan és el torn d'en Josep, comprova que, per si amb la verticalitat de la tirada no en té prou, les cordes demostren una estranya capacitat de voleiar amunt.

Ja fa temps que sospitem que en gel la perspectiva sempre enganya i aquest cop no n'és una excepció, el que des de baix sembla vertical acaba tirant enrere. Darrer tram intens, delicat i per sort breu!

El dia s'està girant per moments i la neu que cau ja no és la tan sols la que arrossega el vent. El fred passa a ser el protagonista de la jornada, sec, tallant, amb la prepotència del qui és sap guanyador de la batalla. Però abans de donar-li el gust encara ens queden ganes de fer una darrera escalada endreçant el primer llarg.

I ara sí, un cop reconeguda la via en la seva justa elegància, donem la jornada per ben aprofitada i tornem al caliu de la furgoneta enmig de la nevada.

**** Tuborg 200m, II/4+, Valleille, Cogne

2012-01-30T00:24:00.000+01:00

dijous, 19 de gener del 2012

Despres de la "zapatillada" d'ahir on van sortir i arribar fosc al cotxe, avui voliem que la ratio caminar/escalar fos ben favorable al tema vertical i per tant el vall de Valeille tenia tots els numeros. En poc mes de mitja hora ens plantem al peu de la generosa Tuborg que son 3 ressalts molt propers entre ells que van perdent alçada i dificultat a messura que guanyem metres.

En un bombonet aixi com es logic toca fer cua, pero els companys francesos son prou rapids per no fer-nos l'espera eterna. Al nostre darrera pujant dues cordades mes, catalans per mes inri! una es en Tato i la Genciana que venen amb uns amics. En Victor en mira per si vull començar jo i al veure la meva cara de xai degollat que s'ha tingut que arrosegar pateticament per arribar fins aqui, la resposta esta donada, esbotza els millors dels seus sonrriures i enfila amunt content com un nen petit per tornar a endur-se el llarg estrella de la cascada. Vertical, mantingut, delicat... vaja tot un grau 4 com li dona alguna resenya d'aqui. Mes val no mirem els papers i si les parets!

Curteta rampa i trobem el segon mur, força mes tumbat a priori, pero que un cop mes tornarem a adonar-nos del enganyos efecte-rampa des de el peu de via que provoca gairebé sempre aquest tipos d'escalada. Aquest cop es Laura la que em mira burlona i amb ulls lidivinosos pel que te per davant seu, mentres es coloca els cargols al arnes. De nou tornem a comprovar que es una rampa la mar de sospitosa...

Queda el tercer i darrer ressalt, el mes curt i facil de tots, aquest cop passo de mirar a ningu i enfilo sense preguntar que es l'unica manera de fer alguna cosa de primer. En comparacio amb els anteriors murs aixo no passa de ser un breu xupito.

Quan pensem que toca rapelar, veiem baixar les cordades que teniem per davant nostre i ens parlen d'un bon resalt força amunt que val molt la pena. M'adono que una corda te una bona pessigada pel bellmig, justament per la que escalare jo de segon, en Tato en diu que vagi en compte i sobre tot no caigui, dit i fet!, arribo al final del tram mes vertical, es trenca una bona ensaimada amb els dos piolets de manera inesperada i a volareeeee.

Que seria de l'escalada sense afegir-li emocio a estones..., quan arribo a la R trobo em Victor en estat d'excitacio per la precaria instal.lacio que ha tingut que muntar i la bona ostia que s'ha endut. Just per sota ja ens trepitja els talons en Tato, que per estar lesionat, carai com va... (per cert... els malats del material, a veure si sabeu reconeixer el piolet hibrid amb el que escala)

Jornada profitosa de la que baixen ben contents, mentres rapelem, al nostre davant no podem deixar de contemplar la gran quantitat de lineas que avui s'han estat escalant, entre totes elles una ens roba els sentits per la seva estetica i llargada, la Cold Couloir i queda apuntada amb majuscula a la llibreta de pendents!

**** Monday Money, 180m, II/4+, Valnontey, Cogne

2012-01-27T13:16:00.003+01:00

dimecres, 18 de gener del 2012

Darrerament estem fent molta vidasocial mentre escalem i aquest cop, tot i estar a Itàlia, no ha deser menys, així que ens ajuntem amb tota la secció glaciarista delMaresme que s'ha infiltrat a l'estada que aquest any fa la Fedme aCogne. Ocupem una estona el seu hotel i ens posem al dia d'on hi hanles millors condicions i el que està clar que la cascada que s'endútots els números és Repetance, la reina de la vall, una autènticapreciositat de grau 6 que alguns ja han tastat.

Nosaltres per no ser menys decidim fer-li una visita, tenim clar que escalar-la no l'escalarem, però la volem veure de prop i de pas atansar-nos l'atractiva cortina de la seva dreta, Monday Money, un grau 4 que segons ens han dit pots endreçar per allà on vulguis. Del dit al fet hi ha un bon tros i ja des de lluny comencem a olorar que els graus tenen un ample marge de subjectivitat.

Però som confiats i estem convençuts que un cop a sota la perspectiva canviarà i tota la verticalitat que la cascada promet tindrà un lloc per on enganyar-la. Ara que per ser sincers, hem de dir que a la nostra cascada amb prou feines li dediquem una ullada i la culpable d'aquesta manca d'interès no és altra que Repetance.

A la que li poses la vista a sobre t'aclapara de forma absoluta i no pots més que rendir-te al joc perdut de trobar-li punts febles. Vertical, desplomada, feta de meduses, pètals, mil i una formes que la fan exigent, delicada i decididament exquisida. Només cal veure el munt de cordades que s'afanen en escalar-la, abans tant fràgil estructura no digui prou.

Avui, però sembla que estigui d'oferta, perquè déu ni do el munt de gent que enfila aquest pedestal gelat fent cas omís de cordes i persones que es creuen en maldestre companyia. Sentim renecs perfectament intel·ligibles, són la representació del país lloant les excel·lències de tanta freqüentació.

Realment l'espectacle fa distreta la pujada, però ja va sent hora que anem per feina i comencem a fer-li cas a la nostra via. Un cop d'ull és suficient per endevinar que està més que justa i que tocarà batallar als trams més drets, perquè això d'enfilar per on millor ens sembli és pura utopia.

El camí a seguir te'l marca la cascada, traçant sempre per allà on el gel té prou gruix que curiosament coincideix amb murs que prometen diversió. El primer llarg tan sols té un tram realment dret, però suficient per constatar la duresa d'un gel que és trenca a cada picada.

Una rampa perfecte per maleir els bessons et deixa a la primera reunió i comença el festival. En teoria la via ressegueix la llengua de glaç per la dreta, però vist que el gruix no arriba ni a un parell de centímetres i esquivar roca no és una opció que ens motivi massa, tan sols queda una alternativa: recte amunt, pel dret i mai més ben dit. La cosa es redreça per moments i en Josep arrossega encara massa virus per trobar-se còmode en aquesta verticalitat, així que a la que troba una cova en el gel, munta reunió i llestos.

L'únic inconvenient de la maniobra és que ens avança una cordada de francesos que ens trepitjava els grampons, però vist que la reunió és confortable, ens ho prenem amb calma, fem un munt de fotos de rigor i esperem que cessi la pluja de projectils gelats abans de llençar-nos de nou a la vertical.

I és que vertical ho és una estona i bonic encara més, la sensació de precarietat ganxejant en aquest gel trencadís és tan real que puges amb la concentració al màxim, parant lo just per descansar els braços i calculant on etzibar la següent picada per economitzar forces.

Estalvi que agraeixes quan veus el divertit flanqueig sobre el buit que t'espera abans no arribes a la segona reunió. De moment la via no regala res de res i quan veiem els francesos escarrassant-se al darrer llarg per acabar improvisant reunió intuïm que la diversió encara no ha acabat.

El que no esperem és que a més de dret el gel pugui ser tant capriciós, perquè enlloc d'una esvelta columna esculpida per relleus que ajudin a progressar, ens trobem amb una delicada estructura feta de làmines superposades difícils de ganxejar i impossibles de picar.

En Víctor puja aguantant la respiració cada cop que tracciona de cadascun d'aquests pètals i jo no puc menys que pensar que menys mal que m'ho he pensat dos cops i li he deixat per ell, perquè si ja semblava difícil, precari ho és un rato llarg i fins i tot baixar-se'n té delicte, perquè els cargols més que fiables són simbòlics.

Els francesos afegeixen un plus d'emoció rapelant per sobre els nostres caps i creuant cordes sense gaires miraments, però ja fa estona que l'horari s'ha multiplicat, així que els deixem fer i un cop el camí torna a ser lliure acabem el llarg sense més contratemps que uns braços que a aquestes alçades demanen clemència. Veritablement les planxes que hem escalat no tenen res a veure amb la ressenya que en duem. Però això ja està fet i constatada un cop més l'absoluta relativitat del grau, no podem més que afirmar que la cascada ha superat amb escreix les nostres expectatives, tant per dificultat, com per bellesa i avui ens ha estat impossible no deixar-nos seduir per l'elegància innata d'aquests fils gelats.

Així doncs donem la jornada per ben aprofitada i encetem els ràpels que ens duran a peu de via. Darrera ullada a Repetance que no per haver-la estat contemplant tot el dia impressiona menys i avall, que el camí és llarg i la llum breu. Ara que ben mirat, que la nit t'acompanyi en el retorn és el punt de romanticisme que faltava per fer rodona l'aventura!

*** Lillaz Gully, 250m, II/4/M4+, Cogne

2012-01-25T23:21:00.001+01:00

dimarts, 17 de gener del 2012

Cada cop que comença un nou hivern, el nostre subconscient pensa que segur que aquest no pot ser tant dolent com l'anterior i novament la crua realitat ens retorna a un hivern en que, tot i ser a mitjans de gener, encara no hem vist mes gel que el del congelador de casa. Aixi que gairebé sense adonar-nos arribem a la nostre setmana de gel alpi sense estrenar-nos i sense la confiança mínima indispensable per enfilar-nos per verticals estructures gelades.

Passem per Torino a recollir el nostre soci pels següents dies i que es el mateix que l'any passat, en Victor, qui en els darrers mesos les seves passes li han dut a buscar-se la vida a Italia. I un cop el trio calavera esta complet enfilem fins a Cogne, un dels pocs llocs d'Europa on hi ha un minim de condicions per picar gel. El primer dia fixen les nostres mirades a una via que no vam poder fer per excés de neu en la nostre darrera visita a aquesta vall. La Lillaz Gully es una mena de hibrid entre goulotte i cascada, un recorregut llarg, encaixonat i amb un bon ambient alpi. D'entrada una dura rampa per superar els 400 metres de desnivell fins a arribar al inici de les dificultats, aproximació ideal pel meu patètic estat físic castigat per un refredat del que no aconsegueixo fer net.

Negocio un primer llar justet de condicions i amb una divertida sortideta vertical sobre roca que ens deixa en una llarga rampa que li treu continuïtat a la via, pero tant punt s'estreta de nou la ruta, torna la diversió...

Algun llarg a l'ensamble, d'altres com cal i anar superant curts i potents ressalts. A Laura li toca la cirereta de la via en una bonica doble cascada i mentre ella xala de valent nosaltres girem la vista enrrere per mirar l'omnipresent Montblanc i somniar amb les seves libidinoses lineas en veu baixa.

A Victor li toca el darrer tram de la via, no portem cap ressenya i dubtem quin braç de gel agafar, al final optem per la dreta i l'encertem, els seus darrers metres son una estreta i vertical xemeneia en roca que li donen el punt just de pebre al mixt. Quan sembla que ja hem acabat la via i tan sols queda sortir per un bosc ben dret el que sembla una excursio de boletaires ens acaba posant ben a prova fins el darrer metre.

La baixada es ben rapida i directa pel vessant est i com que encara es aviat i tenim ganes de gresca, passar pel costat de la gran clàssica d'aquesta vall es una temptació massa gran com per deixar-la passar i alla acabem el dia fins que els braços treuen fum.

L'Intrepida Sirena en imatges

2012-01-19T18:30:00.000+01:00

Que millor per treu-rens el fred de sobre que unes imatges del Mediterrani, no? Hi ha algunes vies que quan les escales no et deixen indiferent i aixo no res a veure amb la dificultat o la por que has passat, una d'aquestes darreres vies sense cap mena de dubte ha estat la Intrepida Sirena de Cala Montgó a L'Escala, un penyasegat d'un centenar de metres desplomat en gairebé tot el seu recorregut, pero que la morfologia de la seva roca permet enfilar-nos en un sorprenent grau assequible de dificultat, el seu excel.lent equipament (que no excessiu) i sobre tot l'entorn on es desenvolupa l'escalada fa que aquesta ruta tingui quelcom especial

Una altre singularitat d'aquesta via es el seu acces, on cal arribar al seu peu amb una embarcació fent de l'escalada d'allo mes pintoresc abans de començar i no ens enganyem, quan et plantes a l'inici i veus aquell mantingut desplom, segurament ens entraran els dubtes si estarem a l'alçada de la ruta i mentres ens ho mirem i remirem, la barca ja ha girat cua i ens ha deixat alla tot sols, ara cal sortir per dalt si o si.

L'època ideal per venir son les tardes d'estiu a l'ombra, es quan es facil trobar a algu disposat a que ens dugui fins alla a un bon preu. Un bon dia recordo que tinc per casa una corda estàtica de 100 metres i se m'encén la bombeta... Li proposo a l'Esther i en Pere i aquest no dubtem ni un moment en acceptar, aixo si, jo aquest cop no vaig a escalar, em motiva molt mes anar a fer fotos i vídeos.

Sincerament..., rapelar els 100 metres de penya-segat no es una idea gaire encertada. A part de l'impresio que fa penjar-te d'aquest buit, tots vam coincidir que es mes acusada sobre el mar que no pas a muntanya. Fins la R1 tot va força recte i amb un desplom discret, pero d'aquesta al peu de via el tema canvia totalment, recorregut en travessa i un acusat desplom fa que em quedi a pocs metres del aigua i separat uns 8 de la paret. Es impossible fer cap pèndul que m'apropi minimament a la paret, la corda esta tant inflada que hem tingut seriosos problemes per baixar i remuntar aixo sera "divertit", quan prenc consciencia de la situació en la que em trobo i on tinc clar que cal lligar les cameras de fotos a la corda i arribar nadant a la paret.

De cop i volta darrera meu una veu en diu....

-que et podem fer un cop de ma?

Han aparescut com per art de magia dos kaiacs que amb una tibadeta em permeten arribar a la paret.

Despres de jumarejar penosament el primer llarg, tinc clar que es millor sortir escalant d'aqui ni que sigui sense peus de gat. L'escalada de nou un gaudiment!

The movie:

Andes de sud a nord

2012-01-15T07:22:00.000+01:00

Tal dia com avui de fa 7anys començava un somni llargament esperat. Poder recorre sensepresses, amb els ulls i els sentits ben oberts els allargassatsAndes. Havien descobert aquestes muntanyes tres anys enrrera en unaescalada a la Cordillera Blanca a Perú i la magia dels seus nevats,la puresa de la seva llum i la bondat de les seves gents ens vancaptivar per complet. Tenien clar que tornarien, havia tant per fer,tant per caminar, tant per coneixer, que tots els plans que ens feienens sabien a poc. Al final van prendre la ferma decisió d'anar amb elbillet obert i deixar-nos endur per les sensacions. Ben poca gentpodia entendre que canviessin la seguretat del primer mon per la deltercer, abandonar una feina estable per incertesa, substituir lacomoditat de casa per les nits de bus o bivacs i tot aixo simplementpel romanticisme de fer realitat una il.lusio.

Aquesta travessa no va durar 7 mesos, va ser molt mes llarg per nosaltres, un viatge comença en el moment que ho projectes dins el teu cap. L'any abans de preparatius va ser inolvidable i ric en neguits i il.lusions. Viatjar sense rumb fixe, no saber quines sorpreses o entrebancs et deparara cada dia, desconeixer sota quin sostre dormiràs, guiar les teves passes cap a on et portin les sensacions. Aixi de facil, aixi de complicat, pero sobre tot fascinant.

Disposar de temps per caminar i escalar de la Patagonia al Carib ens va emplenar de vivències i experiències molt enriquidores, vam coneixer llocs ignots, d'altres mítics i concorreguts, vam escalar (o intentar) muntanyes de renom que s'han de fer i d'altres desconegudes plenes de magia, Vam fer llargs trekings on ens vam impregnar dels seus paisatges i la seva rica cultura, vam gaudir de la gent que li donava vida a tot plegat i sobre tot ens enriquien personalment gracies a la gran diversitat que vam trobar pel cami.

Tal com van escriure nomes arribar a casa:

Andinísticament parlant, marxem contents, hem assolit bona part dels cims que dúiem en ment, n’hem intentat d’altres i hem improvisat fent camí, però sempre aprenent de cada jornada viscuda.

Ha estat un viatge llargament somiat i que no ens ha decebut en absolut, hem retrobat el plaer de viatjar constantment i sense preses, d’esperar cada dia quelcom nou i gaudir descobrint l’inesperat. Ara lluny queden els entrebancs, els malentesos i embolics, que de tot hi ha!!! Ara bé, anar superant les dificultats que van sorgint li dóna un caire nou a l’aventura i acaba essent un al·licient més.Tornem canviats, amb una percepció nova, sobretot per les petites coses a les que gairebé mai els hi prestem atenció. Ara és el moment de fer balanç a tot els darrers mesos i treure’n la il·lusió necessària pels futurs reptes que ens esperen.

Avui 7 anys mes tard, tot aixo ens comença a quedar molt lluny i els intensos records andins un pel desdibuixats, pero no podem deixar d'esbotzar un immens somriure de cada cop que girem la vista enrrere i recordem aquell inoblidable 2005 que ens van sentir uns feliços i despreocupats rodamóns.

Durant la travessa, vam anar enviant cròniques periòdicament a la revista local del poble on narraven tot allo que anàvem vivint (i podien explicar..). Fa molt temps que donem voltes a l'idea de fer alguna cosa amb aquells escrits en calent i al final hem decidit crear un blog amanit amb forces imatges i qui sap si pot ser la llavor iniciatica per altres “agossarats”com nosaltres... sigui com sigui esperem que ho gaudiu gairebé tant com ho vam fer nosaltres.

http://desudanord.blogspot.com

*** Olaia, 230m, V, Paret Bucòlica, Oliana

2012-01-10T17:05:00.003+01:00

dissabte, 31 de desembre del 2011

Paret Bucòlica, d'on li vindràel nom! Per més que me la miro i remiro no sé trobar-li el per quèd'aquest apel·latiu que suggereix una placidesa que no saps ontrobar en aquest contrafort de franges grises i compactes.

Per variar, el fred no dóna treva i uns núvols que fan la guitza a punt estan de fer-nos quedar a la furgo, però les ganes ens poden i el pensament positiu fa la resta. L'aproximació és tan curta com intensa, una pujada contundent que fa que la sang circuli i l'escalfor arribi a les mans que per fi surten de les butxaques. Sinó fos perquè també comença a ploure podríem dir que la cosa promet! Tossuts seguim amunt, que al final són quatre passes mal comptades i en no res som a peu de paret intentant endevinar on carai comença una via, que per més inri té un equipament proper a cero.

Una solitària cordada al Balsam del Tigre ens serveix de referència i la imaginació fa la resta, resultat, en Josep cercant la lògica d'aquest pany de paret sense deixar-se temptar per la línia de bolts que puja a la dreta. La ressenya és prou orientativa, però es queda en el prou, la resta intuir, no fer cas del grau i ser delicat a l'equipar.

Fissures discretes, roca a controlar i un flanqueig sense misteri ens deixen a la primera reunió, que és just on marca la ressenya i la millor senyal que anem per bon camí, perquè mirant cap amunt la placa que ens espera no té pinta de ser un quart, això sí, bonica ho és una estona.

Carrego ferralla, poso un tascó per enredar el factor dos i no hi ha excusa per no anar amunt, més si tenim en compte que la pluja no ha passat de simbòlica i el sol fa meravelles amb el tacte de la roca. Ja va bé, perquè el diedre que m'espera és de bon fer, però la llastra que hi ha abans d'arribar-hi canta a buit i els blocs de l'esquerra són tant o més sospitosos.

Tacte, equilibri i delicadesa que al final no calen, perquè després de passar-hi tantes cordades si encara hi són és per algo, però la seva fermesa no la constates fins que ets al diedre. En acabat d'aquest, un llarg flanqueig per una nova feixa ens deixen al peu del que suposem tercer llarg ja que a hores d'ara constatem una curiosa divergència entre els des croquis que duem.

Sigui com sigui la roca millora per moments i ,malgrat l'aparença herbosa, pocs matolls toques. Aquí comences a gaudir del bon ull dels aperturistes i tastar alguns trams francament aconseguits, placa sesgada per diedres cantelluts i fissura franca a equipar.

La mateixa paret és la que et marca el camí i a poc que hi pares atenció arribes a la quarta reunió sense contratemps. Evidentment no és on marca la ressenya, però no importa perquè tenim clar que la via només pot anar per la irregular fissura que tenim davant els nassos.

Aquí constatem una nova evidència, l'experiència que acumules a base d'enfilar parets pot ser més útil que el grau, doncs fa deu anys ens vam baixar d'aquest mateix lloc incapaços d'endevinar per on seguia la via i avui ho veiem tan clar que ens en fem creus. A la fissura hi trobem l'únic pitó de progressió de tota la jornada i ben mirat és força prescindible, però si és per indicar que vas per on toca li concedim certa utilitat.

El flanqueig que ve tot seguit (com podeu veure la paraula recte no hi té cabuda en aquest itinerari), sorprèn, perquè sense ser difícil és aeri i amb un punt de vertigen que fa ambient. Una tirada de tràmit per una feixa rocallosa i ens plantem al peu d'un nou diedre vertical a més no poder.

Cal una bona tibada per separar-se del terra, però les bústies són tan bones que no es pot demanar més i després tan sols resta obrir-se bé de cames entre aquestes dues parets netament definides. Diedre de manual, simple d'escalar i perfecte per posar-hi tantes peces com vulguis que de fet no calen perquè s'acaba abans de tenir temps de gaudir-lo a fons.

Ens queda res i menys per acabar la via, des d'on som la furgo només és una formigueta a peu de pantà que dóna fe dels metres escalats.

Darrers passos en la vertical de roca trencada i una carena plena d'arbres en retorna la fermesa del món als peus, ara sí, horitzontal com la lògica diu que ha de ser.

El retorn ens permet una ullada més propera al pany de paret veí on descobrim noves línies que s'endevinen dures i canal avall encara queda temps de girar la vista enrere i resseguir la via escalada. Ens ha agradat, lògica, simple i neta, navega per la paret tans sols amb l'ajuda de fissures i el traç ferm de la roca per dibuixar un itinerari curiosament preservat enmig de tanta línia de parabolt. L'etiqueta de clàssica se la guanya a pols, un plaer escalar-la i acabar una via que ja portava massa temps pendent!

**** Escarra - Muxart, 435m, 75º/M4+, Canigo

2012-01-06T11:30:00.000+01:00

dijous, 28 de desembre del 2011

Tenim l'estranya habilitat d'anar sempre a fer alpinades a darrera hora, sovint aixo es torna en condicions massa justes o precaries. També te altres inconvenients.... Feia varies setmanes que els "espies" ens deien que el Canigó estava de luxe, tot a piolet tracció, pero sincerament em feia una mandra total remuntar en cotxe aquella inacabable pista. La gent insistia i l'hivern no acaba d'arribar a enlloc, doncs cap a el Roselló que enfilem! Resulta que entre el 15 de desembre i el 15 de maig tots els accessos motoritzats a aquest massis quedam barrats des de les gorgues del Llech, o sigui gairebé 20 quilometres a peu per superar en 4 hores els 1600 metres de desnivell que tenim fins el refugi lliure de Cortalets, no vols caldo, dos tasses!

El Canigó tot i el seu aroma mediterrani te una vessant est amb molt de caràcter que encara es realça mes, un cop la neu cobreix les seves parets. Ens acompanya en Xavi i tots tres enfilem cap a l'altiu circ que conforma el Pic del Barbet i Canigó, aproximant ja podem comprovar que la neu esta de luxe per caminar i ser escalada, la ruta que tenim al cap es una de les mes clàssiques de la paret a l'estiu, la Escarra-Muxart i que ara a l'hivern conforma una elegant goulotte en la seva primera meitat.

Els primers llargs es una successió de ressalts en trams sovint encaixonats i que en poca estona dona molt d'ambient a l'escalada. Anem trobant forces pitons i aixo ens despista una mica a l'hora de fer les reunions, (a la ressenya hem posat la solució correcta) i a vegades aquestes ens queden col.locades a llocs una mica exposats e incomodes.

El quart llarg te el pas clau de la via, que sense ser excessivament difícil li afegeix el punt de pebre necessari a tota escalada, es l'unic lloc on no trobarem continuïtat de neu i cal escalar per roca vertical uns 3 o 4 metres a traves d'una estreta xemeneia, molt bona d'equipar i de pujar fent ganxejos de piolets, per acabar sortint per una elegant llengua de neu endurida.

A partir d'aquest passatge la tònica de la via canvia totalment, ara toca avançar per amplies i llargues pendents on la dificultat esta en poder col.locar alguna assegurança decent per permetre avançar a l'emsamble amb un minim de seguretat. L'escalada no es difícil en cap moment i l'ambient que tenim sota els peus tampoc es gens menyspreable i mes en aquestes condicions de neu dura.

Una curta cascada trenca la tònica regular d'aquest segon tram i fa que tinguem que improvisar algun llarg de corda. Al sortir d'aquesta, el mes difícil es poder muntar una reunio digna de la seva funció, fissures cegues, roca trencada, gel de pocs centímetres, toca espremer l'imaginacio i confiar en els companys. El mític Canigo ja es veu a tocar, una darrera rampa per terreny indefinit, mes difícil del que sembla a priori els seus darrers metres i en no res ja tenim caçada la petita creu que dona acces a la bretxa Durier, i que es troba pocs metres per sota del cim.

Despres de tantes hores a l'ombra podem gaudir dels efectes balsàmics del sol de mitja tarda, pero sobre tot gaudim d'unes impressionants vistes al nostre voltant, el vent i el potent anticicló d'aquests dies ens regala una panoràmica superba. La vista marxa a les muntanyes conegudes i estimades Montseny, Sant Llorenç, Montserrat.... Escalar amb els piolets a la ma, amb el mediterrani gairebé a tocar no deixa de ser un petit luxe difícil d'explicar.

Des de el cim i durant tota la jornada, no hem deixat de mirar amb ulls libidinosos, l'arrogant paret oest del pic del Barbet. Moltes de les seves rutes de roca s'han transformat en goulottes exigents de neu i glaç que resten a l'espera de cordades motivades, solvents i que sapiguem arribar a temps.

El que te que ser una bucòlica i contemplativa baixada per una senzilla via normal d'estiu, ara cal parar molta atenció al estret cami que serpenteja l'aresta. Preciosa i sorprenent via a un massis totalment oblidat a l'hivern. Ruta per gaudir sense patir en excés si la trobem en aquestes excel.lents condicions de neu endurida.

Aixi ho hem vist nosaltres:

**** L'Aranya, 260m, V+, Serrat de les Garrigoses, Montserrat

2012-01-04T04:00:00.000+01:00

dilluns, 19 de desembre del 2011

Aquestes dates són perfectes perapropar-se a la cara sud de Montserrat i gaudir d'un sol que temperala roca creant la il·lusió de primavera tremolosa.

Però avui tota la poesia dels dies clars d'hivern està per venir, empresonada en aquesta tardor d'anticiclons serens que duen arrapat un deix de fred pel que encara no estem mentalitzats.

L'Aranya ha estat la proposta perfecta de la Carla, ja que en tenia un record difús i ganes de contrastar sensacions escalant-la de nou. Avui, però ens hem guanyat el primer premi a la motivació perquè tot i que la via és bona, molt més bona del que recordava, el repte ha estat no baixar-nos quan el termòmetre s'ha negat a pujar dels vuit graus i nuvolades intermitents amb l'afegit d'un ventet insidiós han fet la resta.

Comencem al mateix camí i com a bones companyes ens repartim els llargs, parells per la Carla, senars per mi i molts metres de la “millor” roca per gaudir. Les dues primeres tirades són les més difícils i mantingudes de la via.

La primera per incerta, cal navegar entre esperons, atents a plaques de passos fins i a enllaçar fissures enganyosament simples sense dubtar davant lleixes sorrenques.

La segona és pur vici (sempre i quan t'agradin els diedres), a més, té una mica de tot perquè no et quedis amb ganes de res. Comences en una panxa on cal tibar, seguida d'un mur abassegat a forats i remates per un diedre desgavellat, però gairebé net que fa que te n'oblidis del vent, del fred, dels polítics, del discurs del rei i de tot el que no sigui escalar... peus, mans, obrir-se de cames i amunt!

Constatat l'encant del gest i seduïdes per l'estètica imperfecte de la via optem per seguir amunt tot i ja dur al damunt tota la roba que dúiem i tenir com a únic recurs per generar calor el moviment.

La dificultat minva i a la par el traçat es fa discontinu, així que cal destriar el camí en aquest seguit de pilars i esperons que poques pistes donen.

Anem ben preparades, la ressenya que duem és prou detallada i la intuïció femenina fa la resta, tot i que per ser estrictament sinceres s'ha de dir que vam comptar amb alguna ajudeta extra.

La via dóna joc, té poc material, però és franca d'escalar i encara més d'equipar. La Carla n'està especialment encantada doncs li ha picat el cuquet de posar catxarros i està al lloc perfecte per quedar-ne tipa.

Tot i que ja li dic que vagi en compte, perquè la sensació de ser tu qui destries el camí aprofitant la lògica de la paret enganxa, avisada està! A mesura que guanyem metres és fàcil percebre que el principal al·licient d'aquesta via és la seva senzillesa, l'itinerari és simple, directe i contundent.

Allà on hi hagi fissura o un diedre que valgui la pena hi trobareu pas i si una placa té bons cantells no patiu que no deixareu de tastar-la. Pel camí et creues amb altres vies que s'endevinen més airoses, però aquesta té un punt rústec que lluny de desmerèixer li dóna personalitat.

Arribem dalt congelades, felices i gratament sorpreses amb la via que sense tenir res d'especial transmet un munt de bones vibracions. A primer cop d'ull el seu atractiu és discret, no té un traçat audaç ni cap llarg especialment impressionant, però és una línia ben trobada, on t'ho passes bé escalant i això tan obvi és lo que l'ha convertit en la gran clàssica del vessant sud.

No ens entretenim a exterioritzar la nostra alegria, sinó que ens apressem en la rutina dels ràpels amb ganes de ser de nou a peu pla. En necessitem cinc per tornar al camí i ara sí, escalfor de mans a les butxaques i somriures de feina feta en un dia en que el més assenyat hagués estat fer esportiva o directament cafès al bar. Però ningú ha dit que escalar sigui fàcil i avui ens n'hem sortit dignament!

Les 10 pringades del 2011

2012-01-03T12:52:00.000+01:00

Aquesta entrada i un altre es tenia que haver penjat automàticament fa una setmana, pero la tecnologia un cop mes ens gira l'esquena, tot i aixi mes val tard que mai!

El 2011 ja es historia i un cop mes toca girar la vista i fer balanç. Des que ens enfilem per la vertical aquest ha estat l'any mes actiu de tots, ens hem fet un fart a fer roca com no havíem fet mai, també es cert que les condicions hivernals han estat deplorables aquesta temporada, sort de'un final d'any increible, on hem fet la nostre millor escalada, ni mes ni menys que a les Jorasses.! Per la resta nomes dues alpinades amb cara i ulls, la primera a la Valleta a recordar llarg temps per la seva excepcionalitat i la segona per tenir la sort a la tardor de fer una elegant primera ascensio en Cambredease. El gel aquest any a casa nostre ha estat fugisser un cop mes, tot i que van tenir un cop de sort en una bonica linea nova a la Ripera i un cop mes la temporada de fred la hem salvat amb la nostre peregrinació anual a Ecrins. La roca la van encetar aviat i per la porta gran, una setmana d'anticicló a Chamonix ens deixava al sarró dues vies precioses, la dels Suissos al Capuchin i la Rebuffat a l'Aiguille de Midi. Aquest any ha estat finalment el nostre bateig al congost de Montrebei amb una escalada al vessant Aragonès i un altre al Català. A part de continuar fent les grans clàssiques de casa nostra, de les que mai ens cansarem. També hem gaudit d'altres grans escalades un xic oblidades, poder per la seva llunyania com Montoro, o potser pel respecte que fa apropar-se a la paret del Doll. Algunes d'aquestes vies que ara per ara ens venen un pel grans i no haguessin estat possible sense bons companys. Hi ha qui sols veu a las parets xifres, lletres i gimnàstica, nosaltres preferim veure la bellesa de les lineas lògiques, un terreny d'aventura obert a l'imaginacio i un cert repte personal, pero sobre tot, les parets son l'excusa perfecte per gaudir-les amb bons amics. A ells, a TOTS ells que han tingut paciencia amb nosaltres, moltes gracies i pel 2012 mes i millor!.

No recordo ara quin alpinista va dir... - No em pregunteu que he escalat, pregunteu-me d'on me he hagut de baixar- quan ho vaig llegir per primer cop no ho vaig entendre del tot, però amb el pas del temps ens hem adonat que una de les essències de l'escalada es voler fer sempre un pas mes enllà, descobrir camins alternatius i maneres originals de caminar-los. Aixo si... sovint el preu es no anar enlloc, tot i que aquest viatge interior va mes enllà d'assolir un cim o tatxar una via. Aqui un petit resum de les nostres "pringades" d'aquest any, de les quals, tot i ser-ho, ara no les considerem un fracàs sino un bon aprenentatge pel futur.

- Gavarnie, l'etern gafe
Aquesta estranya relació que tinc amb el Circ de Gavarnie es dificilment explicable sino es a traves d'algun expert en ciències paranormals. He perdut el compte la d'hiverns que peregrinen al major congelador del Pirineu. Aquest any han estat tres cops que hem marxat carregats d'il.lusions i projectes i hem tornat capcopts. Una per la falta de condicions, l'altre pel excés de neu a primavera entrant per Bujaruelo directament al segon mur i la mes surrealista de totes, un cop posats per feina a Fluido Glacial i escalant sobre un gel molt tou s'em va quedar la cara de panoli (com podeu veure a la foto) despres de partir la fulla del piolet.

- Esquizofrenia i les males vibracions a la Vall d'Otal

La Vall d'Otal es un oblidat racò del Pirineu amb rutes de caràcter totes elles, tots els hiverns aquest lloc surt apuntat i subratllat en majúscula en l'apartat "pendents". Al final ens decidim a anar tot i no disposar de cap informació previa de les seves condicions. Una vall preciosa, les rutes semblen escalables, la neu ens deixa apropar-nos, tot sembla perfecte, pero.... portem males vibracions, alguna cosa que no sabem dir que es, ens diu que avui no toca ficar-nos en cap via, al final fem cas al nostre sisè sentit i reculem avall. Efectivament, hi ha quelcom difícil d'explicar que ens avisa quan cal girar cua. Poques hores mes tard una brutal nevada arribava amb nosaltres a Torla.

- Diedre Vidal-Farreny i el meu dit

El temps, la motivació i l'edat de fer friky ho he deixat clarament enrere. Un bon dia que ens decidim fer una via llarga (pero curta), amb aproximació inexistent i on es possible "acerar" quan el tema es posi complicat, no tinc cap millor idea que intentar passar fent posturetes al pas clau (6a no malpenseu ehhh), aqui un invertit, alla un romo, ara un monodit i .... ahhhhhhhhhhh el dit se'm regira totalment del reves. Era la primera lesio d'aquesta mena que patia i amb el meu habitual optimisme i uns dies de repos ja ho donava per recuperat. Les setmanes passaven i el dolor cada cop anava a mes i la lesio a pitjor. Al final van ser dos llargs mesos on van recuperar el gust per les marxes populars i les llargues caminades a enlloc, aixo si... per no acabar de perdre de tot el cap, agafar els piolets no em provocavem cap molestia.

- Eigernordwand, el pes del mite i de la neu.

Doncs si... una de les rehabilitacions pel dit va ser marxar a fer la nord clàssica del Eiger, tot i que nomes vam fer aixo, marxar! Aquesta temporada durant moltes setmanes a la paret mes mítica dels Alps ha tingut molt bones condicions per ser escalada, els dies passaven i calia superar molts entrebancs, primer de tot els nostres dubtes i pors, despres trobar algun sonat com nosaltres i per ultim saber trobar les dates disponibles.

Un cop a Grindewald amb les motxilles ja carregades a l'esquena tenim la brillant idea de pasar per la casa de guies a preguntar per les condicions -Neeeein, the Eiger is very dangerous, more snow yesterday!- escoltem aixo amb cara de pardillos total. No ens rendim i enfilem a la desesperada a Chamonix, al dia següent la muntanya ens diu... -Neeein, the fil du plom, is so later-

- Les Agudes, deshidratacio a una cara nord.

Una sensació que ens encanta es devorar metres i metres a la vertical sobre una dificultat que ens trobem prou còmodes i sempre que volem portar aixo a terme hem de fer bones quilometrades a les grans parets del Pirineu. Un bon dia s'encén la llum i decidim que ho farem al costat de casa i en un terreny prou conegut i escalat per nosaltres, un lloc oblidat per la comunitat escaladora, pero que a nosaltres fa temps que ens te atrapats, el Montseny. 4 vies a tocar una de l'altre i on cal escalar i tenir clara l'estratègia per poder encadenar-les totes elles. Una jornada perfecte, a excepció del detall que nomes acabar la primera via ens vam quedar sense aigua i va ser una llarga cursa lluitant contra la paret i la deshidratació i que ens va posar a prova si tenim en compte que el mes facil que podien fer quan acabaven una via era marxar al bar i no a buscar la següent escalada. Aixo si... pocs cops ens ha sentat tant be una cervesa com aquella tant i tant merescuda.

- Anglada-Cerdá al Frare Gros i el Bigwall impossible

Des de que fa uns anys ens van quedar amb la mel als llavis de poder acabar aquesta impressionant linea a la cara nord del Frare Gros, sempre la teniem en ment, pero per fer escalades d'aquest tipus cal lligar moltes coses per assegurar la jugada. Al final i de manera inesperada trobem la millor de les companyies possibles per escalar la Anglada-Cerda. La via ens resulta dura desde el primer metre, cap de nosaltres no recordem aquestes dificultats, la via ha estat gairebé desequipada per un proper reequipament i nosaltres sense saber-ho. Tot un dia per fer nomes tres llargs que ens deixen baldats. Tastem les sensacions de gaudir d'una nit penjats sobre el buit i al dia següent optem per baixar. Setmanes mes tard amb la corda fixada fins la R3 quedem desfondats nomes de jumarejar. Hi haura un quart intent?

- Drac de Tumeneia, quan els dubtes fan recular

Segurament si demanessin sobre comanda la nostre via perfecta, segurament s'assemblaria molt al gran diedre del Drac de Tumeneia, entorn alpi i llunya, granit fissurat de gran qualitat, linea directe a cim, gairebé desequipada, escalada mantinguda. A vegades tot i trobar una via a la carta no tens el teu dia i quan aixo passa el millor es gaudir del meravellos entorn i tornar amb la motivació ben alta per estar a l'alçada del repte i de l'aproximació.

- La Ravier a Esparrets, per si no tingues prou aproximacio...

Doncs aixo... per si no tingues prou aproximació ja per la seva ruta habitual que segurament te el major desnivell de cotxe a cim de tot el Pirineu, nosaltres no tenim cap millor idea que venir per la vall d'Ordesa carregats amb trastos per escalar, pes per bivaquejar i menjar uns quants dies. Per si no tinguesim prou aproximació, tot i fer-la aquest cop en baixada el dia de l'escalada se'ns fa llarguissima la baixada pel que resta de la glacera del Perdut. Un cop al peu dels bastions que conformen el pic d'Esparrets ens confonen d'entrada i escalem per terreny verge uns quants llargs abans d'adonar-nos del nostre error, massa tard per recular en una via d'aquestes dimensions. No passa res... quan vas a una via amb visio Zen, cal aplicar-la fins el final.

Mª Antonia Simó a Sant Gervas, Territori "senglar"

Sovint l'escalada es l'excusa perfecte per descobrir nous racons, atractives parets, per posar a prova el nostre sentit de l'orientació i sobre tot el nostre esperit de senglars i aquest cop a la serra de Sant Gervas, vam descobrir els nostres limits. Tot i saber que anavem amb una via amb el segell "Ballart" on les xapes brillen per la seva absència i sovint l'aventura esta garantida. tampoc esperaven que una via en on grau teòricament baix ens poses tant a lloc. Qui vulgui experimentar l'amazoninclimb, aquesta es la seva via!

- Bivaquejant a la Torre d'Eina

Sovint el mono de trepitjar neu i unit a la falta de condicions fa que ens vulguem sentir alpinistes mes enllà de fer un simple corredor d'anada i tornada al dia des de casa. Aquest cop marxem amb la ment oberta i la motxilla plena, cap a on les nostres passes ens duguin. Al cap portem la cara est de la Torre d'Eina, paret amb caràcter, caiguda en el mes absoluts dels oblits. Tot va sobre rodes fins que cau la nit i hem d'improvisar un bivac, fred i vent considerable, gas que s'acaba inesperadament, impossibilitat de hidratar-nos i descongelar peus i botes. L'objectiu inicial i agosarat de la Torre d'Eina, en poques hores a passat sols a arribar sans i estalvis a Cambredease. Que romantic es somiar ser alpinista i que dur experimentar-ho.

***** Manowar, 305m, 6b+, Paret del Doll

2011-12-26T13:54:00.000+01:00

dissabte, 17 de desembre del 2011

Cada cop que enfilaven el pantà de Camarasa la mirada es clavava en unes arrogants parets de diedres i fissures perfectes, era la paret del Doll i cada cop que veia piades de gent que les havia tastat, els comentaris eren unanims, terreny d'aventura, roca discreta, verticalitat acusada, entorn salvatge... vaja que ho tenia tot per que tard o d'hora fesim una visita. La setmana anterior amb en Kiko, la boira ens frustra els plans d'una incursio, en Pere al assabentar-se ens diu que ens recordem d'ell si tornem de nou, una proposta massa temptadora com per deixar-la passar...

Sense poder matinar gaire pel intens fred que fa i carregats amb una munio "d'amics" com pocs cops recordem, ens posem en marxa activant el GPS desde el primer pas. No es agosarat dir que a aquest indret l'aventura comença nomes sortir del cotxe. Començem per camins inexistens on cal intuicio i sovint caminar en direccio oposada a la paret que no veus fins al darrer moment, en tot moment ens surten al pas i desapareixen petits corriols, en una d'aquestes perdues hem de muntar un rapel de 25 metres per superar el primer tall.

un cop al terra ens adonem que el cami normal fa una llarga volta per una petita vall encaixonada. Gairebe fins l'inici de la via que no trobem cami comode i evident, ha estat hora i mitja incomoda per arribar a la Manowar. La paret del Doll a mesura que t'apropes va mostrant el seu caracter altiu, ferestec i sovint amb roca taronja leprosa, sortosament per on discorre la nostre via el gris predomina. l'entorn es salvatge, a pocs llocs de Catalunya es pot sentir aquesta solitud, tot i estar envoltats pel tren de La Pobla i la carretera de Tremp

La via comença amb caracter, dels seus 300 metres els mes durs amb diferencia son els 4 primers, un potent desplom que en Pere s'entossudeix en alliberar llarga estona, potser avui no es el millor dia per l'escalada del gest, son les 12 del migdia i es el cap de setmana amb el dia mes curt del any, uns passos d'artificial i a correr amunt... El primer llarg ens fa arronsar el nas, es dur, obligat i la roca deixa molt que desitjar, fins i tot trobem una variant de cinque en travessia de levitar que ens les fa passar magres.

La segona tirada es mes del mateix, pero sense el pas de bloc inicial, ara ja comencem a tastar les primeres fissures verticals o desplomades que alternen amb passatges fins sobre placa. Sense cap mena de dubte aquest dos llargs son els mes difícils amb diferencia i on trobarem les poques expansions de la via. Poc a poc la roca millora, l'ambient tambe i comencem a gaudir d'aquest festival de diedres i fissures que no deixarem fins el final.

La tercera tirada ja es un altre historia, tot i que molt de compte amb la seva graduació a la baixa, un allargassat diedre perfecte de baix a dalt ratllat per una fissura que devora tot el que li volem donar de menjar. Ara la roca es simplement perfecta i amb un canto salvador quan estem ben apurats. Un llarg mes de tramit sense serp que ens deixa a la feixa i on l'espectacle es antològic, un amfiteatre de xemeneies, diedres i fissures de totes mides, colors i no apte per tots els públics.

Aquesta segona meitat es un festival fissurat com pocs he fet, totalment vertical pero de protecció absolutament franca. Ara que la via es suavitza una mica seria el nostre torn, pero veiem que la nit ens cau a sobre si o si, decidim anar per feina amb en Pere xalant per davant. La cinquena tirada s'enfila per una ample esquerda en el lateral d'una agulla adosada i ens depara una escalada simplement genial. Trobem un pas d'offwidth a la meitat i nomes per aquest passatge ja ha valgut la pena arrosegar el camalot del 4!

Sorprenenment la via no acaba de resseguir el diedre fins al capdamunt de l'agulla. Muntem reunio a una aeria plataforma i a continuacio fem una espectacular travessa on cal parar atencio amb la roca trencada pels peus. Sempre m'ha admirat la capacitat d'alguns aperturistes per saber trobar alternatives com aquesta.

El final de la via i del dia ja s'intueixen, seguin amunt un nou sistema de fissures que tot i la seva verticalitat es deixa fer amb facilitat. Ja estem al penultim llarg i sobre el paper tambe tocara apretar, es tracta d'un petit sostre fissurat per començar i una placa de busties lleugerament desplomada per acabar. En Pere va amb la motivacio pels nuvols i nomes li fallen les forçes en el darrer moviment de tots. Quan començem nosaltres la nit cau de cop i Laura tambe.... una roca que se li trenca, despres un altre, un friend que aguanta el meu A1 i no el seu, ella que mai cau i avui te sobredosis! Crec que mai havia escalat al meu limit enmig de negra nit i te el seu punt...

El darrer llarg de tramit anem per feina i optem per una variant facil arrosegant la corda. Les darreres llums encara ens esperen per saludar-nos, mentres nosaltres ens felicitem euforics. Quin viote mes maco i acabant sobre la botzina final! La majoria de cops que fem una via dura i no escalem gairebé res de primers, sortim amb una entranya sensació de buidor, avui no ha estat pas el cas, fins i tot anar de segon ens ha fet vibrar i apretar de valent. Tothom que ha escalat aqui, sap que l'escalada no es pot donar per acabada fins arribar al cotxe i aixi es! Tenim clar que cal pujar una mica i carenejar cap a l'oest a buscar un desdibuixat corriol, pero tots els camins de senglar que surten al pas ens portan en direcció oposada, fins que ens troben enmig del no res mes absolut, toca orientar-se negra nit a traves d'un bosc ben espes, els pocs cotxes que veiem passar a lo lluny son una bona referència i com per art de magia en menys de una hora ens topem per sorpresa amb la furgoneta.

Via d'aventura al 100% en un entorn salvatge que no ens deixara en absolut indiferents, traçat logic i contundent sobre bona roca, amb un equipament que no li resta caràcter a l'escalada. Una primera part dura i obligada en el 6a/A1 i una segona part mes amable i de gaudir a cada metre que guanyem. Indispensable!

PD al nostre "admirador" secret, que ens deixa missatges i denuncies posant-nos a parir per la nostres ansies de gloria, per les nostres limitacions verticals i per abusar dels amics, avui t'ho hem possat a ou, maxacans a fons, que nosaltres et seguirem censurant, les tradicions no es poden perdre!. Fins i tot per tu... BONES FESTES!

*** Isaac-Gabriel, 160m, V+, Paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai

2011-12-25T14:31:00.001+01:00

divendres, 16 de desembre del 2011

La previsió del temps nomésdeixa clara una cosa, que farà fred, molt de fred. La resta és unample ventall de possibilitats que a hores d'ara juga en contranostre, doncs a un cel enterbolit se li ha d'afegir un vent insidiósque amenaça amb deixar-nos palplantats a poc que ens despistem.Escalar amb les mans balbes pel fred no entra dintre els meus plans,però avui no sembla que tinguem gaires més opcions, ja que la mancade sol fa ingrates fins i tot les parets sud. En Sergi i en Zapi enstroben a Balaguer discutint la jugada. Ens olorem que per més que entinguem ganes, les parets del Montroig hauran d'esperar dies méspropicis. Una mica desmotivats ens n'anem al bar a veure si amb uncafè espolsem la son de les orelles i enredem el fred. La tàcticafunciona i per unanimitat decidim apropar-nos a Sant Llorenç deMontgai que és d'aquells llocs al que mai fa mandra tornar-hi isempre en surts content.

Som pràctics i a la primera paret que trobem ens hi quedem. A més, en un dia com avui què millor que la paret de l'Ós? aproximació nul·la, recer del vent i una clàssica que ja fa molt de temps que tenim pendent, la Isaac-Gabriel.

No duem ressenya, però en Sergi la va fer en solitari ja fa molts anys i diu tenir bona memòria. Així que després d'una àrdua aproximació de dos minuts, ja és gaudint de les delícies dels cantos romos amb les mans glaçades.

El passet d'entrada abans de xapar el primer bolt, té delicte, t'agafa en fred (i no en el sentit literal del terme) i crec que és el més relliscós de tota la via, finet i de pur equilibri.

En la resta de tirada no és que la roca sigui molt millor, però com a mínim el terra està més lluny i les bústies, tot i que polides, són bones. L'arribada a la reunió, però, compensa el patinatge previ, aèria, atlètica i amb fissures com déu mana.

Bé, ja ens hem tret el fred de sobre, però de moment la via apreta i la bavaresa que tinc sobre el cap promet. Estic temptada de deixar que segueixi en Josep, realment aquest tipus d'escalada se li dóna millor que a mi, però sé que després em penediré, així que prou d'excuses i amunt.

Deixo la finura de banda i tibo amb ganes per pujar dalt d'una lleixa a veure si des d'aquí això fa millor pinta! Placa i adherència, festival, amb el que a mi m'agraden, sobretot si estan polides! Paciència, poc a poc i anar fent, els seguros són al lloc correcte i és fàcil posar algun catxarro que m'acabi de donar la confiança que em falta en aquest tipus de roca.

Els companys des de dalt em van cantant per on va la via, que de fet és força lògica, i levitant per aquestes plaques en les que no m'hi acabo de trobar còmoda em planto al peu d'un diedre ben vertical. Sense contemplacions, nova tibada amb A0 inclòs i per terreny cada cop més senzill arribo a la feixa de la segona reunió sense més contratemps.

Ep, què passa aquí? la via marxa descaradament a l'esquerra i la roca és absolutament diferent, rugosa, aspre i amb uns cantos que després de tant de patinatge et fan emocionar.

El contrast és tal que sembla que hàgim canviat de paret, però l'embassament als peus i la carretera donen fe que no hem patit cap mena de translació. I el millor està per venir, perquè després del flanqueig ve una placa que és una meravella, vertical, aèria i amb unes regletes que són pura delícia.

Ara sí que estic començant a passar-m'ho realment bé escalant i no m'importa el més mínim seguir amunt, tot i que ja fa estona que hem perdut de vista en Sergi i en Zapi i amb prou feines endevinem per on segueix la via. Ja ho trobaré, radar i a navegar!

En aquest pany de paret es creua més d'una línia, però opto per no complicar-me la vida i buscar el terreny més evident que acaba sent una llarga diagonal rematada per una bavaresa generosament equipada i prou vertical per deixar-te els braços contents.

De nou un llarg absolutament recomanable amb un traçat que és pura lògica i roca excel·lent. Des de la reunió veig els companys que ja són baix preocupats perquè fa estona que no ens escoltaven i ens imaginaven fent tombs per la paret.

Com que els veiem amb ganes d'anar a fer la birra al bar espavilem, tans sols queda un llarg, curtet, però amb passos prou bonics per mantenir l'interès fins el final. Mentre ens esperen fan de paparazzi i realment encertar on som en aquest pany de paret és un bon passatemps.

Els trobem a mitja baixada amb ganes de comentar la jugada i és que tots n'hem sortit contents amb la via. Ha estat una grata sorpresa i això que d'entrada no és que em fes massa goig. Però ara ja sabeu el secret, cal paciència als dos primers llargs i a gaudir la resta!

*** Carol-line, Cambradase i Dérobé-Corredor en S, Roc del Boc,600m, AD+, 60ºmax.

2011-12-23T15:03:00.000+01:00

dimecres i dijous, 14 i 15 dedesembre del 2011

Com que hem estat bons minyons elsReis Mags s'han avançat i ens han deixat un parell de xaquetes deploma que fan d'allò més goig. Com que idees no ens falten, perestrenar-los se'ns acut algo tan “original” com anar a fer unbivac alpí i testar si és certa tota la calidesa que prometen.Tenint en compte que els patrocinadors, com el gel, brillen per laseva absència, podem dir que tracta de masoquisme gratuït. Per siqueda algun dubte, només dir que ja que els Alps ens queden massalluny ens decantem per provar-los a l'ombra del Roc del Boc venintdel circ de Cambredase, que no queda precisament de pas.

Però és que aquestes neus primerenques han despertat la nostàlgia dels nostres inicis quan el que primava era la descoberta de noves valls i l'encant dels seus itineraris més clàssics.

Així doncs, ben carregats amb el material de bivac a l'esquena, més una corda i algo de ferralla per si de cas, enfilem el conus d'entrada del Carol-line. Fa un fred de mil dimonis i un vent que mossega amb ganes, però el moviment és un bon antídot per mantenir l'escalfor i aquestes primeres rampes gelades compleixen aquesta funció a la perfecció.

Algun ressalt per donar-hi color, intercalats amb mixte de la casa per anar agafant rodatge, un flanqueig que sempre fa ambient i una bonica cornisa per arrodonir un corredor que sense ser difícil és prou reeixit i del tot recomanable per fer un primer tast al circ.

Hem anat ràpid, cosa no gaire difícil si es té en compte que amb aquest fred només pares el temps mínim imprescindible per fer alguna foto i poc més. A la carena, malgrat el sol, el vent segueix fent de les seves i l'ambient no passa de gèlid. Així que no ens hi entretenim i comencem a buscar el millor pendent per baixar cap al nostre proper objectiu, el Roc del Boc.

Lo normal, quan es va a fer algun itinerari a aquesta paret, és remuntar la llarga vall de Planés, però nosaltres avui fugim de l'ortodòxia i hi anem directes des de Cambredase. Així doncs, encarem les rampes nevades de baixada que donen pas a pendents d'herba igualment verticals abans no trepitgem el fons de vall on la neu sembla no voler marxar a despit del sol que ara, per fi, sí que escalfa.

Mirem el rellotge i tan sols són les dues del migdia, vaja que no hi ha excusa per no fer un nou corredor, així que tocarà castigar una mica més les cames. Ens sorprèn veure traça a l'entrada de gairebé totes les canals, a primer cop d'ull sembla que no hi hagi gaires condicions, però mirant-t'ho amb més “carinyo” s'intueix que la neu està començant a transformar. Tot i així molta roca, molt de mixte i poc gel, per tant, malgrat la bona pinta que fa el corredor Central, passem de llarg i anem a buscar un itinerari més senzill que avui estem en proves i l'objectiu és fer metres i no dificultat.

La sensatesa i l'horari fa que ens decantem per un corredor a l'extrem dret de la paret i ens duem una agradable sorpresa perquè malgrat tenir dificultat zero li podem posar un deu en estètica. Salvant les distàncies recorda l'Ordiguer, amb un traçat no tant encaixonat, però amb una elegància innata.

De fet lo més compromès és no ensopegar a l'aresta cimera, mentre bades contemplant el Pic Rodó, gran desconegut, però amb línies més que interessants. La panoràmica que tenim des del coll del Boc ens fa descartar la idea inicial, que era completar l'excursió baixant a la vall veïna i fer bivac sota la cara est de la Torre d'Eina. L'entramat de cordals que divisem des d'aquí dalt ens faria fer més volta del que teníem previst, realment no ser si entristir-me o alegrar-me de no completar la matxucada.

Baixem de nou cap a la vall de Planés a buscar un lloc on instal·lar l'apartament amb vistes on fer nit, però amb el que no contàvem és amb aquest vent que no dóna treva i ens obliga a fer tasques extres de manobre si volem tenir un lloc arrecerat on dormir. Ja sabeu, lo típic... cavar una mica, aplanar, aixecar un bon mur i a fondre neu per fer el sopar que avui ens l'hem guanyat!

La nit és divertida, malgrat el curro fins i tot les botes estan a punt de sortir volant, però nosaltres en el nostre cau fet de sac, funda i plomes ens en sortim prou bé i no passem més fred del tolerable. Sortir d'aquest embolcall ja és una altra història i aconseguir posar-se unes botes petrificades té el seu punt de morbo.

Per acabar-ho d'adobar el poc gas que queda és congela i resulta impossible escalfar les botes ni beure res, doncs el te d'ahir és un glaçó amb ben poca utilitat. El vent que no para, bufa de valent, més que fort ahir si cap, glaçant-nos, així que recollim campament i enfilem com autòmats els pendents que duen al cordal.

La sensació de fred és intensa, et roba l'energia i fa la pujada feixuga. Amb l'exercici entrem en calor poc a poc, però hi ha algo que no rutlla, en Josep fa massa estona que no sent els peus i les seves botes segueixen tant congelades com en el moment de calçar-les. Ja a l'aresta aconseguim parar al recer del vent i comprovem sorpresos que té un dit amb símptomes de congelació. Massatges, escalfor i quan se li recupera crits de dolor que es deuen sentir des de Puigcerdà i de nou en moviment per enganyar el fred.

El cordal és llarg, però sense cap mena de complicació, la tensió ja va quedant enrere i quan gires la vista te n'adones del tros recorregut. Els núvols van atapeint el cel, s'apropa un canvi de temps, però nosaltres rai.

Ja som a tocar de les pistes d'Eyne, de retorn a l'escalfor de la civilització, després d'aquesta intensa jornada de proves. Intensa i profitosa, hem fet fons, hem escalat dos elegants corredors de tall clàssic i de retruc hem constatat errades i encerts de cara a futurs bivacs aquests ja sí, esperem de més entitat i menys accidentats!

** Alba Artigues, 275m, 6c, Cap del Ras, Ager

2011-12-21T19:39:00.005+01:00

dissabte, 10 de desembre del 2010

Fa un parell d'anys que no coincideixo amb en Kiko, pero avui tocava i com sempre que m'encordo amb ell es per fer vies de recordar llarg temps. L'idea inicial es anar a la paret del Doll, pero una boira espesa i pixanera ens fan buscar recorreguts a mes alçada i com sempre que passa aixo a aquest indret, el Cap del Ras es l'escollit. Queixalada a Lo Torres mentres copiem d'urgència alguna ressenya i amunt! Ens ha anat d'un pel no tastar la boira, esta gairebé a l'alçada de la pista, pero per sort gaudirem del sol amb un bonic mar de núvols com a teló de fons.

La via en els primers metres ja marca la tònica, grau ajustadissím, equipament auster, on caldra saber llegir la roca. Tot i donar la ressenya un cinquè pelat em trobo agafat com un estaquirot al primer pitó que em surt al pas, avui caldra apretar... Quan arriba el torn del company, aquest negocia amb soltura una estreta fissura xula i mes facil del que pot semblar a priori, per passar despres per unes plaques fines fines... fins la reunió.

La tercera tirada s'inicia en una llarga i espectacular travessa, per enfilar despres per un diedre molt vertical i totalment net a equipar al gust de cada un. Surt una escalada aeria i plaent amb bona roca. El quart es una altra historia, equipat sense cap mena de lògica on la primera xapa esta a l'alçada de la reunio uns 8 metres a la dreta buscant un terreny força monolític. Kiko opta per seguir el sentit comú i surt recte amunt fins trobar una feixa on cal fer travessa i buscar de nou la ruta, aparentment es mes facil, pero tambe força expo, ja que en tota l'excursió que fa no aconsegueix col.locar res sensat. Jo de segon opto per la tercera via, o sigui fer tot el possible per evitar aquest mega-pendul i em trobo en un tram de roca trencada, mal equipada i on en costa molt pujar tot i fer mil guarrades. Al retrobar-nos coincidim o que canvia molt aixo o es un bon "trunyu" de via.

Torna a sortir ell, on negocia un intens desplom lateral equipat amb el cul, quan arribo jo de segon i desxapo em jugo un bon galetot al sortir en lliure dels pedals i per mes inri, despres toca desgrimpar per recuperar-los. Tenim ganes d'acabar la via i opto per enllaçar els dos propers llargs que no son res mes que les típiques panxes discontinues tan habituals a la part alta d'aquesta paret. Ara la via va a tocar del Fanal Nocturn i a vegades estic temptat de marxar cap a ella.

Ja estem a la darrera feixa on coincideixen en pocs metres varies reunions i evidentment la nostre ruta va pel pany mes evident per guanyar el cim. Aixo si... un cop guanyem els primers metres finets, l'escalada es torna noble i agraïda sobre una roca genial amb fissures horitzontals tipus "Vilanova" i on cal apretar el cul fins el darrer metre.

Només per les vistes del capvespre dalt d'aquest privilegiat mirador del Montsec ja ha valgut la pena l'excursió vertical. De la via em queda un sentiment agredolç, dos llargs força bons (tercer i ultim) i la resta un recorregut molt rebuscat i amb un equipament que si no vas sobrat et posa dels nervis i a lloc. El 6a es obligat del tot.

QUIN ANY!!!, ENTRADA NUMERO 100 i les que falten....

*** Cita a Cegues, 150m, V+/Ae, lo Peladet, Rúbies

2011-12-20T18:10:00.005+01:00

dimecres, 7 de desembre del 2011
Matí fred, molt fred, matí de cristall i valls emboirades. Avui l'hivern s'insinua en la transparència del cel i en aquest blau que de tant nítid pot arribar a tallar. La pista és i es fa llarga, però no tenim pressa, perquè abans d'escalar cal esperar l'impuls del sol.

Així doncs, resseguim aquesta espina dorsal feta de parets i espadats que no donen treva fins caure a pic cap el congost de Terradets i tot i així la vista encara es perd en carenes que no deixen mai d'aixecar-se cap a l'horitzó.

La mirada, però, queda presa en Rúbies i una sensació de pèrdua t'estreny el cor. Impossible evitar la nostàlgia d'un passat que no coneixem i d'una gent ferrenya, feta a aquest paisatge dur i auster. L'alenada del record passa i ens posem en moviment, ara són les nostres passes les que donen un tarannà nou a aquest indret, però aquest cop els camins són verticals.

És la nostra primera visita a Rúbies i la via escollida sembla tota una declaració d'intencions, Cita a Cegues. En Xavi i la Nuri ens acompanyen, però com que avui tenim tota la paret per nosaltres sols se'n van a la veïna Maduritas Calientes, no és qüestió de saturar les vies! El primer llarg ens agafa en fred i no en el sentit literal del terme.

La roca encara guarda la fredor de la nit, però el sol, puntual, acut en el nostre auxili i les sensacions de l'escalada comencen a brollar. Cal trucar a la porta, temptejar la roca, provar el pas i encertar fissures.

Les assegurances són ben distribuïdes, ni massa a prop, ni massa lluny, sense perdre l'encant d'haver de col·locar alguna peça pel camí, ni l'emoció d'algun pitó dubtós.

Petits cantells que és trenquen, trams més verticals del que esperàvem, menys adherència de la que temíem i una munió de passos d'allò més variats. Plaques que donen pas a diedres, petits desploms, regletes exigües, bústies generoses i fissures a dojo.

A mida que escales canvia la percepció de la paret, la primera impressió era de roca prou compacta per esdevenir monòtona, però no! El traçat solca la paret fent gala d'una lògica descarada que evita les principals dificultats i ens regala amb passatges aeris, flanquejos vibrants i murs on el que no hi falta són cantells.

En Xavi i la Nuri fan via a la par que nosaltres ben escortats pels espadats veïns que s'alcen insolents poc disposats a cedir protagonisme. Tan sols ens veiem a estones, però les suficients per saber que les bones sensacions de l'escalada són compartides.

El cim arriba abans d'hora, quan encara no hem sadollat l'ànsia d'escalar, però aquest cop el rellotge mana i baixem cap a la Portella Blanca. Ens ha agradat el lloc, el seu silenci amaga històries que ja no coneixerem, però les línies que es dibuixen a les seves parets parlen per si soles d'un nou despertar d'aquest racó de món!

"El fil" the video!

2011-12-18T15:23:00.002+01:00

***** NOVA VIA "El fil" 250m, 80º/M5+/A2, Cambredease

2011-12-12T18:56:00.000+01:00

diumenge, 4 de desembre del 2011

Els dies s'escurcen, les nits s'allarguen, les temperatures baixen i ja tenim aqui un nou hivern, amb indissimulada il. llussio que sigui mes llarg i millor que l'anterior (que no sera gaire difícil...) i tant punt ens assabentem que hi ha algun lloc amb un minin de condicions per picar cap alla que marxem, aquest cop encetem la temporada alpina a la tardor i el lloc escollit es Cambredease, un indret on tot i les seves bones rutes encara ens hi hem d'estrenar. Ens ajuntem 6 fanàtics que creiem veure sempre amb millors ulls les condicions del que realment son i ja posats anem a tastar les dues vies de mes renom del circ, la dels Alfons i la Visionaris.

Mentres aproximem un estret fil de neu que trascorre a la dreta del esperó de la Poire em crida l'atenció cada cop més i més, al final no em puc estar de dir en veu alta....: -jo allo ho veig escalable, qui em vol acompanyar?- els companys em mirem com si m'hagués begut l'enteniment i fos nomes una vacil·lada de les meves, certament de lluny i frontalment es veu força cachondo i mes al comprovar amb els binocles que a la goulotte no s'intueix la sortida perque acaba sota un sostre rocos. Pero jo continuo insistint i perseverant, tinc clar que sempre m'ha emplenat molt mes explorar que repetir (tot i que sovint l'exit acompanya poc), ben al contrari que la majoria de gent que per sobre de tot han de "fixar". Com vaig escoltar un cop a un gran alpinista... "desde que se invento el rapel, no hay via que no merezca un buen intento". Al final en Pere s'acaba engrescant i aproximem rapids a la ruta, sabem que la jornada sera llarga i la foscor arriba a finals de tardor massa aviat.

La ruta es veu tremendament estètica. Hi ha un curios efecte òptic que es dona sobre tot amb la neu i el gel, es que al peu de via tot es veu bastant mes tombat i assequible del que veiem frontalment, sovint en poca estona ens adonem del nostre auto-engany, com es el cas que ens ocupa. Avancem els primers 100 metres a pel per guanyar el maxim de temps i muntem una reunio sota una paret protegida al inici de la goulotte.

Nomes superar un curt resalt glaçat em trobo una reunio d'inviolables a pocs metres d'on hem muntat, decidim mudar-nos aqui, ja que les vistes ara son millors. Segurament es tracta d'alguna via nova de roca que va a buscar l'esperó i de la que no hem trobat cap informacio a hores d'ara. Ens anem fixant i veiem xapes i pitons escampats per tot arreu, certament aquest granit fissurat deu ser un goig d'escalar a l'estiu. Per davant tenim un llarg preciós que cada cop es va posant mes encaixonat i vertical, amb algun tram picant de difícil protecció. Qui dimonis deia a peu de via que semblava rampos..? Just en el tram mes vertical de tots, s'acaben els 60 metres de corda i hem de fer un curt tram ensamblats. Sortosament m'apareix el darrer longlife del dia i l'aprofito per muntar una reunio "homologada".

Es el torn d'en Pere, la seva tirada tambe comença amb la mateixa tonica encaixonada i mantinguda, al menys en el tram que podem veure des d'on ens trobem, aixo si... se'ns ha acabat gaudir del piolet-traccio! ara va trobant neu endurida a mig regelar que de tant en tant s'enfonsa sota el seu pes. I just aquell tram que no veiem es on trobem el "bacalao", ara la neu nomes es un destorb que impedeix veure les fissures netes per ganxejar i anar guanyant metre a metre amb l'adrenalina pels núvols. L'evident linea tambe ha desaparegut i cal anar canviant de diedres, fent travesses en un terreny força vertical i no gaire franc de protegir, sort de la molsa glaçada que punxar en ella ens proporciona algun que altre moment de plaer i serenor. Crec que mai havia escoltat de la boca del company tants cops i seguits la paraula pilla-pilla. Quan em toca a mi ho entenc tot, quin peaso llarg mes precari que s'ha currat el malparit i aixo que no es pas el seu terreny!

Les tirades han sortit molt llargues i intuïm que ens queda nomes una, pero tambe intuim que aqui caldra suar de valent. Hem muntat reunio a un niu d'aligues envoltat de desploms i parets verticals, per sobre dels nostres caps s'endevinen dos esquifits diedres tapissats de blanc, pero aviat ens adonem que no es res mes que la maleïda neu-sucre que hem trobat a l'anterior llarg, per tant toca sortir com sigui, o sease... a fer una mica d'artifo-alpino-rudimentari. Per sort aviat trobo una allargassada i vertical fissura on els pitons i els tascons entren a caldo, aixo si.. previa neteja del gel. Algun pas de riure amb els camalots en fissures verglasejades i ja hi som en una suau rampa que es la porta de sortida i el que pot semblar el tram mes facil de la via ens acaba posant dels nervis. Una monolítica placa amb neu sense consistencia que la tapa tota i que de tant en tant derrapo per la roca amb aquell irritant i inconfusible soroll metàl·lic, fins trobar un petit perfil que m'atura i aixi anar seguim aquest diabòlic joc una estoneta.

Una darrera aresta amb molt d'ambient sobre neu inconsistent, amb vistes d'ocell sobre el circ. Molt a prop de la carena aprofito un gran bloc per muntar la darrera reunio. Alucino quan veig al company pujar per la placa-trampa amb un sol piolet, l'altre li ha caigut avall. O sigui que res de retrobar als companys que deuen estar a hores d'ara sortint de Visionaris i retornar plegats plàcidament per l'aresta oest, tocara rapelar tot el que hem escalat. Per sort el piolet ha quedat clavat a mitja via i ens estalviarem cavar a peu de la ruta per trobar-ho.

Sense venir a buscar res, avui, marxem amb un dels millors dels tresors que podien trobar, una preciosa i efímera via amb la que encetem una nova temporada hivernal, aixo si... som conscients que em tingut la flor al cul de trobar en la nostre primera incursió al circ aquesta petita joia i a mes..., que els "jefes" de la zona estiguin a milers de quilometres, just quan EL FIL s'ha muntat.

***** Via dels Alfons i Visionaris (sortida), 250m, 80º/M5+, Cambra d'Ase

2011-12-11T21:30:00.010+01:00

diumenge, 4 de desembre del 2011
Quan fa temps que no toco roca en tinc ganes, però és l'alpinisme el que em té el cor robat i quan s'apropa l'hivern la sensació és prou potent per fer-me sentir per un instant tota la fredor de la neu que està per venir. Es desvetlla un enyor que cada temporada és més intens doncs el fred s'està tornant un visitant estrany i breu que sempre ens deixa insatisfets.

Aquesta tardor desendreçada amaga sorpreses, però aquest cop la meteo juga a favor nostre i és el Pirineu Oriental el que es guarneix amb el mantell d'argent que tan ens agrada.

És fàcil suposar que no som els únics en deixar-nos temptar i resulta d'allò més curiós veure un munt de gent amb piolets a l'esquena pujant per unes pistes d'esquí sense gens de neu.

Però el circ és ben blanc, un blanc esponjós que s'avisa traïdor perquè aquest cop el tapís és tènue, el just per amagar la roca i fer-nos creure que les línies són muntades. Però ja ens va bé deixar-nos enganyar i cadascú tria la línia que més li abelleix. En Josep i en Pere marxen d'exploració i en Jordi i jo ens decantem cap a la que ja dúiem en ment Visionaris o Alfons.

A en Cèsar i Salva també els hi cau en gràcia i s'apliquen amb ganes a la paret que des del primer moment esdevé sincera doncs és tot el que prometia vista de lluny.

Verticalitat, neu inconsistent, absència total de gel i molt de mixte, vaja que segur que no ens avorrirem! Escalfem al primer llarg i després d'un tram curt de transició comença l'escalada de veritat.

La via ressegueix una cicatriu de roca que s'arqueja fins enllaçar amb les plaques de la part alta de la paret i pel camí cal lidiar amb alguns estretaments on amb prou feines s'hi enganxa una neu de sucre en pols.

Els companys, però, són traçuts i aprofiten amb seny els poc que aquesta enfarinada dóna de sí i sense gairebé clavar piolets aconsegueixen esgarrapar metres a aquest sense sentit que tan ens fa gaudir.

Les reunions no són precàries, són directament inexistents, a la via no trobem res, ni un trist pitó d'aquells que tan alegren l'esperit en aquestes sòbries parets. Toca improvisar i triangular, doncs dos pitons per un parell de cordades deixen molt marge de maniobra als friends que no sempre s'adapten bé a aquestes fissures gelades.

Però som bons companys i compartim material, alegries i trossos de neu (que no gel, perquè ja ens agradaria que n'hi hagués) que ens llencem uns als altres. En compensació fotos, no tantes com voldríem, però si des de molts angles diferents i amb cada cop més blanc als peus.

És difícil parlar de llargs, de dificultats o graus doncs les condicions són sempre diferents i els escaladors encara més. El que sí és cert és que la via és bonica, no té la bellesa directa d'una goulotte, però en canvi té una elegància delicada, com la d'una teranyina que s'esfilagarsa si la tractes bruscament.

L'escalada és compromesa, va pel vessant més sostingut del circ i està molt just de condicions, però lluny de ser un inconvenient la fa més interessant, més intensa. Diedres, canaletes, plaques gebrades es succeeixen en un joc d'equilibri i destresa que permet esgarrapar metres a aquesta paret amb pocs trams senzills i on el millor punt de tracció sol ser herba glaçada.

Tècnica, imaginació i nervis temperats són les eines necessàries per avançar segur per aquest terreny inestable i en Jordi en això és un mestre, els companys tampoc es queden curts, tant és així que abans del que voldríem la paret ja fuig avall i el pendent s'ajeu cap a l'amplitud de la carena.

Llum, gent, molta gent i més vent encara que mossega i glaça malgrat l'alegria del sol. Desistim d'esperar en Josep i en Pere que encara estan fent feina a la paret i girem cua escortats per un munt de francesos que tenen envaïdes les canals veïnes.

Desfem passes per un llom amansit que baixa suau cap a la vall on una corrua de pics nevats li fan de teló de fons. - Poca neu encara, penso, però avui és difícil proferir cap mena de queixa. La via té caràcter i és un must d'aquells que es donen tan sols en temporades afortunades que són ben poques.

Tardor encara i ja hem tret la pols als piolets, les sensacions són bones ara queda veure el que ens depara aquest hivern que està per venir. Esperem que no es faci de pregar!

**** Maneras de Vivir, 150m, V/Ae, Serra de Busa, Solsonès

2011-12-08T17:40:00.006+01:00

diumenge, 27 de novembre del 2011
Bonic racó, bonica cinglera i bonic dia, ara només falta que la via també ho sigui, però val a dir que donat el context la cosa promet! L'aproximació, un petit luxe, només cal seguir una antiga pista fins a peu de la via escollida, mentre gaudeixes del paisatge i entres en sintonia amb la tranquil·litat del lloc.

Dins el batibull de plaques i esperons que és la cinglera aquesta amaga una simetria desconcertant, però a la que comences a resseguir-la per sota n'endevines els perfils i la característica llastra on comença la Maneras difícilment passa desapercebuda.

El sol ja fa estona que ha despertat la pedra, però les primeres tirades s'escolen per l'interior de la xemeneia que per contrast esdevé encara més austera. Les xemeneies em costen, no saps mai com encarar-les i menys aquesta que al ser força profunda no saps ben bé per on tirar.

Aquest cop no hi ha cap seguro salvador que indiqui el camí a seguir, així que faig el cor fort, confio en el grau que marca ressenya i en un acte de fe tiro amunt en busca d'un bloc encastat on s'amaguen escletxes reconfortants on confio allotjar-hi un friend.

Realment el que més costa és decidir-se, perquè a la que t'hi poses trobes que fins i tot és còmoda d'escalar, evidentment obviant l'estat de la roca que mereix menció a part. Per si de cas, munto reunió intermitja i li deixo la segona part de la xemeneia per en Josep que és l'expert en aquest terreny.

Aquest cop veus algun espit, però la tònica és la mateixa, decidir la millor manera d'encastar-s'hi, confiar en la roca que ara, a més de trencada, és polida i amunt com els bons.

En Josep també es dedica a tasques de prospecció i com que la xemeneia avarca tota l'amplada de la llastra té tros per córrer abans no decideix el millor camí per enfilar amunt. Ara que per mi cap problema, la reunió impossible que sigui més còmoda, així que hem limito a donar-li corda i ànims mentre explora.

Segueix amunt i pel camí algun seguro troba que li dóna aire, fins arribar a un bolt solitari i temptador, de fet massa temptador, perquè mira avall, mira amunt i decideix que avui no és el dia, avall!

Ep, que aquest no és el tracte, les plaques per mi i les xemeneies per ell! penso jo, mentre pujo a veure que tal pinta vist des d'una perspectiva més aèria que la de la reunió. Vaig amb la mosca rere l'orella i un cop arribo al bolt m'ho haig de mirar una estona abans no em decideixo a “despegar”. El que falta per escalar es veu força estret, però el canto promet, en fi resignació i amunt.

Premi, és més la incertesa que la dificultat real i superada la primera impressió resulta tant plena de lògica com parca en seguros. Per sort pel camí trobes algun forat on posar alguna peça i fer un nou acte de fe digne del millor manual de psicologia, sinó a veure com explico aquesta confiança netament il·lusòria de la que estic fent gala. Al final, però, arribo dalt la llastra fermament convençuda que la xemeneia val molt la pena i agraint el cop d'inspiració o tossuderia que m'ha fet anar amunt.

Tot i així més val no encantar-se que encara queda feina per fer i uns quants llargs per escalar. A més, ara el pols de la via canvia radicalment. Passem de l'estretor a l'amplitud absoluta del buit i enlloc d'anar amunt emprenem una travessa feta d'espurnes de sol, aire i còdols terrosos que fan que l'emoció no decaigui.

Tres passos mal comptats d'artificial i és el torn d'en Josep. Vista des d'aquesta perspectiva la llastra té una quadratura amb un deix inestable vagament inquietant, sembla només una qüestió simple equilibri que no s'ensorrin aquests blocs amuntegats contra la paret.

Nosaltres rai, ara enfilem una fissura que s'arqueja en un diedre cada cop més vertical, però d'una simplicitat introvertida que fa de la seva escalada una lliçó del bon fer. Fan la seva aparició espits i algun pitó, que sense ser llunyans deixen prou espai per escalar i asserenen la confiança en aquest conglomerat de tacte delicat i moviment propi.

La tirada és prou llarga perquè a últim moment faci curt de cintes, però no cal esverar-se, la reunió és a tocar, just a l'esquerra, en un nou gir inesperat que s'enginya el traçat.

Però tot té una raó de ser i amb aquesta nova diagonal evitem amb elegància el desplom de l'esperó mentre gaudim de les delícies d'una placa de roca incerta amanida amb una bona dosi de molsa.

Superada la primera impressió acaba sent més franc del que promet i amb algun tram prou distret en forma de forats cantellut i blocs encastats on cal tibar amb ganes i millor presa.

Arribats aquest punt aclarim un misteri que ni tan sols ens havíem plantejat. Preneu nota que això és important... el nom de la via, Maneras de Vivir, és ni més ni menys una cançó de Rosendo. Almenys això és el que testimonia la llibreta de piades amagada dins un pot amb el que t'ensopegues abans no encertes a endevinar que fa això penjat de la reunió.

Una mica menys incultes que abans reprenem el camí de la carena que ja és a tocar, amb prou feines ens separen una vintena de metres de l'extensa placidesa del Pla de Busa. Breus, però intensos, un diedre de moviments concisos, tant per trobar el cantell com per evitar les punxes d'uns matolls oportunament mal col·locats.

Beneïda natura i més quan és mostra tan generosa com en aquest paisatge magnífic escolpit a base d'espadats, pastures i boscos que es succeeixen en una harmonia altisonant, plena d'arestes i contrastos que els fa encara més vius.

Senzillament un racó de món per perdre-s'hi i desconnectar de tot o com diria Rosendo - descuelgate del estante y si te quieres venir tengo una plaza vacante, Maneras de Vivir -

** Via del Guillem, 100m, V+, Cogulló de Turp, Solsones

2011-12-05T17:28:00.005+01:00

Dissabte, 26 d'octubre del 2011

Un nou mati de tardor per gaudir des de qualsevol punt elevat d'aquest anticicló llarg i generos, un immens mar de boires baixes que tapen totes les planes de la Catalunya central. I de rebot, trobar-nos mentre aproximem el primer gel de la temporada, tot i que, posats a demanar, ho volem en vertical i amb mes gruix!

Toca jornada de descoberta a noves parets i de pas deixar-nos seduir per un nou paratge recondit de casa nostra, avui l'escollit ha estat el Cogulló de Turp, cim panoramic de primer ordre i que fa de frontera entre el Solsones i l'Alt Urgell. La seva vessant sud te una arrogant paret amb moltes possibilitats, malgrat tot durant molts anys ha tingut sols tres vies i ben poques visites. Però als darrers mesos amb l'obertura de la via del Guillem de ben segur que s'ha triplicat el numero d'escaladors que visiten aquesta contrada. Nosaltres som els primers sorpresos ja que creiem anar a un lloc oblidat pel gran públic i ves per on que ens trobem al davant dues cordades enfilades.

El lloc on esta enclavat es tranquil i bucòlic, la aproximació prou còmode i la linia de la via d'una lògica total, arrogant i directe al cim. M'espero que els "Kutres", que son la cordada que tenim per sobre, surtin de la meva vertical per evitar ensurts i començo el primer llarg. Ràpidament m'adono que aquesta via no te res a veure amb la tònica amb la que equipa el sr. Guillem les seves agraïdes vies i cal mirar-s'ho una mica. Hi ha xapes a dojo i si ho xapo tot potser em quedo sense cintes a mig llarg. Els passatges son prou verticals, macos i cal apretar una mica, la roca tot i no ser dolenta encara li falta neteja. La segona tirada te la mateixa tònica amb un bonic pas aeri mes espectacular que difícil, pero....

Al començar el tercer llarg la via canvia totalment de tarannà, pasem de la placidesa contemplativa que portaven fins ara, al cabreig. Grans llastres a punt de caure, preses claus de mans a punt de desapareixer (ja no hi son), Aes sense criteri, xapatges a contrama, algun aleje sense poder protegir tot i la ferralla que hi ha...

Arribem al cim amb un sabor de boca agredolç, meravellats pel entorn i emprenyats per l'equipament. Despres de la nostre intensa neteja de blocs i cantos inestables, creiem que ha quedat de V+ obligat. No entrare a valorar si es adequat foradar tant, a un lloc amb un tarannar d'aventura com aquest. La via es un clar exemple que posar moltes xapes, no es sempre sinònim de mes placidesa i seguretat. Tothom te tot el dret a obrir com vulgui i com pugui, pero si s'opta pel cami facil de despenjar-se per dalt, almenys cal fer la feina ben feta.

Possiblement aquest cim te una de les millors vistes panoràmiques del Pre-Pirineu català on la mirada sense voler es para a les llargues parets que ens envolten, masses vies, somnis i projectes i nomes tenim una vida! Ara amb l'esperit mes asserenat ens adonem que despres d'aquest gaudiment dels sentits, escalfar-nos per unes xapes es simplement una temptació massa terrenal.

**** Josep Maria Montfort, 285m, V+/A1, Serra de Sant Joan, Montanissell

2011-12-03T12:43:00.007+01:00

divendres, 25 de novembre del 2011
La Serra de Sant Joan és un eix allargassat que s'alça impertinent vertebrant la divisió entre les planúries, rocams i bosquines que s'escampen als seus peus i les frondes obagues que amagades a septentrió.

Per nosaltres, però, la realitat és molt més simple, es tracta d'un terreny de joc fantàstic on la gràcia és arribar dalt pel camí més vertical. Opcions n'hi ha moltes, però tenim l'ull posat a la Josep Maria Montfort, la primera ruta que assaltà la muralla, per tant clàssica irreverent que cal tastar. N'hem escoltat opinions de tots tipus, des d'elogioses a d'altres que et fan arrufar el nas i són precisament aquestes les que més ens esperonen doncs parlen d'un itinerari poc equipat, de roca no sempre bona i graus discutibles, ingredients més que suficients per garantir incertesa i emoció a parts iguals.

El que té de bo haver escoltat parlar tant d'una via és que la tens molt al cap, resultat, localitzem el seu inici a la primera, fletxa picada inclosa que no esvaeix dubtes, però dóna vidilla alhora d'enfilar-te per aquest terreny incert.

Incert i desagraït, amenitzat per blocs mòbils, sorreta i pitons casolans cent per cent autèntics dels que no saps ni si aguantaran la cinta.

Per més inri els companys estan a la veïna Dismi xapant bolts ben lluents i encara tenen el valor de queixar-se de que la roca no és tot lo fiable que caldria esperar. És ben bé que tot depèn de amb què ho compares! val a dir, però, que la seva via no es talla un pèl a encarar desploms i plaques quan més verticals millor.

El paisatge convida a la calma, però la placidesa queda restringida al que dóna corda ja que quan vas amunt afines l'instint per destriar el camí més lògic que et durà fins la propera reunió i restes aliè a qüestions tant poc transcendents com l'encant de les vistes.

La ressenya és bona i la intuïció fa la resta ja que poc material trobes a la via, cal llegir la paret amb atenció i saber anticipar els passos. Arribo a la reunió no gaire contenta, duem dues tirades i la veritat és que massa roca dubtosa i massa travessa per trobar només algun pas interessant aïllat.

Malgrat tot, som tossuts i volem creure que la via millorarà, així que en Josep encara el tercer llarg i comença el festival.

Si fins ara la via ens ha fet dubtar, ara ens fa suar, dret a més no poder, però amb un vici de fissura que pitonem sense pietat en un artificial que a cop de pedal ens fa levitar paret amunt.

En Sergi i en Joan van fent paral·lels a nosaltres en un estil completament diferent que prioritza la dificultat, però sense restar-li gens bellesa al seu traçat.

Resulta curiós que dues rutes tan properes puguin tenir un tarannà tant diferent, exigència contraposada a compromís i un pany de paret que comença a mostrar el seu veritable caràcter.

La cosa promet i el diedre de la quarta tirada t'apropa a la glòria compensant sobradament tota la roca cutre que hem patit fins ara. Net, fàcil d'equipar i amb un cantell que és vici pur, tota la resta sobra.

Els companys van fent, força més ràpid que nosaltres i ja són enfilats a un desplom que s'endevina potent.

Nosaltres, en canvi, fem la llarga travessa que amb saviesa esquiva la barrera de sostres de la part central de la paret i ens deixa davant una placa guarnida amb una bavaresa que frega la perfecció.

La seva simetria, però, esdevé traïdora, t'enlluerna amb l'elegància de les seves línies mentre t'aboca a la simplicitat de la placa. Què dir d'aquesta tirada, llarga, contundent i feta de petits cantells, regletes, dubtes i bones vibracions.

Una vira i un pi amb solera són el descans del guerrer abans d'encarar el penúltim llarg. No tenim gaire clar per on sortir, la ressenya marca una travessa a esquerres que ni s'intueix, però és qüestió de llençar-s'hi i el passatge és pura delícia i equilibri. Presses amagades, fe i molt d'aire als peus i ja som gairebé a la carena del cim.

Gairebé, perquè encara ens queda un darrer mur d'aparença enganyosa. Des de baix, com sol passar, no sembla tenir gaire complicació, però és prou dret i ben finet. Després d'un llarg tan atlètic com l'anterior, aquest és just lo contrari i cal buscar els cantells amb calma tot i les ganes que ja tenim de sortir per dalt.

Un parell de passos amb estreps, un pitó mig entrar, contenir l'alè uns instants i ja està... cim. Abraçades dels companys que fa estona que ens esperen, abrigar-nos que fa fred, plegar material a corre-cuita que és tard i avall.

Pinedes ombrívoles, fites, corriols, canal, tartera i ja hi som...just a temps. Capvespre de mil colors que dóna pas a la negror de la nit a l'espera de la teranyina d'estels que aquest cop no ens faran de guia.

Encara hi ha temps per una darrera reflexió a la que hi porto donant voltes tot el dia. Darrerament m'ha donat per classificar les vies entre les que es treballen, les que s'escalen i les que senzillament és gaudeixen. Sense cap mena de dubte aquesta és de les que s'escalen i es treballen a parts igual, per tant premi, avui la satisfacció és doble!

**** UES, 565m, V+/Ae, Cinglera d'Esplovins, Oliana

2011-11-29T20:40:00.007+01:00

dijous, 24 de novembre del 2011

Una de les sensacions mes reconfortants que tinc escalant, es sentir-me lleuger i rapid, devorant metres i metres amb soltura, mentres sota els peus el buit es fa mes i mes gran. Som conscients que no son precisament aquestes dates tardorenques de dies breus i nits eternes les idoneas per passejar-nos per llargues parets. Al final ens decantem per la UES a la Cinglera dels Esplovins a Oliana, cumplia tots els requisits per posar-nos a prova; Gairebé 600 metres, recorregut evident i equipat i una primera meitat facil per guanyar temps, tot i que sabiem que a la part superior les dificultats fregarien el nostre limit.

L'idea inicial es matinar, pero l'intens fred que fa de bon mati no ens acaba de decidir i esperem a que el sol toqui a peu de via, son les 9 del mati i amb puntualitat britanica ens posem en marxa, tenim per endavant 15 llargs i poc mes de 8 hores abans que marxi el dia, tocara correr!

Els primers 7 llargs son rapids on les dificultats estan en passatges puntuals, pero que cal parar atenció perque les presses no ens facin pasar-nos de frenada, ja que tota aquesta primera meitat es una llarguisima travessa, a vegades poc evident i que ens fara dubtar sovint si ens trobem en el cami correcte.

Em menys de dues hores ens plantem a la feixa intermitja i aixo ens anima a ficar-nos amb mes decisió a la part mes dreta i dificil de la via. Ara a mig mati l'espectacle sobre la Plana de Lleida sembla una bucolica postal d'un espes mar de nuvols que nomes deixa treure el cap timidament a algun petit cim dispers.

En pocs minuts passem del romanticisme a la crua realitat, ara cal donar la talla. Fa 5 anys em vaig baixar del llarg 9, que es just on ara esta batallant Laura. Tot i estar ressenyat per fer en Ae, ho vaig trobar inhuma i vaig recular amb la cua entre cames. Ara uns anys mes tard sobre tot he apres que el grau d'una via es tant relatiu com pot ser el concepte riquesa. Allo que em va espantar temps enrrere, ara amb alguna sortida en lliure i algun A1 em sembla un joc de nens. Aquest i el dos seguents llargs son els mes obligats, el nº 10 amb una dura sortida de R i despres una travessa amb passos de fe que acabo solucionant al mes pur estil cowboy (millor no entrar en detalls..). I el seguent sense cap mena de dubte el mes maco de la via, es passa un petit sostre i trobem roca genial, regletes Vilanova, molta verticalitat i escalada obligada.

Passen les hores i els llargs a tota velocitat pero ens neguem a mirar el rellotge, veiem que el sol encara esta prou alt i fa que que aixequem una mica el peu del accelerador per gaudir de l'escalada. Ja ens tocava trobar una via tota amb xapes, on no cal patir pel cami correcte o la precarietat de les assegurances, tot i aixi nosaltres que som d'ideas fixes (i uns porucs..) anàvem armats amb l'inseparable artilleria penjant del arnes, al final nomes vam col.locar un alien vermell i el Camalot del nº 1 i son prou prescindibles.

Les 16,15 hores i cim, toca parar, menjar, beure, felicitar-nos i sobre tot gaudir d'aquesta bonica tarda de tardor. Encara ens queden gairebé dues hores per arribar al cotxe despres de fer la reglamentaria excursió de baixada per aquestes cingleres plenes de ferros. Preciosa via per gaudir de l'escalada i recordar amb un bon somriure llargs temps.

*** Rodamons de bosc, 295m, V+, Paret de la Rufa, Canelles

2011-11-28T23:31:00.000+01:00

dimecres, 23 de novembre del 2011

La paret sud de Narieda es un desti ideal per l'hivern on cada cap de setmana trobarem cordades a les seves línies domesticades i rocam de primera. A nosaltres mai ens ha cridat l'atenció aquest vessant, mai li hem trobat l'atractiu que de ben segur te, potser l'absència de línies lògiques, potser una paret plena de vegetació, potser sobredosis plaquera, potser... Fa poc una ciberpiada ens va obrir els ulls a una via a la veina paret de la Rufa que fins ara no teniem controlada. La venien com una successió de fissures i diedres en terreny semi-equipat i cap alla que enfilem, aixo si... el privilegi de poder anar entre setmana fa que la solitud avui sigui total.

Despres d'una aproximacio sense cami evident i on cal tirar d'intuicio, ens plantem al seu inici, be.... tampoc sabem ben be on comença exactament la via. Nosaltres optem per encordar-nos quan veiem que la grimpada s'esta tornant massa empinada. Un primer llarg amb algun pas que ens treu la son de les orelles i ens topem de morros amb la primera R sense esperar-la.

Roca de força qualitat, equipada amb espits, ponts de roca i algun pitó, poques assegurances pero amb molt de seny, recorregut ple de logica i que poc a poc va guanyant en ambient. El tercer llarg amb una dificultat homogènia em fa gaudir de valent, tant que m'acabo passant la reunio de llarg i al final de corda cal improvisar i tirar d'imaginació. Just en aquest punt veiem sobre els nostres caps un pitó que ens pot descol.locar, però no, ara toca un aeri flanqueig que va a buscar un marcat diedre a l'esquerra.

El penultim llarg es la cirereta de la via, aqui trobem de tot, un curt desplom, un diedre a equipar, placa en travessa amb aire entre expansions i final en bavaresa. Que mes es pot demanar? be... potser uns quants llargs amb aquesta tonica? Doncs no... sols ens restara un llarg facil i de tramit per donar per acabada aquesta via plena de petits encants.

Una altre via de tardor gaudint d'aquest potent anticiclo a l'Alt Urgell, una comarca que tenim força obligada tot i la seva roca abundant roca on sempre gaudirem ja sigui en quantitat, qualitat o simplement dels seus sensual traçats.

L'alpinisme s'enfonsa!

2011-11-28T12:15:00.006+01:00

No cal ser un "lumbreres" per saber que els quatre gats que tenim la dèria d'enfilar-nos per parets nevades a casa nostra tenim els dies comptats. El canvi climàtics que vivim amb hiverns mes secs i calids, fa que cada cop sigui mes difícil trobar les condicions mínimes per recorrer aquests preciosos i efímers fils de gel verticals. El que no ens haguéssim imaginat mai es que d'una sola tacada dues vies alpines, dues de les rutes mes interessants obertes per nosaltres hagin desaparegut per sempre mes com per art de màgia.

La setmana passada, quedem ala Seu amb en Xavi Grane i ens fa el següent comentari:

-oi, que tenieu alguna via d'alpinisme oberta al Cap de la Fesa?

- si, si, així es...

- Doncs avui al telenotícies han donat imatges d'un immens despreniment en aquell sector, tinc unes fotos, ja us les faré arribar.

Avui hem rebut les fotos i efectivament, "teniem" un parell de vies al Cap de la Fesa que ja son historia. Un immens allau de roques ha escombrat l'espero mes vertical d'aquell sector, una paret d'aproximadament uns 200 metres , delimitada exactament per les dues vies que havíem obert. El primer cop que vam enfilar per alla ens va resultar molt curios la diferencia de roca que vam trobar a banda i banda de les goulottes mentre les escalaven i que va ser part de l'emoció afegida el no poder protegir correctament aquelles mantingudes i estretisimes linies glaçades, a un costat calcari monolític infranquejable, a l'altre roca crostosa que es desfeia tant sols de mirar-la, pero que mai haguessin imaginat aquest increïble final.

imatge pressa amb teleobjectiu des de la Seu d'Urgell per Xavi Grane.

Imatge treta del Facebook d'una noia que va anar fins a peu de la paret esllavissada

Les dues vies van ser obertes a finals de maig del 2004 en dos gloriosos caps de setmana consecutius, aprofitant unes condicions molt peculiars de la neu que es van donar a les portes de l'estiu i que ens van obligar a començar les escalades negra nit, per poder trobar el gel optim i poder traccionar del gel vertical sense tallar-ho. El Cap de la Fesa es un preciós racó de món que esta a ponent de la Serra del Cadi, just alla on moren les seves altives parets. Avui despres de comprovar que la "Via Romana" i el "Gall Fer" havíem passat a millor vida, hem tret la pols a les nostàlgiques caixes de diapositives i hem escanejat algunes d'elles per poder compartir els millors dies de gloria alpina d'aquesta contrada amb tothom que no va tenir la sort i el plaer de tastar-les. Ara fa dos anys de la nostre darrera visita a aquella paret, amb la mateixa mala sort amb la manca de condicions d'altres intents d'anys anteriors fallits. Cada hivern eren igual de pesats amb els nostres amics, -si creieu que hia condicions a Cap de la Fesa, aneu, no us decebrà- I no era per un desmesurat "amor de pares" (o una mica si...), pero es que les vies realment eran un bombonet, amb permis de la mítica TEIXONERA, just al seu darrera aquestes completava el màgic trio de vies que mes hem gaudit al massis del Cadi.

LA VIA ROMANA, 280m, MD, 80º/M4

El nom li ve donat perque en la nostre primera incursio en aquell indret, ens vam trobar un arqueoleg que feia anys que estudiava una vila romana situada en un gran prat proper d'alla i d'on extreiem metalls preciosos, del qual no hia gairebe rastre ni informacio, pero un cop enfilats a la paret si miraves a vista d'ocell sobre la seva situació, s'endevinava el traçat cuadriculat del asentament. Sempre he dit que un dels millors llargs alpins que he escalat, es el primer de la Via Romana, una mena de libidinós somni alpi fet realitat...: un diedret estret (2 pams), mantingut (minin 70º), llarg (62m.) i inasegurable!

GALLFER, 240m, MD+ 90º

Aqui el nom li vam d0nar pel concert que vam patir durant tota la nit amb aquests fugissers animals, estaven en plena època de zel i que ens van estalviar esperar fins les 3 del mati a escoltar l'implacable despertador. La dificultat d'aquesta via la donava el segon llarg, on una curta cascada totalment vertical sobre neu regelada, que anaven tallant mentres la pujaven i on col.locar cargols sols servia per treu-rens pes de sobre. El tercer llarg d'una estetica brutal tot i que es feia curt si pensavem en la seva via veina

a aquesta foto es veu perfectament, la diferencia de qualitats en la roca, avui la part esquerra ja no existeix!

Com diu Laura... ens hem de sentir orgullosos, a Bonatti li va passar el mateix!

**** Pirenaic, 150m, V+/A1+, la Mòmia, Sant Benet, Montserrat

2011-11-22T17:27:00.008+01:00

dijous, 10 de novembre del 2011
Deixem enrere la mística intangible de la tardor berguedana per endinsar-nos en una mística molt més terrenal, perquè si hi ha un lloc capaç de condensar espiritualitat i roca de primera en idèntica proporció aquest és Montserrat.

Tot i que a la que passem pel Monestir tot el romanticisme de les boires primerenques s'esvaeix d'un patac i de nou esdevenim improvisada atracció pels turistes que recorren les botigues càmera en mà. S'ha de dir que el Patronat els ha condicionat un parc d'atraccions a mida i amb tot tipus d'indicacions per fer-los més entretinguda la visita, no sigui cas que es perdin.

Nosaltres anem a la nostra que avui som un munt de gent i a hores d'ara encara no tenim clar què farem. La proposta inicial és anar a la Mòmia i enfilar l'elegant fissura de la Pirenaic que solca pel bell mig llastra central.

A banda i banda, dues xemeneies mítiques, la Haus i la Santacana i tancant la trilogia la nostra, la més assequible d'aquestes tres grans clàssiques. Jo ja fa massa temps que tinc ganes de fer aquesta via, així que em costa dirigir la vista a altre lloc que no sigui a Sant Benet.

Un cop a peu de paret toca decidir, som sis persones i maregem la perdiu una estona mentre exercitem uns exquisida diplomàcia alhora de fer i desfer cordades i triar via. Al final la cosa queda dos a quatre, una cordada a la Momieta i l'altra a la Mòmia.

I no no m'he descomptat, encara no sé com acabem fent una cordada de quatre a la Pirenaic, altrament dita una “japonesa”. No tenim ni temps de reflexionar que en Sergi ja és a la primera reunió i nosaltres darrere, gaudint d'aquest flanqueig que t'obliga a un exercici de finura des del primer moment.

Mentre recuperem en Zapi en Josep enceta l'artificial de la segona tirada i comença a assaborir el gust d'aquesta clàssica.

De moment podríem dir que és força picantó, un bon desplom per començar i assortiment de peces d'època per adobar-ho, perfecte! No toca córrer, sinó escalar amb calma i va perfecte perquè així puc fer fotos tant a en Josep com a en Xavi escalant a la veïna Momieta.

De fet ell també contraataca i gràcies a això tenim fotos des d'una perspectiva ben poc habitual. En Josep va a la seva, aliè a la gresca que tenim muntada a la reunió va remuntant la fissura que al darrer tram del llarg permet guardar els estreps i tibar de generoses presses en passos aeris i deliciosament ben trobats.

Un cop el tenim ben instal·lat a la reunió la resta comencem a desfilar rere seu, repartint-nos com bon germans els estreps que duem i gaudint amb l'ambient que ja comença a haver-hi.

A diferència de l'anterior la reunió és penjada i incòmoda a més no poder, així que espavilo a equipar-me i intento endevinar com sortir d'aquest embolic sense fer cap disbarat.

Toca pedalar de nou, ara no desploma però la paret no t'ho posa fàcil, cal equilibrar-se de darrer graó i fer cas omís de l'estat d'alguna de les assegurances.

Per sort hem fer cas a la ressenya i duem forces cordinos amb que escanyar burins i fer invents amb els pitons. En Xavi i la Judith han acabat la seva via a la Momieta i marxen cap a la Prenyada i nosaltres... encara barallant-nos amb la tercera tirada!

Per si faltes més gent escolto veus i sorpresa veig una cordada fent una via a l'esquerre, això si la seva velocitat no té res a veure amb la nostra.

Quan la fissura s'obre toca anar mig en lliure i mig en artificial tirant de tascons i aliens, però quan la fissura es converteix en diedre ja pots gaudir escalant-lo sense més virgueries que obrir-se lo just de cames, gas i amunt. Arribo a la reunió i tinc la sensació d'haver trigat moltíssim, penso en els meus nois, pobres els tres ben incòmodes a la reunió de baix! No m'equivoco, s'han quedat tan encarcarats que hi ha un conat de dissidència, així que em toca convèncer-los a crits de les meravelles que promet el quart llarg. Ves per on que me'n surto prou bé i en no res ja torno a ser acompanyada a la reunió.

Els dos llargs més treballosos ja els hem deixat enrere, ara cal superar un curt desplom amb un bloc encastat d'allò més catxondo i seguir amunt gaudint de la lògica del diedre. En Sergi va per feina, però la cosa rutlla, aquí no hi ha artificial i això és nota en la velocitat.

Per sort, perquè tot i que no és tard els dies comencen a ser més curts i les ombres guanyen terreny. Però no ens deixem entabanar per aquests contrallums juganers i seguim fissura amunt fins que aquesta s'acaba i de sobte esdevenim muntats al perfil d'aquesta immensa llastra que acabem escalat.

El darrer tram l'hem tastat ja que és comú amb la Haus, però conèixer-lo no li resta atractiu. Al contrari, escalar aquest relleix que acaba convertint-se en bavaresa resulta un petit plaer al que és difícil resistir-se.

És un llarg contradictori en si mateix, doncs malgrat la solidesa de la roca la darrera llastra resulta tan etèria que costa decidir-te a tibar d'ella. Una tirada bonica perquè sí i aèria com poques.

Pocs metres ens separen del cim, així que em cal poca cosa per sortir d'excursió per aquest pany de paret farcit de còdols de totes mides on improvisar merlets i un aire que comença a fer olor de cel, de llum i de vent, el vent que sempre bufa al cim de la Mòmia i et dóna la benvinguda tan punt treus el nas.

Estem contents, aquest any hem pujat els tres cims més emblemàtics de Sant Benet per alguna de les seves clàssiques i cap d'elles ens ha deixat indiferents. Girem la vista i a la Prenyada distingim dues siluetes que ens saluden, són en Xavi i la Judith, sembla que al final sí que hem sincronitzat rellotges i hem acabat l'escalada plegats.

Malgrat l'alegria del cim el lloc és ingrat, fa un vent de mil dimonis que no convida a la contemplació, així que deixem les celebracions pel bar i fem el ràpel que ens deixa de nou a terra ferma.

Déu ni do el que ha donat de si la jornada, tot i que l'escalada d'avui no sé com definir-la si com a social o com a caòtica, ben mirat crec que té una mica de les dues! Del que sí que no tinc cap dubte és que la via és una nova lliçó de saber fer dels clàssics, un exercici de lògica i bellesa que fa que totes les incomoditats passin ha segon terme i baixis amb un somriure a la cara. Un somriure gairebé tan brillant com aquesta lluna que il·lumina aquesta nova nit de tardor.

*** Esperonet Utopia, 115m, V+, Cingle de la To, Berguedà

2011-11-21T16:29:00.008+01:00

dimecres 9 de novembre del 2011

Despres de la visita de fa dos anys enrera a aquesta paret en la que vam sortir amb la cua entre cames, vam decidir donar-li una segona oportunitat, pero aquest cop voliem evitar la paret central de la To i la seva omnipresent molsa negre, terreny d'escalada obligada i autoproteccio incerta. Avui no ens venia gaire de gust tornar a posar els nostres nervis a prova. Despres d'aquella digna retirada, vam anar a treure el nas al peu del evident espero de l'esquerra i un sugerent bastio vertical ratllat per algunes fissures va fer que tinguesim ben clar quina seria la propera zona escollida, 3 vies recorrem aquell tram de paret, L'Espero Delator, la mes sugerent, pero tambe mes exigent. Pel bellmig l'estetica i assequible Esperonet Utopia i entre les dues una linea de xapes de la que no hem trobat cap info encara i sembla que te reunions comuns amb l'Utopia. El Cingle de la To, altiva i vistosa paret situada al bellmig d'un paisatge de colpidora bellesa, la sort avui ens permet gaudir de l'espectacle magic de les boires baixes al Bergueda i Bages, i alla lluny al horitzó sobre surt l'incofunible silueta de la muntanya serrada i sagrada.

Nomes plantar-nos al peu de via les sensacions amb la roca son ben diferents a les experimentades a la nostre anterior visita a aquesta contrada, el rocam es veu generos per gaudir en l'art de l'escalada, a primera vista i sota la visió del neòfit sembla un curios conglomerat de còdol gran amb trams d'adherent arenisca, pero mes tard m'assabento que segons l'expert local en la materia ho defineix com: gres calcari amb abundants bioclastes marins i restes vegetals. Corresponen a la unitat inferior de la formació Corones, just al damunt de les margues de la formació Sagnari. Tot de l'eocè inferior. Doncs aixo... Els llargs períodes de pluges que hem patit han fet que la roca tingui un sospitós tacte a estovat, Laura a la que porta pocs metres ho comprova en propia pell, un generos roc se li trenca al peu amb l'ensurt corresponent i fa que l'escalada a partir d'ara tingui un plus afegit d'emoció. Expansions espaiades, pero al seu lloc, fan que escalem amb cura i poguem protegir quan ens convingui els trams verticals de bon cantell que anirem trobant. El tram central de la primera tirada ens duu pel aeri cordal del espero, mes facil i plaent de fer del que pot semblar a priori.

Al sortir per fer el segon llarg, unes temptadores xapes ens cridan l'atencio cap a un diedre a la dreta, pero no cedim a la temptacio i seguim fidels a la ressenya pel costat esquerra per trams herbosos, precaris i de mal protegir, sort dels darrers metres que canvia la tonica i ens permet xalar una mica, just abans de topar-nos de morros amb una reunio inesperada, pero plena de logica per no fer una darrera tirada excesivament llarga.

Just a sobre del nostre cap trobem el pas clau de la via, un curt i intens desplom, amb bon cantell de mans que requereix cames "felines", trobem la xapa massa amunt i cal fer dos pujades per sortir amb exit. Superat aquest pasatge, poc a poc la dificultat va minvant fins arribar al capdamunt de la carena.

De cop i volta se'ns obren generoses vistes als cims acabats d'enfarinar del Pirineu Oriental i que gairebé sense adonar-nos ens recorda que un nou hivern esta esperant-nos darrera la porta. (i nosaltres encara amb les eines sense afilar!). Avui hem sortit molt mes contents de la revalida, una via curta i agraïda on no val a badar, enclavada a un paratge que te quelcom que ens fara tornar tard o d'hora.

Al arribar a la Nou de Bergueda, ens topem amb aquest generos exemplar de cérvol acabat de caçar i que ens sorprem que a aquestes modestes serralades s'amaguin aquest elegants i fugissers animals, llastima del seu trist final, nomes a l'abast de gent amb butxaca grossa i sensibilitat diminuta.

**** Stoc de Coc i Monges Mascles (darrer llarg), 130m, V+, Paret del Devessó, Malanyeu

2011-11-18T18:47:00.004+01:00

dimarts, 8 de novembre del 2011
Llegir aquestes paraules: la tardor d'un vaixell a la deriva... ha estat com una alenada d'aire fred, nítid com vidre i rebosant d'olors a torba fosca i bosc humit que traspassa els sentits i va directe al cor on ha sorgit un desig irrefrenable de tardor.

Una tardor feta de la tremolor de fulles vives en els seus colors de dol, de parets enceses per un sol que ja no aclapara sinó acarona amb pinzellades d'or i d'una nostàlgia antiga que ens prepara pel nou hivern. I no em pregunteu per què, però per mi la tardor és Malanyeu.

Cedeixo a l'instint i intento buscar raons que sé que no trobaré atansant les meves passes a la paret del Devessó. M'abelleix recórrer-la sencera, pel bell mig, dirigint-nos implacables cap aquest cor vegetal que imanta les mirades.

Avui no és dia d'aventures, sinó de deixar-nos guiar per la corrua de bolts que fugen trapelles paret amunt cercant una verticalitat creixent farcida de petits cràters lunars.

Però el que realment sedueix és el magnífic mur que domina la part central de la cinglera. Aixeques la vista i sembla no voler acabar mai, dret, de formes vagues i relleus sempre asimètrics.

Els colors desapareixen i tot és gris, gris de roca aspre, braços cansats i concentració en els passos, en els moviments que han de ser precisos per escollir el millor cantell, el punt on el gat no rellisqui i així escalar, gaudir i vibrar d'aquest llarg insuperable. Avui cedeixo sense remordiments al luxe d'escalar sense patir pel compromís, gaudint del simple plaer del gest i la satisfacció d'endevinar-lo.

Arribar a la reunió costa i pel camí cal recuperar l'alè, però quan hi arribes i mires avall constates que les sensacions són certes, és una tirada llarga, intensa i vibrant. De nou el verd, petit bosc colgat que fa de simbòlica frontera entre aquests dos panys de paret d'altra forma idèntics.

El mateix blau del cel, la mateixa roca, però ara més aspre i de nou esquitxada per una constel·lació de petits forats on he de cercar les línies que traçaran el camí.

Les mans inquietes temptegen, palpen la pedra en un diàleg mut que desvetlla els cantells i modela relleus. El cos esdevé equilibri i de nou contradius la lògica de la gravetat amb la complicitat de la paret.

M'agrada aquest joc, però és perillós perquè et fa còmplice d'aquest tot que és aquest racó de món. Còmplice dels seus colors, de la tendresa de la seva llum, dels seus boscos translúcids i a la fi captiu d'aquesta màgia que condensa el record d'infinites tardors.

*** Fisura Carrasca, 135m, V+/Ae, Roques del Masmut, Terol

2011-11-17T20:15:00.000+01:00

dilluns, 31 d'octubre del 2011

Despres d'escalar "La Peste" arribem al migdia al cotxe acompanyats per uns nuvols foscos que no presagiem res de bo, dinem, migdiada de rigor fent el ronso i satisfets per la feina ja feta. Laura fa estona que em proposa ficar-nos de nou en alguna via rapida i facil del Masmut, jo li contesto amb nous roncs i segueixo a lo meu. Unes hores mes tard, de cop i volta m'activo i li dic, endavant anem! em mira amb cara d'estupefaccio, ahir van canviar la hora i ens queda menys de dues hores de claror, tocara correr, pero es una sensacio que m'agrada sentir en vies que ens ho permet.

L'escollida es la Fisura Carrasca, mes que res perque es la que menys aproximacio i descens te de totes. Un cop a peu de paret i veient la verticalitat del tema, penso que poder haver agafat el frontal no hagues estat mala ideia. Als pocs metres el tema es posar dur, em sembla força mes apretat en lliure del que diu la ressenya, pero avui no dubto ni un segon en desplegar l'escaleta i pedalejar a bon ritme amunt. Laura es resisteix, pero acaba tenint un final tant poc honrat com el meu.

Tota la via va alternant trams en lliure i trams en Ae, amb passatges força verticals i estetics a totes les tirades que ens fan gaudir de valent, mentres guanyem alçada, la roca va agafant el tipic to taronja sota la calida llum del capvespre. Tanta armonia nomes es trencada per un energumen que no para de cridar-nos que baixem, amb l'argument que es fa tard per estar enfilats i com pensa que no el sentim s'amorra al claxon del cotxe perque tots els Ports tambe l'escoltin. El darrer llarg ja freguem la foscor i optem per la variant original a l'esquerra que es mes facil i rapida i que sense esperar-ho ho trobem precios. Objectiu complert i de nou al cotxe sense necesitar frontal. Agradable i rapida (no cal dir-ho) via, sobre bona roca, força ambient i amb passatges durs puntuals escaquejables.

*** La Peste, 200m, V/A1, roques del Masmut, Terol

2011-11-16T16:44:00.004+01:00

dilluns, 31 d'octubre del 2011
De Montoro al Masmut, endinsant-nos en el Terol més desconegut amb tota la calma del món, doncs fer noranta i poc quilòmetres en dues hores ben llargues dóna per gaudir a fons de cada revolt i no parlo en el sentit figurat del terme. Però davant d'aquesta proa esvelta donem tanta corba per bona i comencem a traçar línies imaginàries per cadascun dels esperons en busca de la nostra via.

Tenim molt on escollir ja que tan sols hem tastat un cop aquest conglomerat peculiar i els nostres ulls, golosos, es recreen en les línies més atrevides intentant endevinar on s'amaguen els passos que per singulars o compromesos les han fet grans. Però no, ni arestes airoses ni agulles encantades, avui tastarem els contraforts de solidesa rotunda i roca estranya de la Peste.

Els consells de'n Mohawk han estat els que ens han portat fins aquesta petita clàssica de nom poc afortunat, però agraciada amb el tarannà romàntic que sempre dóna un equipament escàs i variat. Encant que hem d'afrontar amb bona vista, imaginació i fe en les múltiples possibilitats que la paret ens brinda.

L'únic inconvenient és que la base de l'esperó és prou ample i acabes explorant més tram de paret del que voldries en busca del pitó que et marca la ressenya. Evidentment el pitó en qüestió no apareix i toca sortir d'excursió.

Com a mínim crec tenir clar on està la primera reunió, però això no hem salva de donar un bon tomb mentre faig camí cap una fissura salvadora. I ves per on que, quan tinc per equipar a gust, m'apareixen un pont de roca rere l'altre!

Ep, només duem un llarg i ja comença a fer goig mirar avall i curiosament des d'aquesta perspectiva el traçat esdevé força més lògic. Serà que necessitava separar-me del terra perquè el GPS comences a rutllar, si és que ja ho diuen: - necessitat obliga!

Millor, però, deixar els tòpics per un moment més adient i seguir afinant la vista que de moment l'únic que sabem del cert és que el tercer llarg esgarrapa la sospitosa xemeneia que tenim metres amunt, la resta ganes i intuïció i quantes més millor. Així doncs, en Josep enceta la seva part del pastís, un tastet de roca crocant, una mica de moviments laterals vira amunt, vira avall i nou pitó més simbòlic que útil que ens il·lumina en el camí a seguir.

La resta és senzill, cada cop més aire als peus i una verticalitat que va fent de les seves. Trobar la segona reunió té el seu punt, però a aquestes alçades ja ens estem fent amics de la paret i sabem que tractant la roca amb carinyo el pas és franc. Tercer llarg, de nou és el meu torn i ara sí que no tinc el més mínim dubte de per on va la via. No cal cap mena d'intuïció, ni femenina ni masculina per tenir claríssim que estic a punt d'assaborir les meravelles que amaga la xemeneia.

Però abans cal fer un flanqueig tant curt com desplomat que em fa témer el pitjor. I no, tots els mals presagis s'ensorren estrepitosament quan em planto dins. Canto, canto i més canto que fan que la seva verticalitat sigui un joc de nens i un reguitzell de ponts de roca t'aboquen a xalar sense embulls.

L'únic inconvenient és que resulta impossible fer-li una foto que li faci justícia, perquè en surts encantat. A en Josep li toca la continuació de la festa, però aquest cop és festa sorpresa ja que entre la ressenya i el que tenim davant hi ha alguna minúcia que se'ns escapa.

Res, un detall tan poc important com un desplom seguit d'una fissura prou malparida que fa que costi de fer fins i tot en artificial. Ja ens ho ensumàvem i en Josep, que sense ser gat vell ja comença a estar curtit, posa els tascons en acció, treu l'estrep màgic i arriba al pitó clau (mai més ben dit) amb un parell d'esbufecs ben contundents.

De segona comprovo que el pas és potent, cal un bon bloqueig perquè surti i no fer gaire cas de la repisa que tens baix si no vols patir un esglai. Per compensar, la darrera tirada és un agradable passeig en què t'esforces en buscar els trams més drets per tenir la sensació d'acabar la via escalant.

Ho faig amb tant d'encert que fins i tot trobo el cap de burí que marcava el croquis i això que aquest cop ni el buscava. Pels que diuen que Murphy no existeix, colla d'incrèduls! Dat i beneït ja som dalt la carena clara, ens envolta un cel tan ras que asserena l'esperit i la via ens l'hem hagut de treballar amb el punt just d'emoció i esforç, què més podem demanar?

***** Abraxas, 250m, 6a+, Organos de Montoro, Terol

2011-11-07T22:28:00.000+01:00

diumenge, 30 d'octubre del 2011
Avui tornen cap a aquesta paret de formes gaudinianes, el sol per fi ha sortit despres de tants dies d'aigua i tambe apareix en Mohawk, amb qui feia messos que teniem marcat en vermell al calendari aquesta escalada. Res millor que lligar interesos en comu, ell trobar amb qui compartir corda en la seva primera visita a aquestes contrades i nosaltres assegurar la jugada amb un element tant solvent com ell. L'objectiu es escalar la via mes representativa d'aquesta paret, l'Abraxas, logica via que va a buscar un cridaner diedre final de 60 metres que no dona treva, va ser obert als anys 80 de manera impecable pel mestre Ballart i per descomptat totalment net d'assegurançes fixes, ni en el diedre, ni a la via...., nomes trobarem alguna reunio equipada i poca cosa mes, sens dubte tenim per endavant un interesant repte vertical

A l'inici de via no trobem cap senyal significativa, pero un cop a l'evident canal d'acces, unes xapes brillants per la dreta ens indicam que estem al bon cami. Les primeres tirades alternen trams "matojeros" amb curts passatges on caldra apretar el cul, sens dubte es el peatge obligat per arribar a la cirereta del pastis. Els dos primers llargs corren a compte meva, al primer trobem un finet pasatge de placa finet protegit per un pont de roca i a la segona tirada nomes sortir de la R baixem uns metres i de nou escalar amb carinyo una curta travessa.

Les tirades intermitges son per Laura i sense saber-ho li toca un llarg precios, una fissura vertical, amb canto i totalment a protegir. La tipica tirada que sembla mes severa de lluny i que un cop et posses per feina, van apareixent relleixos i busties als llocs mes insospitats. Despres un llarg facil a traves d'un bosquet ens situen sota la vertical del anhelat diedre. A partir d'aquest moment anirem trobant reunions per tot arreu, algunes amb expansio, fruit de les vies veines i altres a arbres que son les originals d'aquesta via, per tant ens permetra fer-nos a mida la llargada de cada tirada. En aquest punt tenim un moment d'incertesa de com arribar a la cirereta, al final optem per reseguir un facil diedre que accedeix per la dreta, en els darrers metres una curiosa placa ens fara parar atencio.

Fem un canvi de cordes al capdavant, en Mohawk ja te prou de xupar roda i porta tot el mati mirar amunt amb ulls lidivinosos a l'espera d'aquest moment. Els primers metres de diedre ja tenim la carta de presentacio d'aquest, vertical i treballos! aixo si... nomes sortir de la reunio trobem un solitari pitó totalment prescindible, segurament fruit d'algun caxondo, posat aqui per aixecar la moral si estem dubitatius del que tenim per endavant. Sobre tot si tenim en compte que fins acabar la via nomes trobarem alguna cosa a les reunions.

Tot i la perfeccio geometrica d'aquest tram final de via, l'escalada que menys farem servir es la tecnica de diedre, la paret de l'esquerra es sumament llisa i esquerpa en cantells, pujarem per l'esperó, per la paret de la dreta, encastant l'espatlla, una entretinguda lluita digne de contorsionistes i que donarem per bona si guanyem un sol metre amunt. Aixo si... al bellmig trobem una rotunda fissura que admetra tot allo que li donem per menjar (si son Camalots del nº1 al nº3 millor que millor) Aqui trobem un clar ejemple de la sobada frase " una imatge, val mes que mil paraules", doncs aixo...

Una aeria lleixa adosada ens serveix de penultima reunio, l'efimer i esmolat cim esta a tocar en aquesta curta tirada, pero no podem baixar la guardia, encara resta una simpatica travessa, ara si, sobre roca genial. Som espectadors privilegiats d'aquesta virgueria geologica dels Organos, on tambe altres cordades veines enfilan per la Carabanserai o la Colombiomania. Un dia rodó..., escalada inolvidable, dia lluminos, entorn superb i companyia inmillorable.

Part d'aquest bon sabor de boca ho aporta el caracter de la via que hem fet, avui calia saber llegir la roca, fer servir el sentit comu i sobre tot prou pericia i sang freda en l'autoproteccio. Estic convençut que la mateixa linea cosida a xapes no ens hagues aportat la mateixa alegria d'esperit que sentim ara mateix. Clar ejemple de que la satisfaccio sol venir pel cami del com i no del que.

Aixi ho hem vist nosaltres:

ABRAXAS the video:

*** Teruel Existe, 210m, 6a, Organos de Montoro, Terol

2011-11-06T21:39:00.005+01:00

dissabte, 29 d'octubre del 2011
Més que el nom d'una via sembla l'eslògan de la comunitat autònoma, però no, resulta ser una via i força apanyada. Val a dir que no té res a veure amb la resta d'escalada a Organos, paratge singular on els hi hagi, però en un dia com avui, que no sap si vol ploure o diluviar, és l'opció més assenyada per tal d'aprofitar la jornada.

Atípica perquè a la via no cal portar-hi res, un tasconet per un pas puntual i la resta són bolts que ens indiquen en tot moment el camí a seguir i ens cobreixen la retirada en cas de pluja. Anem amb la calma, portem tot el camí plovent i no confiàvem en poder escalar, així que si estem de sort i la paret no és molla ja serà la bomba.

Com sempre cal descalçar-se per creuar el riu, però almenys aquest cop no cal treure's roba i amb arremangar-se els pantalons és suficient. Anem a “tiro fijo” la via comença just a l'esquerra de la Colombiomania (vella coneguda) i s'enfila per la veta platejada de la canal central, així doncs les referències són més que clares, meridianes.

La roca de la primera tirada et deixa completament descol·locat per inesperada. En lloc de les previsibles plaques grises del calcari et trobes amb una paret feta d'abombaments informes, difícils de catalogar i més properes al fang que a la solidesa de la roca. Però no, escalar aquest camp de patates vertical és prou divertit i la seva qualitat supera les pobres expectatives inicials.

El següent llarg ja entra dins el previsible, una placa esglaonada amb tot de petits detalls que fan amena l'escalada, fissures, bústies, regletes... per no parlar de la xemeneia de parets marmòries que comença a donar emoció al tema.

Bé, amb dues tirades d'escalfament ja estem a punt per encarar la tercera, la més difícil de la via, però els dos mirem amunt amb l'interrogant als ulls.

I no és pas per la via que no té massa pèrdua, només cal resseguir la part més encaixonada de la canal, la que l'aigua ha tingut la virtut de polir primorosament, ni per la dificultat ja que l'equipament aporta un plus de confiança, sinó perquè no ens creiem en absolut la previsió del temps que deia que avui no plourà!

Valorem la situació amb filosofia, gran virtut que ajuda a prendre's les coses amb resignació i paciència, si a més la combinem amb l'inesgotable optimisme d'en Josep la resolució és clara: amunt i aprofitar que la paret encara és seca.

I més li val perquè aquest llarg és finet, finet, cal treballar-se els passos i el tram final és potent i no si val en acerar i “tiro porque me toca” que cal vibrar una estona.

Des de baix és veu tot molt evident, però un cop t'hi poses constates que és força més vertical del que aparenta i amb prou aire entre seguros perquè no baixis la guàrdia, però té la gràcia indiscutible d'estar resolt amb elegància.

La via encara segueix canal amunt i la veritat és que aquests tobogans de roca polida no m'inspiren una alegria boja, però ja hem parlat de les virtuts de la resignació, així que cap dalt que la cervesa encara me l'haig de guanyar! I mira, l'esforç té premi, abans que uns rocs poc amigables ens barrin el pas la via fa una giragonsa impensada i fuig de la canal per atacar per sorpresa una placa que és tot el contrari que hem escalat fins ara.

Roca aspre, adherència agraïda i un bon pati als peus ens deixen a la vertical d'una nova canal que costa d'intuir rere tant d'arbre. Està tot calculat, aquest llarg per en Josep que és força més senglar que jo, tot i que en aquest cas més li val ser qualsevol animaló arborícola per trepar enmig de tanta alzina.

Però de nou la primera impressió és falsa i els arbres esdeven magnífics seguros a la part que punts de progressió excel·lents per sortejar unes xemeneies i plaques amb un encant certament rústic. Però el millor està per arribar i és que el darrer llarg és un bombonet.

Sembla potent, però a la que t'hi poses ets víctima d'un encanteri, les presses apareixen com per art de màgia sota als teus dits i la dificultat dóna pas a una lleugeresa que fa tiris amunt absent de tot el que no sigui gaudir d'aquest pany de paret fins el darrer metre.

I arribes al cap damunt de l'agulla on te n'adones de la fragilitat del cim que acabes de trepitjar fet de làmines de pedra que recolzades en delicat equilibri configuren un paisatge tan fugisser com el temps que les ha esculpit. Et podries quedar hores intentant copsar tots els matisos que la geologia ens regala, però ja hem temptat prou la sort i encara ens toca endevinar per on es baixa.

Un parell de fites ajuden a orientar-nos en aquest camí que serpenteja entre feixes, plecs de roca i amfiteatres sempre solitaris i amb un parell de ràpels ens plantem a peu de via sense que hagi caigut ni una sola gota.

Els peus, però, ens els mullarem segur, perquè hem de creuar de nou el Guadalupe que llisca mandrós paret avall. La claror ja minva, però la feina està feta i ves per on que d'un dia del que res esperàvem ha sortit una via amb un encant senzill, però amb un punt que la fa diferent. Realment és difícil no deixar-se seduir pel tarannà d'Organos, fins i tot en dies en que no llueix el sol!

*** Territori Dakota, 100m, 6a, Roca de Sant Cugat, la Plantació, Montserrat

2011-11-04T16:00:00.001+01:00

dilluns, 17 d'octubre del 2011
Els dilluns són dies atípics i encara que no ho sembli hi ha un bon grapat de gent que el té lliure per dedicar-lo a petits plaers com ara l'escalada. Entre aquests afortunats es conta la Carla, així que aprofito l'avinentesa per fer via plegades. No tenim ganes de fer quilòmetres i la nostra estimada Montserrat ens crida, però aquest cop fugim d'indrets coneguts i ens decantem per explorar un raconet que la darrera primavera va estar força de moda, la Plantació. Cada cop n'estic més convençuda que els camins d'aquesta muntanya són infinits, s'enfilen per canals, fan drecera per torrents, s'amanseixen a les collades i revifen a les fondalades.

Per guiar-nos, el mapa del tresor, una ressenya clara i meridiana de la via, però que deixa un ampli marge a la imaginació en quant el camí a seguir per arribar-hi. Les nostres passes s'endinsen en senders fets d'aigua i obagues, la vegetació voraç amb prou feines deixa pas pel torrent, però les pistes són clares, vells graons i alguna antiga corda ens indiquen que seguim el rumb correcte.

Pel camí és fàcil desorientar-te doncs ens tempten els cants de sirena de les agulles que ens surten al pas, però fem oïdes sordes i prosseguim fent gala de sòbria tenacitat. Arribem al vaixell on s'amaga el nostre tresor, però no cal enfilar proa, ni castell, al contrari solcar una immensa vela desplegada a tots els vents que bufen de l'oest.

Llençol gris de tacte fred que el sol no acarona, però que cedeix a les nostres passes i ens engresca amb promeses verticals. La paret és amplia, però el mapa és clar, cal anar a cercar la cicatriu que solca el rostre de pedra.

Pas intrèpid, que cal equipar amb elegància, però accés franc a les alçades de roca cantelluda i buit als peus. Navegar seguint llambregades de metall fins el recer de la reunió on esperar al company.

Tan sols resta el darrer escull, onada petrificada que s'alça i ens barra el pas. Però la trampa té punt feble, cantells secrets que tan sols necessiten d'un cop de decisió per enlairar-nos fins un cim fet de contrallums.

Hem conquerit la caravel·la, els nostres nous dominis són fets de sol, vent i núvols, però... i el tresor? Girem la vista i el sentim proper, un horitzó carregat de promeses on hi destaca una nova agulla als nostres ulls més bella que qualsevol altra.

És aquesta una recerca que no té fi, doncs cada cim te'n desvetlla molt més, però avui la tempesta és a l'aire i l'instint ens diu que és hora de plegar veles.

Receloses emprenem el descens, desfem les passes per camins ja trepitjats, però no per això menys feréstecs i cerquem aixopluc on explicar gestes de pirates i celebrar aquest buscar incansable!

*** Mariola Motors, 130m, V+/A1, Pala Alta, Montroig

2011-11-02T20:41:00.001+01:00

Dimecres, 25 d'octubre del 2011

El Montroig, allargasat bastio rocos que domina imponent tota la Noguera, desti ideal quan arriba l'hivern i la plana Lleidatana es envaida pel fred i la boira. Tot i la seva poca alçada, la seva bona roca calcaria vermellosa sempre dona prou joc per tornar un i un altre cop, sortir sovint contents i amb ganes de tornar aviat. Feia temps que tenien guardat al calaix de les vies pendents la ressenya d'una de les seves vies mes cobejades, la Mariola Motors. A vegades per exces de calor, a vegades per exces de fred, altres cops per dubtes de no estar a l'alçada de la via havia fet que la visita definitiva s'allargues en exces. Avui si que toca!, s'aixeca un dia lluminos, encara amb el caracteristic olor a terra humida, despres de les plujes d'ahir tant llargament esperades per aquestes contrades. La poca estona que triguem en arribar a peu de via ens adonem la de feina pendent que tenim a aquestes curtes i verticals parets. La Mariola Motors es una de tall molt classic i carregada de logica que supera el gran desplom de la Pala Alta fent una llarga travessa a mitja paret.

El primer llarg s'inicia uns metres a la dreta d'un diedre "matojero" just pel bellmig d'un poc definit esperó, poc equipat i amb passatges mes verticals del que ens pot semblar a priori, pero de bona proteccio, sobre roca adherent. El segon llarg es el que justifica per si sol aquesta via, un diedre perfecte i no excesivament vertical pero amb passatges puntuals que ens tiren el cos enrrera.

Llarg de gaudiment, canto que no ens ho acabarem en cap moment, proteccio al gust del consumidor, sobre tot peçes grans (vam triunfar amb el C4!), aqui la textura de la roca canvia i trobem passatges un pel sobats, sobre tot pels peus. Coincidim que tot i no ser el llarg dificil d'aquesta via, si que es el mes obligat d'ells per la dificultat de fer "pirules", un parell de ponts de roca cap el final, es tot l'equipament fixe que trobarem. Una mica d'indecisio en quin moment cal abandonar l'explendid diedre i en no res estem a una inmensa sabina, que conforma la comode reunio desde on tenim vistes molt espectaculars del llarg que acabem d'escalar i on la camara de fotos treu fum.

El tercer i quart llarg es una llarga i horitzontal pasejada per sobre el buit i sota l'inmens desplom de la paret, ara la major dificultat rau en no patinar amb tanta merda i plomes de voltor per alla escampades (aqui els forestals no tenen res a dir per embrutir el medi?). Poc abans de la penultima reunio coincidim amb unes xapes que pertanyen a la "Brothers Ruiz" i desvirtuan una mica l'aroma classic i natural de la Mariola.

Resta el darrer llarg, on trobem una de les poques xapes de la via i aquesta es totalment prescindible si marxem per l'esquerra. Un contundent diedre net, amb bona pressa al seu desplomat inici i que quan suavitza la verticalitat tambe desapareixen els cantos. Sortosament la fissura es prou franca per aceptar tot el que vulguem ficar dins d'ella i per tant facil de pujar en A1 quan deixem de veure-li el color en lliure. Segona meitat del llarg per plaques d'excel.lent qualitat i on trobem diverses alternatives de sortida.

De nou al panoramic cim del Montroig, davant nostre quilometres i quilometres de parets del vei Montsec. Sempre ens pasa el mateix..., taxes una i un cop dalt treus la llibreta i apuntes cinc mes! el joc de mai acabar. Bona via, amb un segon llarg molt bo i fotogenic, amb l'habitual grau apretat d'aquestes contrades.