***** La tardor de Nebjeperura, 210m, 6a, Dent d'en Rossell, Queralbs

dijous, 7 de juliol del 2011

Aquesta es la tipica via situada en un lloc poc frecuentat de la que vas rebent informacio per goteig, on la majoria de comentaris solen ser coincidents, atletica, logica, bona roca, equipament al punt. I cada cop que ho escoltava, m'anava engrescant a tastar-ho en primera persona. Aixo si, tothom coincidia que era una via exigent on calia donar la talla. Un cop apareixien "amics" solvents i disposats, sempre a darrera acabava en res. Avui que la motivacio i les forçes estan altes cal aprofitar!. Gairebe totes les piulades que llegim, ens parlen d'una aproximacio des de prop de Fontalba, en baixada, complexa i perdedora, algunas infos diuen que cal anar a l'esquerra, d'altres a la dreta i la solucio creiem que passa "logicament" per anar rectes avall, al principi a la vora de un bosc cremat i despres resseguint una poc marcada aresta en el seu inici i que mes tard començem a trobar fitada. A la part final trobarem una corda per desgrimpar que ens deixara en un ampli coll des d'on veuren per fi la paret. Una bona referencia es anar tota l'estona en direccio a la visible piscina de la Farga. Mentres perdem alçada i ens neguitejem per no veure la paret per enlloc tambe es moment de gaudir de les lluminoses vistes sobre la vall del Freser.

La via que anem a escalar no te perdua, una evident i allargasada ximeneia-sostre en diagonal conforma el primer llarg. Aqui la roca es un gneis de molt bona qualitat, on podem trobar a parts iguals, passatges d'adherencia on cal molta fe, com desploms on els braços ens quedaran tremolant. La tardor de Nepjeperura (tela amb el nom!!!) es la gran classica de la Dent d'en Rossell, un indret vertical que no sol deixar indiferent a ningu, o s'odia o s'estima amb delit (a nosaltres ens trobareu al segon grup). La via comença en un parell de plaques d'adherencia que et treuen de cop la son de les orelles on esta prohibit caure. Encara no recuperat del ensurt ja em trobo al bellmig d'una preciosa ximeneia, amb pitons allunyats pero genial de protegir. El canto es tan generos com ho siguin les nostres forçes, tot i que el pas clau es un moviment finisim de peus en adherencia per canviar de fissura. Els darrers metres fins la reunio tot i desplomar es fan amb facilitat. Aquest primer llarg es un bon filtre pel que ens espera mes amunt.

Un cop arriba Laura a la reunio esbufegant per les apretades que li ha calgut fer, aixeca la vista, agafa el poc material que m'ha sobrat i amunt que enfila. Uns primers metres drets i cantelluts per gaudir de l'escalada, despres d'una travessa a esquerres arriba un dur passsatge d'un diedre vertical a equipar per complert. Es possiblement el pas mes dur i obligat de la via. Quan passo de segon no puc fer res mes que felicitar-la per com se n'ha sortit.

La segona reunio, millor no anar a on marca la ressenya, nosaltres la fem al primer arbre nomes sortir del desplom per evitar un excesiu fregament, despres arribarem caminant a la R definitiva. La tercera tirada s'inicia per un diedre poc definit i complicat de protegir que ens deixa a una placa llisa on trobem un estrategic bolt. Travessa a esquerra i ximeneia amunt seguint la tonica del dia, ambient, catxo i autoproteccio a dojo. Quan el tema suavitza ens topem amb una reunio d'espits que ignorarem, cal anar a l'esquerra sota el sostre a una reunio penjada, pero comode de bolts inox.

Ja estem situats al llarg de la "foto", quants cops no hem anat a fer una via perque una imatge espectacular d'ella ens ha fet enmirallar-nos? Redrum, Cadireta, Corredor central a l'oest del Taillon, que tothom faci la seva llista... L'unic problema es que vinc a fer-me la foto i resulta que el llarg li ha tocat a Laura! caldra tornar... Espectacular travessa fina de peus i bones mans que quan s'acaba ens deixa sota un sostre que cal superar al mes pur estil gorila. Laura per mes que busca amunt i avall, no troba la presa de mans per fer el mico, pero recordem perfectament la foto, fins que al final apareix. Despres toca navegar una mica per terreny (aquest cop si) força molsos fins la penultima reunio.

La via nomes son 5 llargs, pero gairebe tots llarguisims i exigents que et fan escalar molt i molt. La darrera tirada, surt de la reunio en travessa i cal activar el GPS fins que trobem el primer punt fix de proteccio, despres ja van apareixent els seguents, aixo si... ens obligaran a escalar força i fi entre ells, ja que ara no podem colocar res fiable. Els darrers metres de via com no podia ser de cap altre manera, desplom de cantell escandalos, un bon test per saber si hem esgotat per complert les forçes.

De poques vies hem sortit tant satisfets. Avui ens ho hem tingut que cuinar i menjar tot solets. Una ruta on cal donar la talla, d'excel.lent roca, equipament al dente, on cal anar tan concentrat que la abundant vegetacio que ens ha acompanyat, sembla mes aviat l'atrezzo per la pelicula que protagonitzem. Al arribar al cotxe impulsivament faig una cosa que mai havia fet, l'enviu un sms al pare de la criatura, en Pep Vila, per felicitar-ho per aquesta petita obra d'art vertical que ha trobat i equipat amb sabiduria, enhorabona!!