*** Penjolls de la Reina (175, 6b), Rentisclera de la Maçana, Camarasa

Dimarts, 20 de febrer de 2024

Parlar de via llarga a Camarasa és pensar en el Montroig, però vigilant-lo des de l'altra banda del pantà tenim la paret del Tamok o Rentisclera de la Maçana que és com se la coneix ara. Sempre m'ha intrigat, la seva és una verticalitat d'extrems, o bé queda interrompuda per feixes o bé esdevé barrera, tot i així hi ha qui sap trobar-hi vies que li donin continuïtat. Línies de nova fornada que rescaten la paret de l'oblit i porten aires nous a una muralla que avui s'entesta a amagar-se entre boires.

Dels tres itineraris més recents escollim la Penjolls de la Reina, m'agrada el nom i el que el seu traçat insinua. Escalada franca amb una rocam que té els seus moments. Em quedo amb el primer i darrer llarg, pura meravella en format placa, calcari aspre que et deixa electritzat i et connecta a la paret. Tram intermedi que rescata un esperit senglar que mai s'ha de perdre, però prou protegit perquè el dubte quedi domesticat. El conjunt satisfà.

M'ha sorprès la roca, quan vol sap ser compacte a rabiar, cal instint per escalar-la, però a canvi ens fa elegants en el gest. El pany final treu tot el geni que la paret ha estat contenint, concebut amb enginy fa contenir l’alè fins el darrer pas i li dóna a la via la intensitat que estàvem necessitant. No pot ser més bo. Cim que no és tal, sinó carena oberta a totes les valls i als paisatges del passat.

Notes d’interès vertical: Penjolls de la Reina (ressenya Joan Asín), via que juntament amb la Laia forma part de la petita revolució oberturista que el 2019 va donar un tarannà més amable a la paret de la Rentisclera de la Maçana. Directa a la seva manera, sap trobar murs magnífics que argumenten un itinerari al que la poca personalitat no li resta empenta. Plaques esplèndides i l’encant decadent de l’entorn donen brillo a l’escalada.

- Oberta per A. Rovira i J. Bernat amb la col·laboració de A. Tuset.

- Equipada amb bolts, només al primer llarg trobem un parell d’espits antics. Totes les reunions rapelables (bolts).

- De material necessitem vint cintes, friends de C0.5 a C1 opcionals, però útils per un parell d’alejes puntuals, en la resta de punts on les assegurances són alegres no es pot protegir.

- Roca bona, calcari amb un tacte excepcional i notable adherència. Compacte en general, però amb crostes i llastretes que fan vigilar als llargs finals. Predomini de romos i regletes que donen vidilla. En aquesta via manen les plaques, a destacar murs de franges horitzontals rugoses que són una meravella. Llàstima del tram central on terra i vegetació desllueixen la continuïtat.

- Grau correcte i homogeni (6a obligat i d’apretar).

- Compromís baix, l’equipament i les feixes que interrompen la continuïtat de la paret fan que la via sigui de bon gestionar.

- Orientació sud, sud-oest, tarda a ple sol.

- El traçat no és el punt fort de la via, tot i que la línia està ben trobada i demostra instint a les plaques, les feixes resten ambient i per estones tenim la sensació d’escalar llargs aïllats. On veritablement es llueix la via és al primer i quart llarg, esplèndides plaques d’adherència i regletes. Mur de la primera tirada sostingut i tècnic, s’ha de llegir bé. Quart llarg boníssim i el més obligat de la via amb diferència, arrenca amb una placa d’adherència de la fina i un parell de bombos difícils d’encarar i acaba en un mur vertical de cantell petit que et deixa en estat de gràcia.

Segona tirada un tant peculiar i discontínua, comença fort per una placa de regletes mínimes i després zigzagueja en busca de les fissures més ben plantades. El diedre del tercer llarg és el contrapunt a tanta placa, poc evident, però amb franca verticalitat i passos interessants.

La Penjois de la Reina es creua amb altres línies en les feixes, així que a tenir en compte per no confondre’ns. Des de la R1 situada a l’inici feixa, veiem el segon llarg al nostre davant, creuem recte fins la paret i la línia de bolts de més a l’esquerra que va per una placa marró de regletes és la nostra. La línia de bolts de la dreta correspon a la Laia. Des de la R2 cal creuar la feixa cap a l’esquerra, les inicial PR picades a la roca indiquen el diedre per on continua la via, la nostra és la línia de bolts que marxa en diagonal a l’esquerra. Aquest diedre és compartit amb la Laia, però la seva és la línia de bolts de la dreta.

- Accés, des de Camarasa continuem per la C-13 en direcció Tremp i un cop passat els dos túnels de la presa de Camarasa aparquem en un dels laterals de la carretera, aparcament Cova del Tabac (enllaç maps).

- Aproximació (foto blog Joan Asín), reculem uns metres per la carretera i saltem el mur de contenció pel seu punt més baix (fites visibles al bosc). Seguim un sender que marxa cap a l’esquerra i s’enfila per l’esperó rocós que ens barra el pas per després vorejar-lo i seguir avançant en lleugera tendència a l’esquerra abans d’enfilar cap a la paret (fites). Un cop a la base de la muralla flanquegem cap a l’esquerra. Després de creuar sota una zona de baumes trobem els magnífics murs de roca gris per on van les tres vies d’aquest sector (30 min).

La primera línia (Aguanta) flirteja amb l’esperó, a la seva esquerra tres línies d’esportiva i quan el pany canvia d’orientació trobem la Penjois de la Reina que enfila per un mur gris d’aspecte engrescador. Més a l’esquerra al tombar l’esperó, nova placa per on discorre la Laia.

- Descens, en la carena busquem un corriol que marxi en direcció oposada a la paret (nord) i ràpidament desemboquem en una pista per la que anem a la dreta. Avancem planejant amb magnífiques vistes sobre els dos congosts fins arribar a una explanada on trobem al costat d’una torre d’alta tensió el coll (rètol indicador) pel que baixa cap a la dreta en infinites ziga-zagues el sender cap al Congost de Mu.

Quan portem una bona estona baixant (dos terços del camí cap el congost i abans d’arribar-hi), en un tram recte en el que deixem enrere les torres d’alta tensió estem atents a trobar un marcat sender a la dreta (fites) pel que continuar baixant. El sender voreja per sobre la central elèctrica i ens retorna a la carretera. Descens bonic, pintoresc i relaxant (40 min).

Escalar és descobrir i la Penjolls de la Reina m’ha permès tastar una paret que sempre m’havia mirat amb recel. Certament és una via tan bonica com el seu nom suggereix, fa de les plaques elegància en format vertical.

conspiradorsdelavertical:Lau&Xavi

π

*** Iván (110m, 6b/A1), Timbaler del Bruc (Agulles), Montserrat

Diumenge, 11 de febrer de 2024

Si algo té de bo l'escalada és que, encara que a vegades no ho sembli, no entén de números. Longitud i qualitat poden ser factors independents, la Iván del Timbaler del Bruc n'és la prova. Una via curta, esvelta i ben trempada que ens ha solucionat un matí de vent esvalotat que escampa núvols i capgira expectatives.

Sempre m'ha agradat aquesta agulla, modesta, però amb saber estar. Lliure del ponent i de tota restricció, avui el Timbaler és territori d'escaladors. La Ivan n'és pot ser la via amb més caràcter, busca la dificultat en fissures i placa i la gestiona amb segura elegància de clàssica moderna.

El seu és un conglomerat amb molt a dir, però que s'ha de saber escoltar, trencat a estones i hermètic d'altres ens fa anar ben concentrats. Murs ben pensats on reprenc tacte i gest i amb ells la sensació certa que l'espai s'engrandeix. Escalada panoràmica que posa tot el vessant sud al nostre abast i em recorda que haig de tornar-hi més sovint.

Notes d’interès vertical: Iván (ressenya Jordi Bou), escalada en format concentrat, la via és breu, però contundent. Variada i ben argumentada, exhibeix una elegància que encara que no ho busqui traspassa el gest. Un valor segur en el vessant sud.

- Oberta l’any 1991 per Jordi Martínez i Enric Poblet va ser re-equipada el 2009. 

- Actualment es troba bastant semi-equipada amb bolts i pitons (algun força vell), un tac de fusta i algun burí. A les plaques trobem expansions, és a les fissures on caldrà fer anar el material. Reunions muntades (bolts), tot i que la R3 millor no fer-la i aprofitar l’arbre que hi ha a la canal just sota la reunió, més còmode.

- De material necessitem dotze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2) i estrep, tricams opcionals.

- Conglomerat que es complau en la seva varietat, placa compacta i de finura combinada amb atractives fissures i un desplom final que dóna ambient. Roca bona, tan sols demana atenció en el tram de fissura del primer llarg.

- Grau montserratí col·locat amb sensatesa (6a/6a+ oblig).

- Compromís baix/mitjà, via ràpida i de logística senzilla, l’equipament és el que li dóna el punt de pebre.

- Orientació est, els dies que bufi ponent estarem a recer, sol matiner.

- Traçat, lo millor de la via, una línia que es deixa guiar per la lògica i un gust per la clàssica que la porta a indagar més enllà de les plaques. Diedres i bavareses en són la prova (foto blog Joan Asín). Una fissura ben definida és la porta d’entrada, franca al primer llarg i guanyant verticalitat al segon. Evitem un sostre amb un aeri flanqueig atlètic a rabiar que ens porta a una primera placa d’escalada agradable. 

Toca fer un canvi de paret, la tercera tirada flanqueja a l’esquerra i entra per on millor ho veiem a la canal, baixem uns metres per fer la reunió en un arbre, sota la R3 (penjada i incòmoda). El quart llarg és el més obligat de la via, una preciosa placa de presa menuda i pura continuïtat.

Per arribar-hi enfilem per l’arbre i flanquegem a l’esquerra fins situar-nos a la vertical de la línia de bolts. Tècnica i elegant, ens fa treballar. Una mica d’artificial a la cinquena tirada sobre pitons vells que li donen emoció i ambient, diedre final de manual.

- Accés, des del Bruc, aparcament del Vermell del Xincarró (enllaç maps). 

- Aproximació, pugem pel carrer Camí de Can Salses en direcció les parets (oest), el carrer es converteix en pista. Seguim per ella com si anéssim al Vermell del Xincarró i quan arribem a l’alçada del Timbaler busquem un corriol que porti a la seva base (30min). La Iván comença a la dreta de l’agulla, un burí sota una petita bauma marca l’inici.

- Descens, des del cim caminem pel llom en direcció nord buscant el corriol que flanquegi a l’esquerra fins un coll poc evident des d’on baixar per l’ampla canal del vessant oest. El sender passa pel costat del Gerro i ens retorna ràpidament al camí d’aproximació pel que voltem a l’aparcament (30min).

La Iván és una via que més enllà de solucionar-te una jornada breu d’escalada l’emplena amb la fermesa del seu recorregut. Lluminosa, una clàssica alternativa en format del sud.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

**** Mas Colomer (230, 6b/Ae), Roques de Benet, Ports

Dissabte, 3 de febrer de 2024

Tothom té una llista de vies pendents i en la meva la Mas Colomer ja fa temps que hi ocupa un lloc destacat. La gran clàssica dels Ports, una joia que necessito tornar a tenir a les mans. Sempre he pensat que la seva línia insinua una subtilesa admirable en la rotunda presència de les Roques de Benet. Lleugeresa, però que es queda en imatge, la profunda xemeneia que ens rep intimida.

Es respira grandesa. El fred del matí imposa una lentitud de moviments que encaixa amb el tarannà de la roca. Conglomerat desgastat per anys de ferma oposició al pas del temps, emocionant d'escalar. Tot és lògic, però res és ferm, la intuïció del tacte és la millor guia quan la vista desconfia. Fissura magistral que mossega fins fer presa als dits, quin viatge navegar-la.

Emergim a l'esveltesa de l'aresta i amb ella a la contradicció de murs forjats d'una peça. Voregem el buit a cop de pedal i fermesa en el gest. Còdol menut que fa ballar fins el darrer pas d'un cim que s'ha de saber trobar. La bellesa serena dels Ports ens hi espera. Ens l'hem guanyat, a la Mas Colomer encara hi queda molta aventura.

Notes d’interès vertical: Mas Colomer (ressenya Luichy), clàssica de referència per elegància, lògica i bellesa del conjunt que més enllà de l’escalada ens fa partícips del profund atractiu dels Ports. Magnètica, la seva línia et planta cara la insolència dels qui són capaços de crear una dimensió pròpia. Una via en la que t’hi submergeixes.

- Oberta l’any 1963 per dos escaladors del GEDE, Jaume Mas i Jordi Colomer.

Actualment es troba semi-equipada amb bolts, pitons i ponts de roca. Totes les reunions són de tres bolts i rapelables. Excepte en el llarg d’artificial parlem d’equipament just i en el punt clau. Trams de placa de la part superior més generosos en expansions, però tot i així et fan escalar i navegar.

- De material necessitem 18-20 cintes si empalmem L3 i L4, sinó amb 14-16 són suficients, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tascons i/o tricams i estreps.

- Conglomerat alternatiu, llevat del darrer terç, roca en conjunt delicada, no pots acabar de confiar-t’hi mai i té trams francament compromesos. Primer llarg polit pel pas de l’aigua, segon de preses mòbils, còdols barrejats amb fang que neutralitza tota consistència. Tercer i quart delicats, la fissura demana tacte alhora de tocar còdols i cantells.

A partir de la cinquena llarg el conglomerat millora i de la sisena en amunt sembla que estiguem a Montserrat. Còdol menut i compacte, amb una rugositat i solidesa que esvaeix dubtes, tot i així cal parar atenció a la llastra del sisè llarg i a un breu tram d’aresta del vuitè. Les fissures, nobles d’equipar, reforcen el caràcter tradicional del traçat.

- Grau clàssic, de la vella escola, que et fa rumiar i demana decisió (6a/A1 oblig). Escalada tècnica i atlètica combinades, la seva varietat és un al·licient afegit.

- Compromís alt per equipament i qualitat de la roca. Tot i que les reunions són rapelables abandonar no és fàcil degut a la marcada diagonal que dibuixa la ruta.

- Orientació perfecta per allargar el sol, la via comença pel vessant sud i continua per l’oest.

- Traçat de lògica i elegància absoluta, la línia et ve a trobar en el mateix moment que alces la vista (foto blog Desventuras y Milagros). La Mas Colomer no corona el cim de les Roques de Benet, sinó que s’enfila a la gegantesca agulla adossada coneguda com la Llastra. Ambient ja només arrencar, l’escalada comença sota l’esguard de la inquietant xemeneia de l’Anglada-Cerdà.

En el primer llarg a destacar el pas d’arbre, com a mínim pintoresc i per damunt seu dansa de peus per trobar el gest. Flanqueig de la segona tirada, tot i que senzill, taquicàrdic per aeri i incert. Sota el dictat d’una fissura sublim, tercer i quart llargs magnífics, veritable eix al voltant del qual gira la via. La seva és una verticalitat que no dóna treva i genera sensacions tan intenses com autèntiques. Escalar-la segueix sent brutal.

La fissura abasta fins la cinquena tirada, enginyosa travessa per enganyar el buit i canviar de vessant. Sisè i setè llargs, els més aeris, mana l’aire sota els peus. El sisè d’artificial, amb algun pas llarg i peça antiga per donar brillo al recorregut i una llastra “expanding” que no permet que la tensió es relaxi. El setè d’artificial senzill que convida al lliure elegant i un encertat flanqueig per retornar a la verticalitat maniobrable. Vuitena tirada, esvelta aresta que amb algun gir curiós porta al cim del la Llastra amb passos d’equilibri.

- Accés, per la carretera T-333 deixem a mà dreta el desviament cap a Horta de Sant Joan i uns metres més endavant a l’esquerra trobem el trencant que porta a Ports. El prenem i seguim per l’estreta carretera uns 4.1qm fins trobar a l’esquerra una ampla pista de terra amb el rètol Roques de Benet. Pugem per la pista un parell de quilòmetres aproximadament i en el segon trencant a l’esquerra que trobem aparquem (entrada a pista secundària amb barrera de fusta i un cartell de regulacions). Com a referència estem just a la vertical de la Llastra, per la part on discorre la via (enllaç maps).

- Aproximació, passem la barrera i seguim per la pista secundària, creuem una torrentera i una mica més endavant trobem a la dreta un corriol força desdibuixat (fita) que enfila cap a les parets. Per arribar a la xemeneia hem de vorejar el contrafort de la Llastra. El camí és perd i acabes tirant d’intuïció, però l’aproximació és evident. El peu de via és a la base de la xemeneia (20min). La Mas Colomer comença pel diedre/fissura de més a la dreta, a la part alta hi ha un arbre on es troba el pas clau i l’única assegurança del primer llarg.

- Descens, com tota la via, singular i aventurer, si més no en el seu inici. Acabada l’escalada pugem fins un collet a tocar de la paret principal del Castell de Benet i anem a la dreta per unes vires d’aparença vertiginosa. Per arribar-hi des del collet cal baixar uns metres, ràpidament el flanqueig es fa evident i les vires ens permeten vorejar per sota la paret cimera (II). Arribem a un ampli llom pedregós que creuem fins trobar una amplia canal a la que baixem desgrimpant amb un flanqueig senzill (III). Tant a les vires, com al llom trobem alguna fita.

Remuntem canal amunt fins a un circ de lloms d’herba i pedres pel que avancem uns metres en línia recta i ràpidament trobem el camí de la ruta normal a la nostra dreta. Si volem fer el cim del Castell de Benet, tan sols hem de seguir el camí principal a l’esquerra i en poc més de cinc minuts som a una de les millors talaies de Ports. Per tornar agafem el camí principal cap a la dreta, atents a trobar la marcada canal que baixa encaixonada entre dues parets. Sortim de la canal a un bonic bosc en el que un sender sense pèrdua ens porta fins la pista principal. Baixem cap a la dreta i en pocs minuts som a l’aparcament (45min).

- Regulacions, tot i les restriccions per nidificació existents a les Roques de Benet, la part de la Llastra per on discorre la Mas Colomer està lliure de regulacions.

Estètica pròpia, ambient i certa dosi d’aventura són els ingredients per una de les millors escalades dels Ports. Repetir-la no ha fet més que reafirmar-me en aquesta opinió (aquí aventureta 2010). Escalades que tenen el do del silenci.

companydeviatgeiatzars:Lau

π