dijous, 21 de juliol del 2011
Ara que els dies són llargs és qüestió d'aprofitar les tardes i tatxar algunes de les vies que tenim pendents a Montserrat, amb el que no contàvem és amb aquest mes de juliol que gairebé no dóna treva entre pluja, boires i fred. Però avui hem quedat amb la Carla i com que una cita és una cita i nosaltres som complidors de mena (més encara si és per anar a escalar), tan punt surto de la feina enfilem rumb la muntanya màgica sense fer massa cas del tel de núvols que enterboleix el cel. De fet no semblen gaire amenaçadors i ens ho prenem pel costat positiu: l'aproximació serà menys feixuga sense l'afegit de la calor. Arribar a Sant Benet és un passeig i localitzar la via un sospir, l'única pega és que sembla apunt d'arrencar a ploure d'un moment a altre. - Però saps què? si plou ja rapelarem, “carpe diem”.
Ara que els dies són llargs és qüestió d'aprofitar les tardes i tatxar algunes de les vies que tenim pendents a Montserrat, amb el que no contàvem és amb aquest mes de juliol que gairebé no dóna treva entre pluja, boires i fred. Però avui hem quedat amb la Carla i com que una cita és una cita i nosaltres som complidors de mena (més encara si és per anar a escalar), tan punt surto de la feina enfilem rumb la muntanya màgica sense fer massa cas del tel de núvols que enterboleix el cel. De fet no semblen gaire amenaçadors i ens ho prenem pel costat positiu: l'aproximació serà menys feixuga sense l'afegit de la calor. Arribar a Sant Benet és un passeig i localitzar la via un sospir, l'única pega és que sembla apunt d'arrencar a ploure d'un moment a altre. - Però saps què? si plou ja rapelarem, “carpe diem”.
En Josep torna a tenir el dubtós honor de començar la via. Pobre, sempre que ve amb mi i la Carla li deixem els llargs més jabalí, però en el fons sé que li agrada, té esperit aventurer. El llarg enganya, des de baix no sembla tan herbós, però fins i tot alzines surten de la paret.
Per contra la roca és millor del que aparenta, tot i així no li busqueu gaire encant a la tirada. La vira ens deixa al peu de la característica fissura que esdevé la raó de ser de la via i aquí la cosa ja canvia. Aquest llarg me'l demano jo i els companys que són un sol em donen el gust.
El millor de tot és que llevat d'un parell de pitons i un espit a la placa la resta és imaginació i fissura, una combinació altament seductora que t'obliga a escalar mirant-te els passos i anticipant on col·locar el proper seguro.
Una tirada rodona de dalt a baix i tota una troballa per part dels aperturistes, ara mateix desitjaria haver nascut cinquanta anys enrer per descobrir petites joies com aquesta. Tan maca és vista des de baix com des de dalt.
El tercer llarg segueix la mateixa línia i mai més ben dit, fissura amunt, igualment vertical, però amb uns còdols que són un escàndol.
La Carla tenia ganes d'equipar i se les prometia molt felices, però ves per on que aquest cop entre claus, ponts de roca i savina no li cal posar res.
De totes formes els pitons no estan per masses alegries i el punt d'emoció està garantit, sobretot a la part de dalt on la cosa és redreça de valent i els passos són ben finets. Els núvols juguen a embolcallar els monolits veïns, ara la Mòmia, ara l'Elefant, però Josep com a bon paparazzi entre boires aconsegueix esgarrapar alguna instantània.
Fet i fumut la Carla ja és a la reunió i com que la temperatura comença a baixar sortim esperitats amunt i haig de confessar que si el llarg d'abans em va agradar amb aquest em venen ganes se fer-li reverències als senyors Cerdà i Pokorski de bonic que és.
Aeri, vibrant i ben trobat, perfecte per tots aquells que creuen que l'interès d'una via no va lligat al grau sinó a un munt de factors intangibles que sovint s'amaguen rere un itinerari d'aparença modesta com aquest. Però amb el vent que s'està aixecant millor que deixi les filosofades per un altre moment i enfili amunt, que em torna a tocar.
Un parell de bones tibades amb bolos genials em permeten xapar l'espit de sota el sostre. Ummm, fa bona pinta per provar-ho! a la que m'hi poso les presses hi són, grans i cantelludes, però el desplom no perdona i acabo reprenent el clàssic A0 i penjant-me de tot sense el més mínim remordiment.
Tot i així no et regalen res i la precarietat dels pitons i algun que altre passet obligat ja et posa les piles. Sigui com sigui surto a un diedre tombat i fàcil que em deixa al collet, just sota la bola del cim on m'apresso a fer reunió que els companys estaran gelats.
Una de les avantatges de ser cordada de tres és que es poden fer unes fotos espectaculars i des de perspectives que s'allunyen de les que tothom coneix. En Josep en això hi té la mà trencada i avui la Carla és l'afortunada víctima dels seu objectiu. 
L'únic inconvenient és que les seves mans fartes de passar fred es neguen a subjectar les presses i li fan passar una mala estona abans no arriba a la reunió, això sí sense perdre el somriure ni un sol instant, no us penseu pas! Total que l'últim llarg li deixem per en Josep i el pobre no la torna a encertar. Perquè bonic ho és, però expo un rato llarg.
Cal escalar un mur curt i d'allò més vertical amb canto no tan bo com voldries, per més inri relliscós per la humitat de la boira i sense poder posar res que salvaguardi la integritat dels turmells. S'ho mira bé cop de gas i ja és dalt, més tranquil·la afluixo la tensió de la corda, tot i que ben mirat no calia mirar-se massa per assegurar-lo ja que si queia anava directe a la repisa.
Solventat el darrer escull de la via, resseguim les seves passes fins el cim on ens espera l'espectacle dels núvols jugant al fet i amagar. L'única llenca de sol és ben arrapada al Monestir i nosaltres envejosos de la seva escalfor ens apressem avall en un únic ràpel.
Cerquem el corriol que en no res és fa sender i després bon camí mil cops trepitjat. Enrere queda la boira i amb ella la il·lusió de ser sols al massís en un temps on les hores s'escolaven impacients a la recerca de nous viaranys sempre verticals!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada